Vint-i-nou

Aquesta vegada, en Mark no es va permetre tenir el mateix atac de pànic que abans. En comptes d’això, es va quedar mut, glaçat i amb les mans amarades de suor. Suposava que també devia tenir la cara pàl·lida. Però es va obligar a mantenir la calma mentre l’Alec s’aixecava i resseguia lentament el rastre que havien trobat.

Amb una consternació creixent, l’Alec va anar assenyalant més rastres de sang pel camí. No n’hi havia gaire, però es veia prou.

—És difícil dir com de seriosa pot ser la ferida. He vist nassos ensangonats que rajaven així, però també he vist un home amb el braç rebentat per una explosió i amb prou feines li rajava sang. L’explosió el va cauteritzar a l’instant.

—No… no hi ajuda gaire —va mussitar en Mark.

L’Alec el va mirar.

—Ho sento, nano. Només miro de dir que no crec que tot siguin males notícies. Qui sigui que està ferit, pot ser que només tingui un tall lleig. La gent sobreviu a pèrdues de sang més grans que aquesta tot sovint. Si més no, potser ens ajudarà a seguir el rastre.

L’Alec va tornar a avançar: anava girant el cap endavant i endarrere a mesura que caminava; ho anava assimilant tot. En Mark el seguia, mirant de fer mans i mànigues per no mirar el rastre de sang. Senzillament, n’era incapaç. No fins que no se li calmessin els nervis. Esperava que això no fos una pèrdua de temps o, encara pitjor, una trampa.

—No hi ha res que ens asseguri que són la Trina i les altres? —va demanar.

L’Alec es va aturar i es va inclinar ben avall per inspeccionar la terra que hi havia al costat d’un arbust trepitjat.

—Basant-nos en els rastres, diria que és el nostre grupet el que va fer aquest camí: puc veure’n les petjades prou bé. I… —Amb un moviment ràpid, va mirar enrere, nerviós.

—I què?

—A veure… Fa bastant que no veig les de la Deedee, o sigui que suposo que algú ha començat a portar la pobra nena a coll des d’allà. —Va assenyalar un punt amb el dit gros per sobre l’espatlla.

—Llavors potser és ella qui està ferida —va concloure en Mark; pensar-hi feia que se li regirés l’estómac—. Potser… potser només va caure i es va pelar el genoll o alguna cosa per l’estil.

—Sí —va respondre l’Alec, absent—. Però potser…

En Mark no havia vist mai que l’Alec vacil·lés tant abans de parlar.

—Ho pots dir d’una vegada, sisplau? Què passa?

—Quan van passar per aquí —va dir l’Alec suaument, fent cas omís de la reprimenda d’en Mark—, segur que corrien. I corrien sense ordre ni concert. Tots els senyals quadren. La llargada de les passes, els arbustos esclafats, les branques i els matolls trencats. —Va mirar en Mark als ulls—. Com si les perseguissin.

Això va provocar que se li fes un nus a la gola, fins que va recordar una cosa:

—Però acabes de dir que només veies tres parells de petjades. Hi ha algun indici que algú les hagi perseguit?

L’Alec va mirar amunt i després va afegir:

—Per aquí hi ha coses que volen, recordes?

Com si els calgués preocupar-se de res més.

—No creus que ho hauríem sentit, si un Berg hagués vingut aquí i hagués perseguit les nostres amigues per la muntanya?

—Amb tot el que ens estava passant? Potser no. A part, podria ser alguna altra cosa, a banda d’un Berg.

En Mark va mirar amunt amb esgotament.

—Continuem caminant i llestos.

Tots dos van seguir el recorregut; tota l’estona en Mark tenia l’esperança de no trobar-se més sang. O alguna cosa pitjor.

El rastre que havien deixat la Trina, la Lana i la Deedee va continuar fins a un congost llarg i baix, que s’obria camí cap a una gorja que quedava pràcticament amagada. En Mark no s’havia adonat que els espadats de les muntanyes s’anaven fent més alts i el pendent era tan gradual que no li feia la sensació que estiguessin baixant massa ràpidament. Sobretot perquè estaven envoltats de bosc i passaven la major part del temps inspeccionant el terra i buscant pistes i rastres de les seves amigues. Però d’un moment a l’altre passaven de travessar un bosquet espès d’arbres a trobar-se en una clariana àmplia rodejada de les parets de la vall de granit gris. Hi havia tant de pendent que només s’hi veia una mica de vegetació dispersada en petites mates.

L’Alec va treure el mapa fet a mà i es va aturar.

—Som aquí. —Va fer retrocedir en Mark perquè tots dos quedessin amagats rere el tronc gros d’un roure.

—Ah, sí?

—Estic gairebé segur que aquesta és la vall on tornava el Berg després de cada sortida.

En Mark va mirar al voltant de l’arbre i va inspeccionar les cingleres altes que no presagiaven res de bo.

—És una mica perillós volar per aquí, no trobes?

—Potser, però també és perfecte per amagar-se. A prop d’aquí hi ha d’haver una pista d’aterratge i una entrada al que sigui que anomenen casa. Encara penso que podria ser un búnquer de l’antic govern. Sobretot, si està tan a prop d’Asheville: la ciutat és just a l’altra banda d’aquesta gorja.

—Sí. —En Mark estava amoïnat—. Llavors, quines probabilitats hi ha que a la Lana i les altres les hagin perseguit fins aquí? Em preocupa que les hagin capturat.

—Potser no. La Lana sap que buscar-nos per les muntanyes seria una pèrdua de temps. És millor que anem directament al punt de trobada més probable: aquí.

—I llavors on són?

L’Alec no va respondre: alguna cosa de fora la clariana li havia cridat l’atenció.

—Pot ser que tots dos tinguem raó —va xiuxiuejar al final. La seva veu aspra no augurava res de bo.

—Què passa?

—Ajupe’t i segueix-me.

L’Alec es va posar de quatre grapes i va sortir de darrere l’arbre arrossegant-se, mantenint-se sota la línia de matolls i arbustos. En Mark el va imitar i el va seguir fora de la clariana, segur que en qualsevol moment apareixeria un Berg a tota velocitat i els començaria a disparar dards. Van continuar resseguint el camí, amb prou feines perceptible, per on en Mark suposava que havien passat la Trina i la resta. Primer havia pensat que potser els Bergs aterraven a la clariana, però no hi havia cap senyal que fos aquest lloc: la vegetació era ben frondosa.

L’Alec va avançar uns deu metres i es va aturar. En Mark va treure el cap per veure-hi més enllà de l’Alec i va descobrir que hi havia un espai gran d’arbustos trepitjats i aixafats. Un senyal evident de lluita. Li va caure l’ànima als peus.

—Oh, no —va ser tot el que va poder dir.

El cap de l’Alec estava abaixat. El va moure i es va quedar encara més ajupit.

—Tenies raó. Algú les ha capturat aquí; no en tinc cap dubte. Mira: a l’altra banda s’han carregat tots els arbustos, com si els haguessin trepitjat vint persones.

En Mark havia de tornar a foragitar la por.

—I què fem? Tornem enrere i ens amaguem o les anem a buscar?

—No cridis tant, nano. O també els tindrem a sobre.

—Tornem i prou —va xiuxiuejar en Mark—. Ens organitzem i decidim què fem.

Sentia l’impuls de seguir el rastre, però la seva part més sensata li deia que primer s’ho havien de pensar bé.

—No hi ha temps per…

Un terrabastall fort i estrepitós va interrompre el veterà; un esclat metàl·lic va sortir disparat en l’aire com un canó. En Mark es va ajupir fins a tocar-se la panxa, mig esperant que les parets de la gorja li caiguessin a sobre.

—Què ha estat, això?

Però abans que l’Alec li pogués contestar, el so va tornar: un bum ràpid i ensordidor que sacsejava el terra, que continuava tremolant fins i tot després que el soroll cessés i vibrava amb tanta intensitat que els arbustos del seu voltant s’agitaven. En Mark i l’Alec es van mirar, sense estar segurs de què passava.

El soroll va tornar a sacsejar l’aire i de sobte el terra que quedava als seus peus es va començar a elevar cap al cel.