Cinquanta-u

L’aire era polsegós i sec.

A cada passa, semblava que fos més dens; pràcticament els asfixiava. Cada centímetre del cos d’en Mark estava amarat de suor i la brisa que bufava de tant en tant semblava sortida d’una caldera, de manera que no li refredava la pell. Va continuar avançant, esperant que els palmells suats no li rellisquessin massa per fer anar l’arma com calia. El sol s’alçava sobre seu com l’ull d’una bèstia infernal que mira avall, pansint el món.

—Ara feia temps que no sortia així, a ple dia —va dir en Mark; l’esforç de parlar li havia fet venir set. Es notava la llengua inflada—. Demà estaré tot moreno. —Sabia el que estava fent. Intentava convèncer-se que les coses no pintaven tan malament, que no estava perdent el cap, que la ira i els mals de cap no li impedirien estar centrat i que tot aniria bé. Però l’esforç semblava en va.

Van arribar a les primeres cruïlles i l’Alec va assenyalar el camí de la dreta.

—Molt bé, només és a un parell de cantonades més enllà. Arrambem-nos a les cases.

En Mark va seguir l’exemple de l’Alec i va travessar la gespa morta (ara no hi havia res més que males herbes i pedres) fins a l’ombra d’una casa que temps enrere havia estat una mansió. Tot era pedra i fusta enfosquida; la major part s’aguantava, encara que tenia una aparença trista i apagada, com si el fet d’haver perdut els ocupants anteriors li hagués robat l’ànima.

L’Alec es va recolzar sobre una paret i en Mark va fer el mateix. Van recórrer amb la mirada —i les armes— el trajecte per on havien vingut, per si algú els seguia. No hi havia ni una ànima a la vista. Per estrany que semblés, ja no feia brisa, de manera que el món semblava erm, com el barri. En Mark va canviar de postura; la roba se li enganxava al cos.

—Ens hem de mantenir hidratats —va dir l’Alec, deixant l’arma a terra. Va fer lliscar la motxilla endavant i en va treure una de les dues cantimplores. Després de beure’n molta aigua, la va allargar a en Mark, que la va assaborir fins a l’última gota, mentre notava com li baixava per la boca i la gola resseques.

—Ostres, tu —va dir quan va haver acabat, tornant a allargar la cantimplora a l’Alec—. Ha estat el millor que he begut en tota la vida. De debò.

—Que no és poc —va murmurar l’Alec mentre la tornava a endossar dins la motxilla—, tenint en compte totes les vegades que ens hem mort de set aquest últim any.

—Crec que aquell pirat que has… evaporat m’ha deixat tocat. Però ara ja podem marxar. —Realment se sentia vigoritzat, com si la cantimplora hagués estat plena d’adrenalina en comptes d’aigua.

L’Alec va recollir l’arma i es va passar la corretja per l’espatlla.

—Segueix-me. A partir d’aquí ens cobrirem amb les cases.

—Sona bé.

L’Alec va sortir de l’ombra i va anar de pet al jardí del veí, cap a la part del darrere. En Mark el seguia.

Van seguir el mateix procediment en unes dotze cases: feien una correguda ràpida cap als jardins morts i erms, s’esmunyien a l’ombra dels edificis; després, s’escolaven pel darrere, es dirigien a l’altra banda i l’Alec treia el cap per la cantonada, per veure si tenien companyia; un cop l’Alec indicava que no hi havia ningú, corrien fins a la casa següent i tornaven a començar.

Van arribar al final d’un altre carrer, on es podia girar cap a l’esquerra o cap a la dreta.

—Molt bé —va xiuxiuejar l’Alec—. Hem de continuar per aquest carrer i agafar la segona a l’esquerra. Aquest camí va a parar al carrer gran on hem vist aquella festa que s’estaven muntant.

—Festa? —va repetir en Mark.

—Sí. M’ha fet pensar en uns ionquis addictes al crac que vam enxampar als anys vint, quan es va declarar la llei marcial. Aquella gent estava igual de pirada. Eren uns psicòpates refotudament empedreïts, oi tant, uns pirats. Vinga.

Addictes al crac. En Mark havia conegut alguns drogoaddictes a la seva vida, però aquells eren els pitjors. La droga s’havia fet més i més forta al llarg dels anys. Ara era una cosa de la qual no te’n podies sortir. Mai. Per alguna raó, li va quedar gravat a la ment.

—Ei! —L’Alec era a mig camí de la casa següent i es va girar cap a en Mark—. Bon moment per estar als núvols!

En Mark es va treure la son de les orelles i va córrer cap a l’Alec. El va encalçar i tots dos van anar a cuita-corrents fins a una mansió de tres pisos; l’ombra va ser molt benvinguda, com sempre. Encara que no durés gaire. Van moure’s sigil·losament arran de la paret fins que van arribar a la part del darrere. L’Alec va donar-hi una ullada; tot seguit, van avançar fins a la cantonada i van començar a dirigir-se cap a l’altra banda. En Mark només havia fet tres o quatres passes quan, de cop i volta, va sentir un cloqueig humit sobre seu. Va mirar amunt, mig esperant veure-hi una mena d’animal exòtic, perquè el soroll havia estat molt estrany.

Però a la teulada hi havia una dona penjant, tan esparracada i bruta com qualsevol dels altres infectats que en Mark havia vist recentment. Els cabells li sobresortien en totes les direccions i tenia la cara tacada de fang; tenia una aparença pràcticament ritualista.

Va fer el mateix cloqueig; era una mena de riure barrejat amb una tos convulsiva. Va somriure i va revelar unes dents immaculadament blanques, però de sobte es va convertir en un grunyit. Després d’un altre rampell de cloquejos, va rodolar enrere i es va esfumar darrere del canaló de la teulada; era una de les poques cases que encara conservaven la teulada.

En Mark es va estremir. Esperava poder ser capaç de treure’s la imatge d’aquella dona del cap. Es va girar i va veure que l’Alec estava dret, a uns quants metres de la casa, apuntant l’arma cap a la teulada, però sense disparar.

—On ha anat? —va preguntar distretament.

—Marxem d’aquí. Potser està sola.

—Prou que ho dubto.

Van avançar arrossegant els peus, fins que van arribar a la cantonada de la part de darrere de la casa. L’Alec es va inclinar per donar-hi un cop d’ull.

—Ningú. Ens hi estem acostant, o sigui que amunt els ànims i fes bona cara.

En Mark va assentir.

L’Alec va marxar cap a la casa següent; en Mark estava a punt de fer el mateix, però de cop i volta un xiscle espantós el va deixar glaçat. Va mirar amunt just a temps de veure la dona saltant de la teulada, volant per l’aire amb els braços estesos com ales. Tenia la cara il·luminada de bogeria mentre cridava i queia en picat cap a en Mark, que es feia creus del que veia.

Es va girar per córrer, però era massa tard. El cos de la dona se li va estampar a les espatlles i tots dos van caure a terra.