Seixanta-cinc

En Mark va renunciar a enfilar-se al sostre i perseguir aquell home, que podria haver-se amagat en qualsevol racó i provocar una mort segura i instantània a qualsevol que se li posés pel mig.

—No m’ho puc creure —va xiuxiuejar. Com podia ser que hagués deixat que aquell home li arrenqués el Transtub de les mans d’aquella manera? L’hi havia passat dues vegades en menys d’un dia. I ara, per algun indret de la nau, hi rondava un pirat amb l’arma més perillosa que s’havia inventat mai.

—Vinga —va dir, tibat; va arrencar a córrer pel passadís, estirant la Deedee i la Trina rere seu. De tant en tant anava mirant amunt, preguntant-se si aquell home, de sobte, apareixeria al sostre, preparat per disparar. També va parar bé l’orella, per si sentia cap altre soroll, a banda de les seves passes.

Quan van arribar al pont de comandament, el primer que va veure en Mark va ser que l’Alec tenia el cap enfonsat als braços, repenjat sobre els comandaments.

—Alec! —En Mark va deixar anar la mà de la Deedee i va córrer cap a ell. Però l’Alec es va posar dret d’un bot abans que en Mark hi arribés, cosa que el va astorar tant que va estar a punt de relliscar i caure a terra—. Ui. Estàs bé?

No ho semblava. Tenia els ulls inflats i injectats de sang, la pell pàl·lida i suada.

—Vaig… vaig… vaig fent.

—Tu ets l’únic que sap com fer anar el Berg. —En Mark se sentia fatal per dir-ho; era egoista. Però va mirar per la finestra i va veure que passaven de llarg els turons que hi havia més enllà d’Asheville—. Vull dir… que jo no…

—Deixa-ho córrer, nano. Sé el que ens hi juguem. Estic mirant de trobar el quarter general de la Coalició Post-erupcions, que ha de ser dins de la ciutat. Només havia de descansar un moment.

En Mark va donar la notícia.

—A la nau hi ha un pirat que m’ha pres el Transtub.

L’Alec no va dir ni ase ni bèstia. Es va limitar a fregar-se la cara, que se li havia posat molt vermella. Feia pinta com si estigués a punt d’explotar en qualsevol moment.

—Calma’t —va dir en Mark lentament—. El penso recuperar. Tu troba el quarter.

—Ho… faré —va dir el veterà entre dents—. T’he… T’he d’ensenyar aviat com es pilota la nau.

—Tinc por —va dir la Deedee, que s’estava dreta, agafada de la mà de la Trina.

En Mark va veure que tenia els ulls fixats en les finestres; probablement, no havia vist mai un Berg, pobreta. Esperava que la Trina la consolés, però ella no es va immutar. Tornava a tenir la mirada clavada a terra.

—Mira, tot anirà bé —va dir en Mark, ajupint-se a l’alçada de la Deedee. Quan acabava de posar-se a la gatzoneta, la nau es va sacsejar per unes turbulències. La Deedee va tornar a xisclar i aquesta vegada va deixar anar la mà de la Trina, va arrencar a córrer i, abans que ningú no la pogués agafar, va sortir de la sala del pont de comandament.

—Eh! —va cridar en Mark, que ja havia agafat embranzida. Quan es va adonar que la Deedee podia morir vaporitzada, per poc li va agafar un atac de cor. Va córrer esperitat darrere la nena i va entreveure-la girant la corba del passadís. En direcció a la bodega—. Torna!

Però la va perdre de vista. Va córrer frenèticament fins que la va tornar a veure: estava totalment immòbil i mirava fixament alguna cosa que tenia al davant. En Mark no es va parar fins que va arribar al costat de la Deedee i va veure què era el que l’havia captivat.

L’home infectat que li havia robat el Transtub era just a la porta de la bodega, amb l’arma ben aferrada a les mans. Apuntava a la Deedee.

—Sisplau —va xiuxiuejar en Mark per sobre els batecs del cor glaçat—. Sisplau, no. —Va allargar una mà cap a l’home i va posar l’altra sobre l’espatlla de la Deedee—. T’ho suplico. Només és…

—Ja sé qui és! —va cridar el desconegut, a qui li va caure una bava a la barbeta. Els braços li tremolaven i els genolls se li sacsejaven. Del cap brut li penjaven uns cabells embullats, que emmarcaven una cara pàl·lida i esgarrapada, perlada de suor. Es va inclinar contra el marc de la porta com si ho necessités per continuar dempeus—. Una nena preciosa? És això el que creus que és?

—De què parles? —En Mark es preguntava com se suposava que havia de parlar amb algú que havia perdut el seny d’aquella manera.

Era evident que aquell home era un cas perdut. Els seus ulls ho deien tot.

—Va portar els dimonis, això és el que va fer. —Va brandar el Transtub per emfasitzar el que deia—. Jo era al poble amb ella. Ens van atacar igual que les erupcions i van llançar una pluja de verí. Ens van deixar morir o encara pitjor, i mira-la ara! Tot i que li van disparar un dard. Tota maca i eixerida! Rient-se de tots nosaltres pel que ha fet.

—Ella no hi va tenir res a veure —va dir en Mark. Amb la mà que tenia sobre l’espatlla de la Deedee, notava que tremolava—. Res de res. Com hauria pogut? Si com a molt té cinc anys! —La ràbia li feia bullir la sang, una ràbia que no podia amagar.

—Res a veure? És per això que li van disparar i no li va passar res? És una mena de salvadora per a aquells dimonis, i ara la penso enviar amb ells!

L’home va avançar trontollant. Va fer dues passes molt llargues, va estar a punt de perdre l’equilibri, però sense saber com va aconseguir aguantar-se dret. El Transtub li tremolava a les mans, però continuava apuntant a la Deedee.

La ràbia d’en Mark es va dissipar i va quedar substituïda per un nus enorme de por que se li va quedar encallat a la gola. Les llàgrimes li coïen als ulls; se sentia molt impotent.

—Sisplau… No sé què dir-te. Però et juro que és innocent. Vam anar al búnquer d’on venien els Bergs. Vam descobrir qui hi ha al darrere de la malaltia. No són dimonis. Només són persones. Creiem que és immune i que és per això que no s’ha posat malalta.

—Calla d’una vegada —va respondre l’home, avançant tranquil·lament un parell de passes. Va alçar el Transtub i el va apuntar a la cara d’en Mark—. Fas aquella mirada. De patètic. Estúpid. Et fluixegen els genolls. Els dimonis no et farien ni cas. No vals res. —Va somriure i va posar els llavis més enrere del que semblava possible. Li faltaven la meitat de les dents.

Alguna cosa se li va remoure a en Mark ben endins. Sabia què era, encara que no gosés admetre-ho: aquella bombolla de bogeria que li estava a punt d’explotar per sempre. Una onada de ràbia i adrenalina es va apoderar d’ell.

La ràbia se li va acumular al pit i li va esquinçar el coll quan la va alliberar amb un xiscle tan fort que no sabia com li havia pogut sortir de dins. Es va abraonar cap endavant, va entrar en acció abans que aquell home pogués començar a assimilar què passava. En Mark va veure que el dit de l’home es movia, prop del gallet, però, sense saber com, com si la bogeria que aflorava dins seu li hagués aguditzat els sentits una darrera vegada, va ser més ràpid. Es va llançar endavant i amb la mà va aconseguir apartar l’arma, just quan disparava una llampada de foc blanc. Va sentir que el tret espetegava contra la paret que li quedava al darrere.

Va envestir l’home amb l’espatlla i el va llançar a terra. En Mark hi va caure a sobre, però de seguida es va redreçar. Va engrapar l’home per la samarreta i el va estirar cap amunt, va arrencar-li el Transtub i el va llançar a terra. Aquell psicòpata mereixia una mort més severa.

En Mark el va començar a arrossegar pel passadís, conscient, en algun nivell, que havia traspassat una línia que no sabia si podria tornar a creuar.