Retrat d’un rei pacífic i infortunat

Entre els historiadors catalans, la indecisió final del rei Martí ha vingut a enterbolir el judici que el seu regnat i la seva figura humana es mereixien. Home gras i de poca estatura, segons Pere Miquel Carbonell, fou essencialment bondadós i pacífic, però no pas poruc, com va demostrar en la seva afortunada intervenció a Sicília, en defensa del tron del seu fill i de la seva nora. Gran lector, amic dels llibres de pietat i de les lletres clàssiques, va protegir també la poesia. Ramon Çavall, que va ésser batlle general i durant molts anys mestre racional del rei, és una gran figura intel·lectual d’aquell temps i, en molts aspectes, revela el mateix esperit que el seu sobirà i amic. Els Jocs Florals, que els consellers de Barcelona declinaven de subvencionar, ho foren pel rei Martí, el qual nomenava els mantenidors i obligava a celebrar la festa per Pasqua Granada.

Una altra gran figura intel·lectual del temps, protegida pel rei, fou Bernat Metge, el qual va ésser secretari seu, un cop superada l’etapa de desfavor i els processos als quals fou sotmès després de la mort del rei Joan. I fra Francesc Eiximenis, bisbe d’Elna, que moria un any abans de Martí, fou també protegit per ell, com ho havia estat pels seus antecessors. Però el gran conseller, l’home de més influència damunt el rei, fou sant Vicens Ferrer. El frare valencià, extraordinari predicador, tenia també innegables dots polítiques. El seu consell en greus problemes fou sol·licitat moltes vegades pel rei, i aquest va encarregar-li també missions delicades, com la d’apaivagar les bandositats que s’havien produït a Vic entre els Sala i els Malla. Quan rep la joiosa notícia de la victòria de Sant Lluri, és mestre Vicens Ferrer qui fa el sermó de la Catedral, i és també el seu consell qui provocà la decisió reial quant al segon casament, després de la mort de Martí el Jove.

Home capaç de moments d’energia, Martí l’Humà era amic d’escoltar raons i de rebre i donar consells. En certs moments, la reina Maria va demostrar més fermesa que ell, en els actes de govern que es veia obligada a fer en nom i per expressa delegació del seu marit. Martí fou un rei humà, cultivat, més seriós que el seu germà i molt menys supersticiós que ell, que tenia en gran veneració la memòria del seu pare i dels altres gloriosos reis del Casal de Barcelona, i que sabé arreplegar-ne, i conservar intactes, el patrimoni i la glòria. El seu únic fill, Martí el Jove, reuní amb brillantor les condicions de caràcter i intel·ligència que havien fet famosos els Jaumes i els Peres del seu llinatge. Si hagués viscut, el gran estat mediterrani que formaven els regnes «deçà de mar» i els insulars, augmentats potser pels estats italians que havien de conquerir els reis de la dinastia dels Trastàmara, hauria tingut un paper destacat en l’Europa del Renaixement. La seva mort, després de la seva victòria, posava fi, irremissiblement, al Casal de Barcelona i el seu pare, encara que el sobrevisqués uns mesos, moria de fet en el moment que mestre Vicens Ferrer i els consellers de Barcelona li comunicaven la trista notícia. L’amor a Catalunya del rei Martí l’Humà, el seu afany de constructor, el seu sincer desig d’allunyar les discòrdies i bandositats dels seus estats, res d’això no va ésser prou per a fer-lo viure i per a decidir-se a designar el seu successor. Si el seu nét, el comte Frederic de Luna, hagués tingut només quinze anys, i la voluntat de Sicília, que semblava decantar-se a favor seu, s’hagués ajuntat a l’afecte del seu avi, probablement el successor designat fóra el fill de Tàrsia Rizzari, donzella de Catània, i de Martí el Jove. Si Jaume d’Urgell hagués pogut sobreposar-se, abans de la mort del seu cunyat, a les oposicions i lluites que desvetllava a Aragó —i també en certs sectors catalans— el seu nomenament de lloctinent i governador general dels regnes, el rei l’hauria designat com a successor legítim —el més pròxim per via masculina, segons costum de la casa reial d’Aragó. Però el rei Martí va morir massa aviat per a poder fer la designació. De fet, repetim-ho, ja havia mort els primers dies d’agost del 1409, i aquell dia s’acabava la dinastia fundada feia sis segles per Guifré I.

Els historiadors catalans, partint de Pere Tomich, han blasmat la seva indecisió i l’han fet responsable de l’entronització de la dinastia castellana de Ferran d’Antequera. Davant la figura del sobirà malalt i decaigut, casat per exigències dels seus sotmesos amb una noia jove, i predestinat a morir sense successió, hom prefereix, però, d’evocar el rei lletrat i eloqüent que, davant les corts de Perpinyà, pronunciava el seu càlid elogi de Catalunya i dels catalans.