El problema de la successió
L’any 1345, la reina Maria de Navarra, que ja havia donat dues filles al seu marit —les infantes Constança i Joana— va tenir un part molt difícil i deslliurà una altra nena, morta de bolquers. Els reis passaren l’hivern a Lleida i d’allà anaren a València. «E, stants en València, perpensam e albiram que, per volentat de Déu, no engendràvem sinó filles; anà’Ns lo cor si’s pogra fer de dret que nostra filla Constança, primogènita, en cars que moríssem sens infants mascles, succehís aprés Nós en los Regnes e terres nostres, e trobam, per dits de maestres en Theologia e per doctors e savis e grans clergues sperts axí en dret canònich com civil, que, segons dret divinal e humanal, en cars que, segons que dit és, moríssem sens infants mascles, la dita nostra filla podia romanir heretera universal»[045].
És amb aquestes paraules que, anys a venir, el rei fa ressenyar la resolució que va prendre i que originà discòrdies i lluites. Val a dir que el mateix rei reconeix que alguns savis dels consultats opinaven tot el contrari. Però dels vint-i-dos reunits, només tres negaren el dret del rei a designar com a hereva la seva filla gran. I encara un d’aquests creia que el rei podia triar entre el seu germà gran i la seva filla. Fou el germà, Jaume d’Urgell, qui va tenir coneixement dels secrets propòsits del rei i va escometre’l, protestant-ne.
En realitat, si bé en principi i a partir de Guifré I la corona comtal de Barcelona s’havia transmès de pares a filis per via masculina, cosa que semblava vincular el comtat «als hòmes e no a les fembres», com al·legava el comte d’Urgell, el regne d’Aragó havia passat per via femenina, a través de Peronella, al seu espòs Ramon Berenguer IV i al fill, Alfons. Altrament, fins aleshores no s’havia presentat el cas de no tenir fills mascles el rei i l’únic cas en què la corona havia passat d’un germà al següent havia estat amb Alfons el Liberal, fill de Pere el Gran, mort solter i sense fills.
Jaume al·legava igualment que, donada la joventut del rei i de la seva muller, era vana i inútil cosa pretendre de fixar una successió que ja estava establerta pels testaments dels reis predecessors de Pere. Després d’una discussió que deixà en relacions poc amistoses els dos germans, tan units de la infantesa ençà, van convenir que per Sant Joan es reuniria a Montblanc una junta de savis nomenats per part del rei i del comte, i que la resolució que aquesta junta adoptés seria acceptada de grat per tothom. Tanmateix, com que el comte d’Urgell seguia en la seva campanya de protesta contra els propòsits del seu germà, aquest va retirar-li el càrrec de procurador general del regnes i el confinà a Balaguer, a la qual cosa no va conformar-se Jaume, puix que anà a Saragossa, «per continuar son mal propòsit»[046].
Poc després, un esdeveniment semblà donar alhora raó a Jaume i confirmar la justícia de les previsions del rei. La reina, que estava novament prenys, parí un infant mascle per l’abril de 1347, a València. Li fou posat de nom Pere, i la Crònica descriu amb realisme la joia general que va emparar-se de la cort i de tota la població en saber la feliç notícia. «Tota la terra hagué gran goig e gran pagament» del naixement d’aquell hereu que venia a resoldre tots els conflictes. «E encontinent tots los nostres curials e de la Reyna, dones e donzelles, anaven ballant per tota la ciutat de València: grans dons, grans meravelles se feren en aquest dia»[047]. Però aquest goig es tornà ben aviat dolor i revolta, perquè el vespre del mateix dia el nadó va morir, amb gran consternació del seu pare. I cinc dies més tard, la reina Maria, després d’un part difícil com l’anterior i malalta tot el temps de la gestació, també finà.
El rei no podia romandre vidu, i un cop sebollida honradament la reina a València, en espera de poder-la traslladar al monestir de Poblet, on ella havia manat que li fos donada sepultura, Pere va preocupar-se de cercar una princesa per a segona muller. N’hi havia dues que li convenien: Elionor de Sicília, germana del rei Lluís i néta de Frederic III, i Elionor de Portugal, filla d’Alfons IV.[048] Però l’impediment de consanguinitat que hi havia per a la primera unió fou el pretext invocat per la Santa Seu per a desfer un casament que reforçaria els lligams entre les dues cases reials i donaria entrada altra vegada als catalans en la política siciliana. L’estada a Avinyó de la cort papal, amb els lligams que establia entre Provença, París i Nàpols, no podia pas fer més favorable la posició del Sant Pare envers el latent gibel·linisme aragonès. Per a obtenir la segona promesa hi havia un altre inconvenient, i era la pretensió de l’infant Ferran, marquès de Tortosa, de prendre-la ell per muller.[049] I darrere el fill d’Elionor hi havia, a més de la reina vídua, el rei de Castella. Tot i la seva preferència —no pas sentimental, sinó política— per la princesa siciliana, Pere s’hagué de conformar amb la infanta portuguesa. Va trametre, doncs, a Lisboa els seus missatgers Lop de Gurrea i Pere Guillen Destanybós, els quals s’encarregaren de concertar les esposalles i de dur la núvia al rei.