La solidaritat peninsular. Gibraltar
L’amenaça marroquina es perfilava. El 6 de setembre de 1339, un estol català, manat per Gilabert de Cruïlles, ataca Ceuta i venç una poderosa força naval del soldà del Marroc. L’almirall català troba la mort en el combat. Tanmateix, ni el bloqueig de l’estret ni la vigilància dels reis cristians aliats no pot impedir que la invasió merinita es realitzi. Hom cita les xifres de 70.000 homes a cavall i 400.000 a peu, els quals, manats pel soldà del Marroc, Abul-Hassan, travessen el mar i prenen peu a la Península. La batalla decisiva té et 28 d’octubre de 1340, a les vores del riu Salado, i les tropes aliades dels reis de Castella i de Portugal, amb les quals col·laboren hosts catalano-aragoneses, desfan l’exèrcit invasor. És el darrer esforç que fa l’Islam, partint de terres africanes, per a recuperar els vells dominis hispànics. Com era lògic, la posició del darrer rei musulmà a la Península, el de Granada, va afeblir-se considerablement i els vencedors tracten de consolidar les posicions adquirides. Pere de Montcada, amb les galeres catalanes, segueix vigilant les costes de l’Estret. La campanya seguirà, amb intermitències, i tindrà els seus moments culminants amb la presa d’Algezira, el 29 de març de 1344. Entraren a la vila, junts, els estendards de Castella i de Catalunya-Aragó, duts respectivament per l’infant castellà Joan Manuel i per l’almirall Pere de Montcada. Les companyies catalanes eren manades pel vice-almirall català Mateu Mercer, un dels elements principals en la direcció del setge, i pel vescomte de Cabrera.
El darrer acte d’aquesta campanya serà el frustrat setge de Gibraltar (1349-1350), que s’acaba per la invasió de la glànola, la qual delma els exèrcits i fa morir el propi rei de Castella, Alfons XI. Però la col·laboració catalana a aquest setge serà molt tèbia. Tot i que els pactes d’aliança entre Catalunya i Castella són rehabilitats al mateix camp de Gibraltar, i que Pere III hi tramet quatre galeres manades per l’almirall Ramon de Vilanova, aquest abandona motu proprio el seu lloc i el rei d’Aragó, a instàncies del de Castella, el fa empresonar com a càstig de la seva deserció. Pel gener següent trametia dues galeres més a Gibraltar, però ja hem vist que l’epidèmia desbaratava aquell projecte de conquesta. Feia més: donava el tron de Castella al fill d’Alfons XI, Pere I, aquell qui havia de merèixer de la història els sobrenoms contradictoris de «cruel» i «justicier», i que aviat emprendria el seu llarg duel contra el seu homònim català.
El setge de Gibraltar és, doncs, el darrer episodi de la col·laboració militar dels reis cristians de la Península contra els sarraïns. Entre 1340 i 1350, el rei d’Aragó ha tingut altres preocupacions. I, tanmateix, el perill marroquí, ja molt atenuat, haurà de trobar un remei en les treves pactades per catorze anys, pel novembre de 1350, amb el soldà Abu-Fares, fill de l’invasor Abul-Hassan. Aquestes treves reconeixen la llibertat de comerç dels catalans i aragonesos establerts allí.