Els afers de Sardenya i de Sicília

El nom del jutge d’Arbòrea, que havia ressonat fatídicament durant una gran part del regnat de Pere III, havia de preocupar Joan gairebé tant com el seu pare. El tractat de pau concertat per aquest amb Elionor, muller de Brancaleó d’Òria i mare del jutge nominal, fou ratificat per Joan I, després de negociacions i noves dificultats, el 8 d’abril del 1388. A primers d’any del 1390, Brancaleó fou alliberat de la seva llarga captivitat i s’ajuntà amb la seva bel·licosa muller. Tots dos recomençaren la lluita contra la dominació catalana a l’illa, i, l’any 1391, la situació els era tan favorable que recordava els temps pitjors per a Pere III de l’actuació de Marià o d’Hug d’Arbòrea.

El mes de juny del 1392, el rei Joan va decidir-se a intervenir-hi. Tot i que a Barcelona hi havia una nova epidèmia i que la mort recent d’una de les seves filles, la infanta Antònia, li feia témer per la salut de la seva muller i de les altres dues noies, va presentar-se a la capital de Catalunya i va establir un pla per a una expedició a Sardenya, que havia de salpar el primer d’abril del 1393. Va exposar-lo al Consell de Cent, demanant-li socors i ajuda suficients per a portar a fi son propòsit, i va prometre i jurar davant dels Sants Evangelis d’embarcar-se el primer d’abril propvinent. Igual declaració féu davant del seu consell, on també es trobava el seu gendre Mateu de Foix. El problema era de recollir prou forces per a formar aquell estol i, sobretot, prou diners per a sufragar l’expedició. El seu germà, el duc de Montblanc, que es trobava a Sicília de feia uns mesos, sols podia oferir li cinc-cents homes i deu galeres armades. El comte de Foix va declarar la seva voluntat de prendre part personalment a la campanya, duent-hi dues-centes llances. A primers de juliol havia de posar-se en construcció l’estol a les Drassanes de Barcelona. Tot això era comunicat als regnes d’Aragó i de València, incitant-los a fornir un esforç semblant al que Catalunya es mostrava decidida a fornir en aquella empresa militar.

La situació de Sardenya empitjorà encara, amb la pèrdua per part dels catalans del castell de Joiosa Guarda, de la qual, segons Joan I, «la nació Catalana ne és ensutzada», però les esperances del rei en la seva expedició de reconquesta augmenten. No solament l’acompanyaran els seus sotmesos, ans també «françeses, guascons, castellans, e nauarros e d’altres nacions, e en special Mossèn Henrich de Bar, cunyat nostre, senyor de Cossi, e lo menescal de Sansorra». El rei torna a trobar-se en un dels bons moments de les seves relacions amb França. Després del casament de la seva filla gran amb el comte de Foix, celebrava a Sant Cugat les esposalles de la infanta Violant, que només tenia onze anys, amb el rei Lluís de Nàpols, qui no era altre que el duc d’Anjou, el qual havia reivindicat l’heretatge de la reina Joana. Aquestes bones relacions amb França es tradueixen també en l’espinós afer de l’extradició de Pierre de Craon, noble francès que havia intentat de matar el rei de França i s’havia refugiat a Barcelona. En el lliurament del qui s’ha acollit a un dret d’asil que els consellers de Barcelona volen fer respectar, hi intervé d’una manera destacada la reina Violant, a la qual s’ha adreçat personalment Carles VI. Joan I es troba a Tortosa i li dóna carta blanca, tot i excusar-se’n davant dels magistrats municipals i recordant-los que no convé d’enemistar-se amb un veí tan poderós com és el rei de França i que, per altra banda, ja sap que Pierre de Craon no serà executat ni mutilat ni condemnat a llarga presó.

En realitat, Joan obra, no sols atenent els desigs de la seva muller francesa, sinó per una mena de solidaritat reial, i dóna el noble refugiat a Violant «per fer-ne sa volentat, axí com tot Rey e príncep pot donar tot presoner que tengua, perquè la dita Reyna sap què sen ha a fer». Però als consellers ofesos els declara: «volem que la dita deslliurança se façe del dit cavaller al dit Rey segons que ja per nós és estat acordat e a vosaltres fet saber per letra. E d’açò no volem ne demanam vostre consell, car nós, axí com Rey que som, ne podem fer nostra volentat sens lesió e perjudici nostre algú, ne volem que d’ací avant vosaltres nos escrivats per aquesta rahó». No serà pas aquest l’únic conflicte que tindrà el rei amb els consellers de Barcelona.

Mentrestant, els preparatius de l’expedició a Sardenya són el principal tema de preocupació del rei, el qual passava a València per reunir els soldats i les armes que li calen. La partença de l’estol haurà de fer-se de Port Fangós a la data fixada. Però passen els dies i els mesos, passa la data del primer d’abril i el rei no es mou de València. Aleshores fixa una nova data: el primer d’agost, i la comunica a tots els seus amics i aliats. Tots els preparatius eren fets i les disposicions preses per a la reunió dels navilis i les tropes que havien d’ocupar-los; el dia 17 de juny anà a vetllar les armes al santuari de Nostra Dona del Puig; el vint-i-nou ja es trobava a Tortosa. Però el 21 d’agost dicta una ordre general a tots els «nobles, amats e feels tots e sengles qui’s són proferts de passar ab nós en la isla de Cerdenya» en la qual canvia la data de l’expedició i el punt de partença, i els convoca al port de Roses per al 15 de setembre. Aleshores, renunciant a un romiatge a Montserrat que es proposava de fer amb la reina, rep notícies «fort desplasents» de Sicília, i se’n va per mar de Tarragona a Barcelona. Allà va tenir reunions amb el Consell de Cent i amb altres «gents populars» i torna a fixar Port Fangós com a punt de marxa, però ajorna aquesta fins a primer d’octubre. Ja no és Sardenya solament qui reclama el seu ajut, sinó també Sicília, d’on arriben angoixoses crides del duc de Montblanc i els seus fills, el rei i la reina. Des de Tortosa continua els seus preparatius i fa esforços desesperats per resoldre el problema econòmic, arribant a oferir en penyora als patrons de les galeres les joies de la reina. Aleshores va prendre una nova resolució. Una part de l’estol preparat se n’aniria a Sicília per ajudar el seu germà. I, com que tingué notícies que el comte d’Armagnac, junt amb Pierre de Craon, preparava una nova entrada a Catalunya, va ajornar novament la seva expedició a Sardenya i Sicília fins a l’estiu següent. Tampoc aleshores no havia d’anar-hi, però. Malgrat els seus desigs expressats tantes vegades d’embarcar-se cap a Sardenya, no va anar-hi mai «personalment», com havien fet el seu pare i el seu avi. No va anar tampoc a Nàpols a dur la seva filla a Lluís d’Anjou, el reial promès. El seu únic viatge, en vaixell, llevat de breus travessies per la costa de Catalunya o pel riu Ebre, serà per a anar a Mallorca, a l’estiu del 1395, fugint de les epidèmies que assolen Catalunya —és una nova onada de la glànola. D’allà estant, però, encara parla de trametre un estol a Sardenya.

Sembla que el caràcter indecís de Joan I i la impossibilitat de resoldre les dificultats financeres que representava l’expedició que volia fer a Sardenya són responsables d’aquesta renunciació a un propòsit tantes vegades anunciat. Tanmateix, la tramesa de vint-i-cinc galeres a Sicília i les diverses expedicions de socors que van anar a Sardenya van ajudar a resoldre la situació difícil dels catalans a la primera de les illes i a mantenir, almenys, la presència catalana a la segona.