La regència de Maria de Luna

Joan I moria sense fills mascles. I les dues filles que deixava —perquè la darrera, la infanta Joana de Perpinyà, morí per l’agost del mateix any— estaven, l’una, casada amb el comte de Foix, i l’altra, promesa amb el titulat rei de Nàpols, Lluís d’Anjou. El problema de la successió no va plantejar-se. És un símptoma evident de la impopularitat de la reina vídua Violant el fet que, per unanimitat, fos proclamat rei l’infant Martí, duc de Montblanc, que aleshores es trobava a Sicília, i regent la seva muller, Maria de Luna, sense que es discutís tan sols el possible dret de Violant o de les filles de Joan a la corona o a la regència.

Maria de Luna, filla del comte de Luna, aquell Lop de Luna tan estimat pel rei Pere III, qui l’havia distingit amb el títol, era una dona senzilla i modesta, però de gran caràcter, i va saber posar-se tot seguit a l’alçada de les circumstàncies. Un Parlament català, convocat per al 26 de maig a la sala del Consell del palau menor, i presidit per la reina regent, acordà de posar fi ràpidament a la situació que plantejava Violant, en pretendre que es trobava gràvida del seu marit. Una comissió nomenada pel Parlament i quatre matrones destinades a fer mig de companyia mig de custòdia de la reina van esvanir de seguida aquesta ficció interessada de la vídua de Joan I. Amb tots els honors i respectes, la jove francesa —perquè Violant només tenia trenta-dos anys— va ésser allotjada al monestir dels Frares dels Sacs, per haver manifestat comprensible repugnància a allotjar-se al palau menor on residia la reina Sibil·la.

Cinc dies més tard, i sempre sota la presidència i amb el consentiment de la regent, el Parlament ordenava la detenció de diversos personatges del Consell del rei difunt. Molts d’altres eren obligats a prestar manlleuta d’uns quants milers de florins, amb prohibició d’allunyar-se de Barcelona, i entre aquests, i obligat a una fiança de 30.000 florins, hi havia el mestre de Montesa, un dels homes de confiança de Joan I. El Parlament actuava amb energia i rapidesa, i va nomenar una comissió especial, formada per onze comissaris, representants de Barcelona, València, Saragossa, Mallorca, Perpinyà, Lleida, Girona i Tortosa, per a instruir la causa contra els impopulars consellers del darrer rei.

D’altres preocupacions reclamaven també l’atenció del Parlament i de Maria de Luna, que el presidia. La primera era comunicar al duc de Montblanc la seva nova dignitat reial i trametre-li un estol prou digne per a custodiar-lo com a rei en el seu retorn a Catalunya. Martí es trobava a Catània quan es produí la mort del seu germà. El dia primer de juny, festa de Corpus Christi, van sortir de Barcelona set naus, amb forces de cavalleria i ballesters per a ajudar el rei en la seva missió de Sicília. El dia 6, al terme de Leontini, Martí ja fa constar que signa amb el segell ducal perquè el reial no està encara llest. El dia 18, la seva signatura diu ja: «Rex Martinus». No obstant, la delegació solemne que havia de comunicar-li la seva accessió al tron dels seus avantpassats no va sortir de Barcelona fins al dia 11 d’agost, en sis galeres armades, portant banderes de les quatre barres, sense cap senyal de dol, i en aquestes galeres hi anaven, pels magnats, barons i nobles, Joan Folch, fill del comte de Cardona, pels cavallers i homes de paratge, Francesc Çagarriga i Manuel de Rajadell, i per les ciutats i viles reials Ramon Çavall, ciutadà de Barcelona i Armengau Grimaut, burgès de Perpinyà. Els acompanyava el bisbe de Tortosa. Els ambaixadors tenien també missió de lliurar al nou rei la quantitat de quaranta mil florins, bestrets per la Generalitat de Catalunya amb dues condicions: que servissin de penyora les joies i robes del difunt rei Joan, així com la vila de Montblanc, amb tots els seus drets —i així ho acceptà la reina Maria—, i que el nou sobirà no cobrés aquest subsidi fins que hagués acceptat la corona i s’hagués compromès seriosament a tornar tot seguit a Catalunya. Millor encara: les joies i la vila empenyorades no seran tornades al rei fins que aquest no hagi restituït la quantitat manllevada, amb els corresponents interessos.

Malgrat aquesta confiança tan condicionada i aquest donatiu tan poc generós, sembla evident que el rei Martí gaudí de bones a primeres de força popularitat, sobretot a Catalunya. La gestió de la seva muller havia d’augmentar el seu prestigi, en l’any llarg que encara havia de trigar a tornar als seus Estats «deçà de mar» el nou sobirà.

El primer conflicte que se li va presentar va ésser l’amenaça d’invasió de la Cerdanya per part del comte de Foix. El gendre de Joan I es va titular rei d’Aragó i invocava en defensa dels seus drets a la successió del seu sogre els capítols matrimonials de Joan i Matha d’Armagnac, segons els quals, en el cas de morir sense fills barons el rei, l’hauria d’heretar la seva filla gran. En la seva temptativa, el comte va trobar l’aliança fàcil del comte d’Armagnac i del captal de Buch amb les seves companyies mercenàries. Hom sospità tot seguit que el comte d’Empúries estaria també en connivència amb Mateu de Foix, i entre les mesures d’urgència preses per la reina i el Parlament hi hagué la de detenir el comte. També fou acordat d’ocupar els castells i les viles de Martorell i Castellví de Rosanes, que eren del comte de Foix. El comte d’Urgell fou nomenat cap de l’exèrcit de defensa de les fronteres.

El testament de Joan I, obert en ple Parlament per ordre de la reina Maria, no abonava les pretensions del comte de Foix. Altrament, pel testament de Pere III, així com per la tradició del Casal de Barcelona, s’havia establert l’ordre de successió al tron per via masculina —el mateix que havia regit en morir Alfons el Cast i succeir-lo el seu germà Jaume II.

Amb el propòsit de desfer la lliga preparada pel comte de Foix, anà a Montpeller una ambaixada que havia de tractar amb els delegats del comte d’Armagnac, però fou impossible d’allunyar-lo dels seus propòsits bèl·lics, i el 3 d’octubre els seus soldats passaven la frontera i baixaven per la vall del Noguera Pallaresa, el vescomtat de Castellbò i la conca d’Orcau. El comte d’Urgell, recolzat per altres forces catalanes, aconseguí d’envoltar la host invasora, forta de cinc mil homes, i d’arraconar-la cap al Pirineu aragonès fins a expulsar-la, per les fronteres de Navarra i Bearn, dels estats de la confederació catalano-aragonesa.

És la primera intervenció del comte d’Urgell, fill del germà de Pere III, com a primer personatge del regne després dels sobirans. Entre els pròxims parents, Pere d’Urgell era el de més categoria, i el matrimoni del seu fill Jaume amb la infanta Isabel, germana del rei —era la filla de Sibil·la de Fortià— havia d’acostar encara més al tron el seu hereu.