Les lluites amb la madrastra

Pel febrer de 1329 el rei Alfons III de Catalunya i IV d’Aragó prenia com a muller la mateixa infanta de Castella que havia rebutjat el seu germà gran deu anys abans. Elionor venia als estats del seu marit amb un copiós seguici, del qual destacava la seva àvia Dona Sança de Velasco, dona ambiciona i intrigant, que no trigà a polaritzar un nucli de cortesans, dels quals sobresortia Bernat de Sarrià. La nova reina venia també amb el record de la seva pretèrita humiliació i la voluntat d’imposar-se al seu feble espòs. La naixença d’un fill, Ferran, seguida ben aviat de la d’un segon, Joan, donava un objectiu concret a les seves ambicions i li inspirava una doble política: la d’obtenir per als seus fills donacions prou importants per a fer-los senyors independents i poderosos dintre els estats de llur pare, i la de perseguir els seus fillastres per a separar-los del rei i àdhuc —la Crònica del Cerimoniós no s’està pas d’assegurar-ho— per a suprimir-los amb la metzina.

El seu primer propòsit fou aconseguit, gràcies a la feblesa del rei. L’infant Ferran rebé el títol de marquès de Tortosa, per donació perpètua d’aquesta ciutat, la qual protestà endebades d’aquesta decisió reial; li foren donats, a més, la vila d’Alacant i les valls d’Elda i de Novelda i Oriola i Guardamar, la ciutat d’Albarrasí amb tota la seva rodalia i les viles de Xàtiva, d’Algezira, de Morvedre, de Maella, de Borriana i de Castelló, amb la qual cosa el fill gran d’Elionor esdevenia el senyor més important dels regnes. Més encara: la possessió de les viles i valls de la zona entre el regne de València i el de Múrcia, tradicionalment objecte de lluites i de discussions entre Castella i Aragó, donava una base de maniobra a la germana d’Alfons XI en la seva lluita contra els fillastres.

Els propòsits de suprimir el primogènit i el seu germà, el jove comte d’Urgell, van fracassar, en canvi. Els dos infants s’havien refugiat a Saragossa, on els protegia l’arquebisbe Pere de Luna i un grup de senyors aragonesos dels quals destacaven Miquel Péreç Sabata, Garcia de Loriç i Lop de Conçut. Tots ells eren alts funcionaris de la cort d’Alfons el Benigne i llur fidelitat al primogènit els va valer d’ésser destituïts. El darrer dels tres, que va desoir els consells del mateix rei, va caure en mans de la rancuniosa Elionor, la qual va fer-lo jutgar i penjar com a culpable d’haver fet «fetilles a la dita reina que no pogués jamés infants concebre»^[009].

Hi hagué, però, dos personatges importants de la cort reial que mai no abandonaren la causa dels fills de Na Teresa d’Entença i que serviren, en certa manera, de mitjancers entre el rei i els infants. Foren Ot de Montcada, el padrí del primogènit, i Vidal de Vilanova, comanador de Montalbà, qui els advertí del perill que corrien d’ésser emmetzinats si queien en poder de la reina. Aleshores, el grup de fidels dels dos prínceps els va dur a les muntanyes de Jaca i allà esperaren que la força d’Elionor minvés. L’expulsió de Dona Sança de Velasco, aconsellada al rei pel seu Consell i per un concili de prelats i de clergues tarragonins, fou un primer símptoma d’aquesta davallada.

L’antagonisme entre Pere i la seva madrastra castellana produí, com era natural, una hostilitat instintiva del primogènit contra tot el que venia de Castella. Per això, prenent com a pretext que tenia tractes de matrimoni amb la filla del rei de Navarra, va voler mostrar-se bel·ligerant en la guerra que aquest sostenia contra el de Castella. Va trametre, doncs, a Navarra cinc-cents homes a cavall «de la gent nostra d’Aragó», comanats per Mossèn Miguel de Gurrea, els quals anaren a Tudela per a ajudar els navarresos contra els invasors castellans. Però Gurrea era vell i estava malalt i, per a substituir-lo, un cop mort, l’infant Pere trameté a Navarra dos-cents cavallers més, sota les ordres d’un altre addicte seu, el senyor aragonès Miquel Péreç Sabata, el qual hagué de sostenir un combat desigual contra els castellans, molt nombrosos, que obtingueren una victòria fàcil i empresonaren gairebé tots els supervivents de la lluita, entre els quals es comptaven el mateix capità i altres seguidors i servents del jove príncep.^[010]

És el preludi d’una lluita porfidiosa i esgotadora que haurà d’enfrontar, anys a venir, el futur Pere III amb el seu homònim el rei de Castella. I és una humiliació que potser influirà en la pressa amb què trameté els seus homes a les barques de l’Ebre per a detenir la reina Elionor que se’n tornava a Castella, amb els seus dos fills i la protecció de Pere de Xèrica, un senyor molt lligat amb la família reial. La muller del rei Alfons abandonava el seu marit en la seva darrera malaltia i cedí, així, el terreny al seu rancuniós fillastre. «Des d’aquell moment», assenyala Aulèstia i Pijoan, «quedava fraccionada la família reial i es constituïa a Castella un poder que havia de causar immensa pertorbació en els destins de la casa aragonesa». Perquè la precaució de l’infant Pere fou inútil i els fugitius pogueren trobar asil prop del rei Alfons XI, germà d’Elionor.

En la Crònica que registra tan meticulosament els seus actes, el rei català fa constar, immediatament després d’aquesta fugida, l’acte «providencial» que, en part, la compensarà, i que indica prou bé com totes les donacions abusives que la reina Elionor havia arrencat al seu feble marit hauran d’ésser anul·lades, amb el temps. Pere III el presenta com a «do e gràcia especial que Nostre Senyor Déus nos féu». I, dintre la seva característica adhesió a les formes legals —sobretot quan poden afavorir-lo—, Pere destaca la coincidència de les morts del rei Alfons i d’un dels partidaris més segurs de la reina Elionor i els seus fills. El castell i la vila de Xàtiva havien estat donats a la madrastra, amb tota jurisdicció alta i baixa, i n’era alcaid Bernat de Sarrià i sots-alcaid Bernat de Mataró. El primer finava l’últim dia de l’any 1335 i, abans de morir, havia contestat per tres vegades a la tres vegades repetida pregunta de Mataró: «A qui manats que dó lo castell?», amb la simple resposta: «Al Rei». I com que el qui ho era aleshores moria vint-i-cinc dies més tard, abans que Bernat de Mataró tingués temps de fer-li lliurament de Xàtiva, correspongué, de dret —i Pere III fa constar que abans ho consultà, a València, amb els seus parents i amics «i alguns savis»—, al successor d’Alfons el Benigne de prendre possessió d’aquells dominis. Bernat de Mataró passà, doncs, a Saragossa i reté al nou sobirà el castell i la vila de Xàtiva, essent confirmat com a alcaid pel rei. D’aquesta manera, tan senzilla i ben legal, la donació del difunt Alfons a la seva muller era anul·lada, en benefici, no sols de Pere III sinó també del regne de València, com fa constar el jove rei.^[011] I és que, per primera vegada segurament en la història de Catalunya i d’Aragó, un sobirà es sobreposa a tota consideració que no sigui la de consolidar la seva força i eliminar dels seus estats aquelles consideracions que puguin contrariar-la. Pere el Cerimoniós serà el darrer dels monarques feudals —perquè utilitza encara totes les fórmules, i explota tots els recursos de la monarquia feudal— però també el primer dels monarques absoluts, totalment oposat a la política successòria dels seus avantpassats. Aquests —Jaume I n’és l’exemple més destacat— no vacil·len a dividir els seus estats entre els fills, i a afeblir el poder reial, creant-ne d’altres que podran enfrontar-se-li. Pere, en canvi, farà de bell antuvi, tot i la seva jovenesa i àdhuc la seva talla exigua i les condicions desfavorables en què comença el seu regnat, una política encaminada a enaltir en tot moment les funcions reials, a donar-los més força i un relleu espectacular, a suprimir els altres poders contraris de grans senyors i de viles lliures i, sobretot, a integrar sota el seu ceptre els estats que han estat deslligats en branques menors de la família reial pels reis que l’han precedit.