Les Ordenacions de la casa reial

La història ha donat a Pere III de Catalunya i IV d’Aragó l’epítet de «Cerimoniós». Ja hem vist com era amic de vestir les seves resolucions amb textos legals i com li agradava de fer prevaler la seva jerarquia i d’exhibir, sempre que s’esqueia, la pompa reial com a instrument per a impressionar el poble i fer-se respectar dels seus vassalls. La seva prodigiosa activitat cancelleresca abastava totes les coses que li semblaven que depenien o es relacionaven amb la seva autoritat. I una de les primeres disposicions que va dictar, un cop acabada l’execució de la sentència contra Jaume de Mallorca, va ésser la que ordenava «lo regiment de tots los officials de la sua cort»^[043]. Aquestes Ordenacions, que segueixen els models corrents a les corts contemporànies, foren establertes a Barcelona el 15 de novembre de 1344, i representen un esforç per a donar una organització eficient, no solament a la casa del rei, sinó també a l’estat bon xic complicat del qual aquest és el nexe i el sobirà. La casa del rei té com a principal dignatari el majordom, i d’aquests n’hi haurà tres: un a Catalunya, un a Aragó i un altre per València i Mallorca. Tindran a llurs ordres els copers, els botellers majors, els sots-botellers i botellers comuns, els portantaigua, els panicers majors i comuns, els pastadors o flequers, els escuders («davant Nós tallar ordonats»), els sobrecocs, els cuiners majors, els argenters de la cuina, o compradors, els cuiners comuns, els museus, o rebosters de la carn, els menussiers, que trossegen la carn i en duen el compte, els argenters de la cuina comuna, els portadors d’aigua a la cuina, els escuders portant el tallador reial, el comprador, els cavallerissos i sots-cavallerissos, el menescal, els homes d’escuderia, el falconer major, amb els falconers que el secunden, els caçadors o guardes de cans, el sobreatzembler i sots-atzembler, i els joglars o músics de taula, que són quatre. Al costat d’aquest funcionaris (molts dels quals hauran d’ésser nobles o almenys «persones generoses») que s’ocupen especialment de la taula del rei, hi ha els que composen la seva cambra: els dos camarlencs, que formaran part del Consell reial i s’ocuparan de la seguretat personal del sobirà, tot duent sempre el seu segell, els sis escuders de cambra, que estaran sempre de guàrdia a la recambra del rei, els ajudants de cambra, que pararan la cambra reial onsevulla que vagi el sobirà, el barber i els metges de física i de cirurgia, que acompanyaran sempre el rei en les seves campanyes i viatges, els escrivans secretaris, que tampoc no poden mai abandonar el rei i tenen categoria de notaris (aquest càrrec tindrà particular importància durant el regnat de Pere), l’armador reial, els guardes de les tendes, el sastre i els seus coadjutors, la costurera, l’apotecari, els rebosters i sots-rebosters, els escombradors de palau, els lavadors de l’argent, els uixers d’armes, porters de maça i porters de porta forana, que constituiran la guàrdia permanent del rei, el posader, que té per ofici cercar allotjament per al monarca i el seu seguici en els seus viatges. I com que el rei té també al seu càrrec l’exercici de la justícia, un organisme reduït, format per dos algutzirs, que instruiran d’urgència les causes civils i criminals sense transcendència, i per vint homes de l’ofici de l’algutzir que detindran i custodiaran els delinqüents, va unit també a aquest personal de la cambra del rei.

La cancelleria, que tanta importància ha d’assolir amb l’augment del poder reial, a mesura que desapareixen els grans senyors feudals, està també minuciosament detallada en la seva composició, funcions i qualitat de les persones que les exerciran. La dirigeix el canceller, que és ensems el secretari particular del rei i el primer ministre del govern, el qual ha d’ésser un arquebisbe o un bisbe doctoral en lleis i, almenys, un doctor en lleis d’alta categoria, i el vice-canceller, que ha d’ésser igualment doctor en lleis, el protonotari o guarda dels segells, els escrivans, missatgers, segelladors (i àdhuc l’escalfador de cera dels segells), al costat dels quals hi haurà els promovedors (dos cavallers i dos doctors en dret civil, encarregats de promoure davant el Consell reial els afers de les persones absents), els endreçadors de la consciència, que són els consellers religiosos del rei en afers de justícia, els oïdors (jutges d’instrucció) amb els seus escrivans i porters d’audiència, i els vint correus a les ordres dels oficials de la cancelleria. Les Ordenacions estableixen també la composició de la capella reial, amb el confessor, que ha d’ésser instruït en dret canònic i teologia, el capellà major, que serà l’abat de Santes Creus, ajudat per dos monjos del seu monestir que sempre seguiran la Cort, l’escolà major i els escolans d’almoina, els almoiners i els servidors de l’almoina, que asseguren el repartiment als necessitats de les deixes del menjar de la casa reial.

Un capítol de les Ordenacions detalla l’organització de les finances reials i estatals, regides pel Mestre del Racional, que és el veritable ministre de finances i que té al seu càrrec la comptabilitat general de la cort, ajudat per un lloctinent i sis escrivans, i encara un intendent de la cort, que es diu escrivà de ració, i que tindrà també els corresponents ajudants.

El Consell reial estarà compost regularment pel canceller, el vice-canceller, el majordom, els camarlencs, el mestre del racional, els promovedors, el tresorer, els secretaris i totes aquelles altres persones que el rei judiqui convenients i mereixedores de donar-li assistència. Aquell any 1344 aquestes persones eren els infants Pere, Jaume i Ramon Berenguer (l’infant Ferran, marquès de Tortosa, té llargs eclipsis en el seu servei a la cort, i les relacions que mantindrà amb el seu germà i rei seran sempre tibants, fins arribar a un desenllaç tràgic), el confessor del rei i un nucli de grans vassalls i de nobles entesos en lleis (entre els quals hi ha el grup dels «rossellonesos» capitanejats pel vescomte d’Illa), al costat dels funcionaris de cancelleria als quals correspon en virtut de llur càrrec.

Les Ordenacions, que determinen la composició i el funcionament de tots aquests òrgans d’una incipient burocràcia i d’un govern personal, precisen igualment les fórmules d’encapçalament de les cartes i comunicacions que hauran de sortir de la Cancelleria reial, amb exemples per a tots els casos previsibles, descriuen les cerimònies que hauran de celebrar-se en totes les festes de l’any, àdhuc amb les vestidures que corresponen, i es completaran, anys a venir, amb noves ordenacions sobre com «los reys d’Aragó se faran consagrar e ells mateixos se coronaran» (la lliçó de Saragossa no ha d’ésser inútil) i encara sobre la forma d’efectuar la coronació de les reines.^[044]

Comparades amb els estols impressionants de funcionaris i governants que regeixen els estats moderns, aquestes llistes de càrrecs que asseguraran la justícia, les finances i la governació dels estats de Pere III semblen ridículament reduïdes. Tanmateix, representaven un considerable augment de personal i una divisió de funcions, fets necessaris per la major complicació de govern que l’annexió del regne de Mallorca aportava dintre la unió dels estats regits pel rei d’Aragó. I aquest, no ho oblidem, no és encara més que un jove de vint·i·cinc anys. Una greu crisi simultània amb una de les més greus calamitats públiques registra la història havia de venir a pertorbar les seves preocupacions d’estadista.