Les Corts de Perpinyà

Catalunya desitjava que fossin escoltats els seus representants, i les seves Corts feia molts anys que no s’havien reunit. Martí I tenia el propòsit de fer-ho i, ja de temps, volia celebrar la reunió a Perpinyà. Pel juliol va signar la convocatòria, fixant l’obertura per al dia de sant Miquel. Però la sortida del rei va ajornar-se i el seu viatge de Barcelona a Perpinyà, amb algunes parades a diverses viles i ciutats que encara no l’havien rebut com a sobirà, s’allargà tres setmanes. Un dels indrets que Martí va visitar era Castelló d’Empúries. La que fou capital del comtat d’Empúries li va retre una gran rebuda i li féu gran festa; el rei, que prou sabia la part que havia tingut la seva muller en el procés d’incorporació d’aquelles terres als seus Estats, va doldre’s que ella no n’hagués la part corresponent de celebracions, i així va escriure-li-ho.

L’entrada a Perpinyà, cloenda d’una sèrie de visites en les quals la joia i l’afecte dels seus sotmesos s’havia manifestat amb gran efusió, fou també molt brillant. En les seves quotidianes cartes a la reina Maria, Martí explica la seva arribada a un monestir de fora murs, la recepció que li van fer els gremis, amb els balls i comparses propis de cada ofici, i la solemne entrada a la vila, l’endemà, entre noves festes i celebracions, i li sap també greu que la seva muller no hagi pogut assistir a tantes solemnitats. És més: li demana que vagi a reunir-se amb ell, almenys per passar plegats les festes i que ella conegui aquelles terres del Rosselló. Però Maria es va posar malalta. Després, a València, les entrades successives dels dos bàndols oposats dels Centelles i els Cervelló va posar en «scàndel, perill e perdició» la ciutat, i la reina, que ja en tenia una llarga experiència, hagué d’ocupar-se, de Barcelona estant, i per encàrrec del seu marit, d’aquelles noves explosions d’anarquia.

El dimarts 26 de gener del 1406, a la sala de Mallorca del castell reial de Perpinyà, Martí va obrir la Cort als catalans. Seia en el tron i tenia a la seva dreta el braç eclesiàstic, a l’esquerra els barons, nobles i militars, i als bancs enfront del seu seient els procuradors de les ciutats i viles reials. La seva «proposició», o discurs del tron, és una de les peces oratòries famoses de la nostra història, i conté un dels elogis més complets i probablement més sincers que s’han fet de Catalunya. És evident que el rei ha consultat els processos de Corts i que ha llegit els discursos parlamentaris del seu pare. Les seves lectures humanistes i pietoses esmalten de cites llatines el discurs, i els noms de Seduli, Ovidi, Suetoni, Homer, Valeri Màxim, Virgili, Titus Livi, Sal·lusti, Trogus Pompeu, Eutropi, Pau Orosi, Justí, Teodosi i Lucà fan costat als de l’Eclesiastès, el Psalmista i els Evangelistes. Un text dels Psalms, «Gloriosa dicta sunt de te», li dóna entrada per al seu discurs, després del formulari, però cordial «Bona gent» de salutació. El rei s’ha proposat «de parlar de la glòria del principat de Catalunya». I la veritat li fa proclamar que «los catalans en tres coses forts singulars han haúda gran fauna per tot el món: primo, que ab gran lealtat han servit lur senyor; secundo, que ab gran ardiment han treballat per llur valor; tercio, que ab gran liberalitat han mostrada llur honor». Per a demostrar-ho, el rei deixa de banda les al·legacions dels autors clàssics, tots els enfarfecs de l’oratòria i la retòrica, i esmenta punt per punt els grans fets d’armes en els quals els catalans s’han cobert de glòria. En el seu discurs desfilen la batalla naval de Roses i la desfeta francesa del Coll de Panissars; la campanya de Roger de Llúria a Sicília i les que, per mar i per terra, Bernat de Cabrera va dur a cap victoriosament a Sardenya; les conquestes de Mallorca per Jaume I, de Sicília per Pere el Gran, de Sardenya per Alfons el Benigne, primogènit de Jaume II; les lluites amb la Unió aragonesa i la valenciana, així com la llarga guerra de Castella, en temps del rei Cerimoniós. I el rei no s’està de recordar allò que ell mateix ha vist: l’ajut espontani que rebia de tants catalans que l’acompanyaren quan anà a Sicília, tot i que ell no era llur rei ni senyor, «ni aitampoc foren moguts d’anar-hi per sou ni estipendi que nós los donàssem, ni axímatex per remuneració que els poguéssem fer deçà, car tot ço nostre havíem venut e empenyorat per lo dit viatge». Sí, en aquella expedició els catalans revelaren una vegada més llur «ardiment e valor», en l’entrada que feren a l’illa, en els setges i en les batalles. «Car nós podem fer testimoni vertader que, en los combatiments dels llocs, com la un d’ells per colp de cantera era enderrocat, l’altre ab gran ardiment hi pujava per l’escala d’on aquell era caigut; altres que aprés que la bombarda havia ferit o mort alcú, l’altre de continent se metia en lo forat, per esvair lo mur d’on la dita bombarda tirava. Encara que veessen pare, fill o germà, o cosí germà, o parent mort, tan poc ne curaven com si no els atengués res».

No solament els catalans són ardits i lleials, ans són liberals i si, per les llibertats i franqueses que gaudeixen estan lliures de tota taxació, mai no dubten a donar-la voluntàriament, quan veuen llur rei en destret, o llançat a una gran empresa. «La vostra liberalitat és tanta, que podem bé dir que jamés nostres predecessors no hagueren necessitat que tots temps no sien estats per vosaltres notablement socorreguts e ajudats».

La gent de Catalunya s’ha mostrat valerosa i s’ha guanyat una justa fama de valentia arreu del món; a orient i a occident, a tramuntana i a migjorn hi ha el record de les seves gestes. El rei Martí les enumera amb orgull i complaença, i cita encara, preses de la Crònica del seu pare, les frases amb què Jaume II lliurava al seu primogènit Alfons la bandera reial de les quatre barres, abans de la conquesta de Sardenya: «Fill, jo us dó la bandera nostra antiga del principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi que és ops que guardets bé; lo qual privilegi no és ras, falsificat, ne improvat, ans és pur e net e sens falsia e màcula alcuna, e bullat ab bulla d’or». És el privilegi de no haver mai estat vençuda ni desbaratada, per la gràcia de Déu «e per la gran feeltat e naturalesa de nostres sotsmeses». Els records de les seves lectures clàssiques tornen aleshores als llavis de Martí i li fan transformar una citació de Lucà i dir, com Juli Cèsar als romans en tornar de la conquesta d’Alemanya: «Alçats, alçats les vostres banderes, car dignes sots de posseir lo principat de Catalunya!».

«Glorioses coses són dites de tu», repeteix el rei. I ara es presenta, per primera vegada, a tenir Corts particulars al Principat de Catalunya, «per ço que si torts ni greuges s’hi són fets», tant pel seu pare i el seu germà, com per ell o pels seus oficials, pugui corregir-los i fer justícia; a canvi d’això, el rei confia en veure confirmada, en favor seu, aquella «gran liberalitat» demostrada en favor dels seus predecessors.

El discurs del rei fou contestat pel bisbe d’Elna, en nom del braç eclesiàstic; pel vescomte d’Illa i de Canet, pels barons i nobles del Principat —el qual subratllà i agraí l’elogi fet per Martí, tot demanant-li que «una hora lo jorn» pensés «en los dits serveys per vós recitats»—, i Berenguer d’Olms, en nom dels cavallers i homes de paratge. Però la intervenció d’aquest darrer fou contrastada pel doctor Jaume Costa, síndic de Lleida, en nom del braç reial. Les ciutats i viles reials no podien admetre aquell quart braç, que havia estat creat per un privilegi de Joan I, l’any 1389, i això, com el nombre excessiu de procuradors que la ciutat de Barcelona havia tramès a les Corts, segons parer del braç militar, va ocupar un llarg espai de les reunions.

El 12 de març del 1406 el rei marxava de Perpinyà cap a Elna, La Jonquera, Hostalric i Sant Celoni, camí de Barcelona. Les Corts havien estat suspeses i traslladades a Sant Cugat del Vallès. El 22 de maig, i per donar lloc al viatge del sobirà a València, exigit per la nova explosió de bandositats que es produïen en aquella ciutat, les Corts foren novament prorrogades per tres mesos. Abans, Martí va demanar als reunits que nomenessin una comissió per estudiar el problema plantejat per la formació del quart braç i proposar-li una solució satisfactòria. Les Corts, novament convocades i suspeses diverses vegades, no pogueren acabar-se i van tenir una migrada tasca legislativa. De fet, fou la mort del rei allò que va cloure-les.