El tràgic destí de Jaume III de Mallorca
La campanya del Rosselló havia acabat ràpidament i sense gaires estralls. Els errors de Jaume I i de Jaume II foren reparats per llur successor. La unió de les terres conquerides pels gloriosos avantpassats de Pere III seria perpètua. Però la presència de Jaume III, presoner de categoria, a Sant Cugat del Vallès, en lloc de Berga, no el tranquil·litzava. La reina Constança, que se li havia ajuntat uns quants dies, deixava aviat el marit, amb pretext d’un atac de febres, i tornava al palau reial de Barcelona. I el Parlament, que es reuneix a la ciutat comtal en lloc de fer-ho a Lleida, ha de ratificar la incautació del regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i de Cerdanya i, sobretot, determinar la sort del sobirà desposseït d’aquests estats. El dia de Sant Miquel de l’any 1344, el rei va exposar als infants, prelats, senyors, consellers i membres de la cancelleria reial que formaven, junt amb els representants de les ciutats de Barcelona, València, Saragossa, Lleida, Girona i Perpinyà, el Parlament, les mesures que havia pres fins aquell moment contra el seu cunyat, i els demanà consell sobre l’esguard —és a dir, el tracte, l’estatut personal— que havia de donar-se a Jaume de Mallorca. Aquest, mentrestant, diu que s’avorreix a Sant Cugat i que vol traslladar la seva residència a Badalona, i així li és atorgat. I el dissabte, 16 d’octubre, un cop el rei hagué pres en consideració i sospesat totes les opinions rebudes, féu posar en capítols l’esguard. En resum, Jaume rebia deu mil lliures anuals de renda i li eren reconeguts en plena senyoria els vescomtats d’Omelades i de Carladès[039] i les terres de Montpeller. I, a canvi de renunciar al títol i les insígnies de rei i fondre i alterar els seus segells, de manera que ningú no pogués veure-hi cap al·lusió a la seva perduda dignitat reial; a canvi, també, que es comprometés a lliurar tots els arxius dels seus estats i que es resignés a no reclamar mai més, ni ell ni els seus, res de tot allò que havia perdut, li era perdonat el pagament de les «messions e despeses fetes en la execució per mar e per terra», és a dir, el cost de les campanyes militars que havien culminat en l’espoliació total.[040]
Jaume va protestar d’aquella resolució i afirmà que se li havien trencat els tractes i prometences que li feren perquè es rendís.[041] Les protestes topen amb l’argumentació legalista de Pere i els seus jutges i cancellers. Jaume va fugir aleshores de la seva residència forçada i va anar a Puigcerdà, on aconseguí d’aixecar un petit exèrcit de partidaris seus. L’entrada a la vila cerdana fou gairebé triomfal, però era un foc d’encenalls. Un intent de prendre Vilafranca del Conflent va fracassar i el retorn a Puigcerdà li féu veure que l’adhesió dels seus habitants era ben poc entusiasta. Desenganyat i escomès per les forces del rei d’Aragó, Jaume hagué de fugir cap a Ax i Foix, després d’una travessia patètica del port de Puymorens i d’un intent de suïcidi del mal afortunat sobirà.[042] D’allà va passar a Montpeller, que era l’únic lloc on podia considerar-se encara com a senyor.
Jaume no es resignà, però, a perdre els seus estats. Aconseguí l’ajut de França i l’any 1347 envaí, sense gens de fortuna, la Cerdanya i el Conflent, d’on Pere va treure’l fàcilment. Hagué de refugiar-se aleshores a la cort d’Avinyó, prop de Climent VI, qui seguia afavorint-lo. L’any següent prengué una decisió gairebé heroica. Va vendre’s a Felip VI de França la senyoria de Montpeller per 120.000 escuts d’or i amb aquesta quantitat, junt amb els préstecs del papa i dels cardenals amics, va aparellar un estol i intentà de reconquistar Mallorca, desenganyat segurament de trobar un èxit militar en una nova campanya del Rosselló. Els vaixells li foren facilitats per la reina Joana de Nàpols, i li serviren per recórrer les costes de Catalunya i fer un desembarcament a Mallorca. Pere va trametre-hi forces pel maig de 1349, les quals s’ajuntaren a les que ja tenia Gilabert de Centelles, governador de l’illa, i plantaren cara a les de Jaume.
La batalla decisiva tingué lloc als camps de Llucmajor, el 25 d’agost d’aquell any. Jaume, amb el seu fill hereu, que es deia com ell i era tot just un infant, va combatre bravament i morí en la lluita. El que havia d’anomenar-se desprès Jaume IV, i que no tindria pas millor fortuna que el seu pare i el seu avi, lluità també coratjosament, però fou ferit i fet presoner. Estigué molts anys tancat al castell de Xàtiva i després fou dut al palau menor de Barcelona. L’any 1362 va escapar-se del Castell Nou de Barcelona, on el mantenia pres el seu oncle Pere III. El jove príncep s’esmerçà inútilment, fins a la seva mort prematura, en infructuoses temptatives per a reconquistar els estats que havien format el regne del seu pare. Amb ell va extingir-se la nissaga dels reis de Mallorca i ningú no va posar més en perill seriós la unió perpètua de les terres que s’ajuntaven sota el ceptre del rei d’Aragó.