La tercera campanya. Les corts de Montsó (1363)
Els començaments foren desfavorables. Afrontaren l’atac l’infant Ferran amb Pere de Luna i el comte d’Osona, fill de Bernat de Cabrera. Per l’agost, els dos darrers cauen en poder del rei de Castella, i el 7 de setembre arriba a Barcelona la notícia de la caiguda de Calataiud, ja que la vila, que havia demanat inútilment socors al seu sobirà, no podia defensar-se sola contra el poderós atacant.
Pere III ha de cercar aliats. Se’n va a Perpinyà a tota pressa, i té tractes amb delegats d’«algunes gran gents de França»[087]. Tornà a Barcelona a mig octubre, i convocà Corts generals a Montsó per al dia 5 de novembre. És un esforç que ell fa per convèncer els seus sotmesos del perill que corren novament els seus estats, i del sacrifici que cal que tothom faci per vèncer la crisi. Els castellans, després de Calataiud, s’havien tornat a emparar de Taraçona i amenaçaven Saragossa. I el problema, com sempre, per a mantenir l’esforç guerrer, eren les finances. Davant aquesta situació dramàtica, i de les tergiversacions de les Corts, el rei va pronunciar davant els «prelats e clergues e cavallers e hòmens de ciutats e de viles»[088] reunits a Montsó, el dia 11 de febrer de 1363, un gran discurs. De les diverses oracions polítiques que ens ha deixat, aquesta és, per la seva concisió i el seu patetisme punyent i directe, la més reveladora del talent polític de Pere III. Comença per recordar que ell és el rei i príncep «jassia nós no en siam dignes», per la voluntat de Déu, puix que només pot atribuir a la seva gràcia que ell, segon fill del fill segon de Jaume II, hagi pogut ocupar el tron reial. I afirma, com altres vegades, que encara que sigui curt de talla, «la volentat e lo cor» té tan gran i suficient com cap altre cavaller que hi hagi, «de morir o viure per defendre la [nostra] corona e lo [nostre] regne»[089] guanyats pels seus predecessors amb ajut dels seus vassalls i que fins ara ell, també amb l’ajut dels seus sotmesos, ha conquerit i guanyat.
No es possible, doncs, que tot el que ha trigat a ésser conquerit cinc-cents anys, es pugui perdre en quinze dies. I el monarca declara que no es tracta de cap frase retòrica: el rei de Castella s’acosta amb gran poder i amenaça Saragossa, i la capital aragonesa no té prou defenses per a resistir. I caiguda Saragossa, ningú no el podrà aturar fins a la mar, i Barcelona, que és l’única ciutat capaç de resistir, no podria sostenir un llarg setge.
I aquell estat de coses no és pas culpa d’ell; ni tampoc, ja ho sap, dels seus sotmesos allà reunits, els quals bé sap prou ell que tenen igualment cor i voluntat de ben servir-lo. És culpa d’aquella «desaventura de qüestions e debats que havets entre vosaltres, qui cascuns volets vostre ben propri e guardats vostres privilegis e vostres llibertats; e los clergues dien, e los cavallers dien, que no deuen tant pagar com los nostres hòmens, e los nostres hòmens dien que sí. E sobre aquest debat havem estat de l’autumne entrò a la primavera, saul los catalans, que es són avenguts; e, a la veritat, han-ho mills fet que no los altres, jassia que encara no ens han atorgat lo do. E sobre aquest debat nós e vosaltres nos perdem».
No vacil·la de fer una apel·lació al poble i una amenaça als seus representants: si hom sabés que aquest retard és culpa dels tractadors, s’aixecaria un clam general «de Tarassona entrò a Salses e de Salses entrò a Guardamar», contra les Corts: «Muiren, qui així ens volen fer a tuit morir!». I no val més, si cal morir, morir lluitant i en defensa de la pàtria? No, ell no vol morir allà, ans vol que tots, prelats i clergues i cavallers i homes de ciutats i viles, el segueixin com puguin, cavalcant o a peu o en baiards, fins a Saragossa, i que allà discutiran o estaran pel que es vulgui, «per viure o per morir». L’eloqüència reial convencé, sens dubte, els components de les Corts. Aquestes s’acabaren el 22 d’abril, després d’haver obtingut el rei que fossin votats importants subsidis per a la guerra amb Castella. Els delegats de Catalunya van donar 270.000 lliures i organitzaren una host que anà a Saragossa.[090] Les Corts havien aprovat també que fos cridat novament el comte de Trastàmara per prendre part en la guerra. El bastard acudí amb mil homes de cavall i mil de peu i contribuí a la defensa d’Aragó.
Els tractes de Pere III i Enric de Trastàmara ja venien de l’estada a Perpinyà. Hi havia hagut un pacte, en virtut del qual el comte es veia obligat a cedir a Pere una sisena part de les terres que conquistés a Castella, especialment pel cantó de Múrcia, i el rei d’Aragó l’ajudaria a pujar al tron ocupat pel seu germà. Era posar-lo en pugna directa amb l’infant Ferran, el qual també tenia pretensions de substituir Pere el Cruel.
Davant el reforç de les defenses d’Aragó, el rei de Castella abandonà aquell sector i atacà València. Pel març de 1363 va posar setge a la capital i avançà cap a Tortosa. Pere III ve trametre tot seguit el seu algutzir Ramon de Vilanova a València, per notificar als valencians, i particularment al comte de Dènia, qui tenia el comandament de la ciutat, que ell personalment acudiria a socórrer-los. Pel maig va posar-se en campanya i féu aixecar el setge. El rei de Castella va tancar-se a Morvedre. Però, en el moment que Pere III l’havia desafiat, assignant-li dia i lloc per a la batalla (seguint les fórmules cavalleresques, a les quals tanta afecció tenia), els tractes que, per un altre costat, havia reprès amb el castellà, van concloure’s amb un nou armistici. Intervingueren en les negociacions l’abat de Fécamp, nunci apostòlic, i l’inevitable Bernat de Cabrera, amb el comte de Dènia i Francesc de Perellós.
La pau de Morvedre tenia les pretensions d’una concòrdia perpètua, i establia, com en tots els tractats, uns projectes matrimonials més o menys fantasiosos per unir les dues famílies. Però fou de durada encara més curta que les treves anteriors. Un altre drama havia de desencadenar la guerra.