L’expedició reial. Alguer, ciutat catalana

El tercer estol que preparà el rei per a la campanya de Sardenya havia d’ésser encara més poderós que els anteriors. I no es limità, per tant, a sol·licitar l’ajut pecuniari dels seus estats i vassalls, ans els incità que augmentessin les forces que Pere havia de manar. La llista de barons i de nobles que l’acompanyaren fou impressionant: Lop de Luna, Pere de Xèrica, Gilabert de Centelles, Olf de Pròxida, Alfons Roger de Llúria, Bernat de Cabrera, el vescomte de Cardona, Ot de Montcada, els vescomtes d’Illa i de Castellbò, Pere Galceran de Pinós, Bernat de Cruïlles, el comanador de Montalbà i molts altres cavallers destacats hi figuraven.

Però no n’hi havia prou amb l’aportació financera de tots els seus sotmesos, ni amb la companyia dels més il·lustres dels seus vassalls: Pere volia comptar amb l’escalf entusiasta del poble. És el primer sobirà català que no dubta d’enfrontar-s’hi, tant en les crisis difícils —Saragossa i València— com en els moments de preparació d’una gran empresa. La seva oratòria ensems fàcil i solemne, carregada d’erudició bíblica i d’incentius patriòtics, troba el seu marc adient en les grans naus de les catedrals i els convents on s’aplega la multitud. I per associar els seus sotmesos a l’empresa que preparava, el dia primer d’any 1354 va presentar-se, amb vestidures reials i amb la corona d’or cenyint-li la testa, a Santa Maria del Mar, a Barcelona. L’església li és petita per als seus propòsits, i ha fet muntar a la gran plaça cadafal de diversos nivells, des d’on, voltat pels seus barons i pels oficials de la seva cort, es dirigeix als barcelonins, explicant-los les raons que l’han decidit a fer aquell esforç naval, el més considerable fins a la data. És com a bon pastor, encarregat de dur al bon camí els seus vassalls rebels, que ha de passar a Sardenya, puix que la gran traïció del jutge d’Arbòrea ha desfet la tasca de restabliment de la seva autoritat, encomanada a l’anterior expedició marítima. I de totes aquestes raons, el poble barceloní hagué «gran consolació e plaer»^[075].

La preparació del nou estol és, no sols un esforç financer i d’allistament de soldats, sinó una prova per a l’organització burocràtica que el rei vol donar als seus estats. Per això, Pere encarrega a Bernat de Cabrera, el vencedor de la batalla d’Alguer, que redacti les «Ordinacions sobre lo fet de la mar»^[076], on es determinen els càrrecs, les funcions, les obligacions i els sous de tots els components de la marina reial de guerra, de l’almirall, que n’és el cap suprem, i del capità general, que mana una esquadra o una gran expedició, als nauxers, remers i musics de l’armada. Els sous que es fixen no marquen pas un desnivell gaire gran entre les jerarquies: l’almirall guanyarà noranta lliures barcelonines per quatre mesos de campanya, però ha de dur al seu càrrec l’armament i la companyia que el serveixi; els patrons de cada galera en cobraran cinquanta; els nauxers, dotze, els ballesters deu i els remers simples —el sou més baix— només sis. Dintre la duresa dels costums del temps, les ordinacions marquen certa humanitat i limiten els càstigs.

L’estol que es preparava mereixia aquesta minuciosa regulació. Les notícies de l’imminent inici de l’expedició arribaren al jutge d’Arbòrea, el qual trameté un missatger al rei, fent ofertes d’indemnització i de retorn de les places ocupades. Però els oferiments no semblaren sincers al sobirà i, a més, la màquina de guerra ja estava engegada i no podia deturar-se. Va nomenar procurador general dels regnes l’infant Pere, assistit pel tresorer Bernat d’Olzinelles, amb un consell de notables a Barcelona i a València. I pel maig de 1354 sortí cap a Girona i Roses, on s’havia ajuntat l’estol, format per més de quatre-centes naus de totes mides, entre les quals hi havia quaranta-cinc galeres i grans vaixells de transport de tropes. El 20 de juny van sortir de Roses i el 24 ja es trobaven davant d’Alguer. A Port del Comte van desembarcar el rei, els barons i cavallers i els soldats de terra, amb les cavalleries i els ginys de combat. Per mar i per terra, amb la cooperació de trenta galeres de Venècia, s’establí el setge. Aquest fou molt difícil, perquè la ciutat estava ben defensada, amb molts ballesters genovesos, i calgué reduir-la per la fam. Fins el 22 de desembre no pogué entrar el rei, amb el seu estendard, a Alguer. La reincidència en la rebel·lió dels algueresos, després d’haver-se rendit a Bernat de Cabrera, havia d’ésser castigada severament. Pere decidí, doncs, d’expulsar els defensors del lloc i àdhuc tots els seus habitants. I va poblar-lo amb catalans i aragonesos, repartint-los les cases, terres i vinyes en possessió perpètua i atorgant-los privilegis pels quals poguessin regir-se en l’esdevenidor.^[077]

D’Alguer passà a Càller i allà convocà Corts generals del regne de Sardenya per al 15 de febrer del 1355. Havia arribat el moment de consolidar políticament la victòria de l’expedició. En realitat, la mateixa presa d’Alguer era el fruit d’unes negociacions amb el jutge d’Arbòrea. Aquestes negociacions, no pas plenament satisfactòries per al rei, esdevenien indispensables, si aquest no volia eternitzar una campanya que sortia molt cara en homes i en provisions. Pere havia reclamat diverses vegades socors a Barcelona i a València i, malgrat la propaganda que, àdhuc en vers, feia el rei de les condicions sanitàries de Sardenya, el setge d’Alguer fou més mortífer per les malalties que per les mateixes accions bèl·liques. Com el seu pare, el Cerimoniós havia passat a Sardenya amb la muller, i cada baixa per malaltia feia més difícil l’èxit de la seva empresa, en la qual tant d’entusiasme i tant d’esforç havia posat. Perquè el cert era que foren molts els cavallers que se’n tornaren per malalts i que fou excepcional el cas, repetidament elogiat, de Pere Boïl, el qual meresqué el sobrenom de «cavaller sens par» pel sol fet d’haver tornat a l’illa després d’haver-se refet de la malaltia que l’obligava a entornar-se a València.^[078]

En els tractes amb el jutge intervingué activament la muller d’aquest, Timbors de Rocabertí, i el seu fill, els quals foren hostes dels reis a Càller, però el rebec prohom sard no volgué mai condescendir a visitar el seu senyor nominal. Fet i fet, la victòria de Pere hagué de reduir-se a establir una pau precària, aprofitant-se de l’aïllament en què havien quedat els sards després de la desfeta del poder naval de Gènova i sense que l’ajut de la Senyoria als Arbòrea desaparegués mai del tot.

L’única conseqüència duradora de l’anada de Pere el Cerimoniós, amb el seu brillant estol, a Sardenya, fou haver convertit Alguer en una ciutat catalana. Els seus nous pobladors, en efecte, foren gairebé tots barcelonins, i gràcies a ells, no solament el rei pogué comptar d’ençà d’aleshores amb una plaça forta addicta a l’illa de Sardenya, sinó que la llengua catalana va fixar-se a Alguer i encara avui, més de sis-cents anys després, hi és parlada i s’hi conserva amb una vivacitat sorprenent i corprenedora.

El 26 d’agost, el rei va sortir per mar de Càller, amb tot el seu estol, i anà a Alguer, on passà uns dies per fortificar el lloc i assegurar la seva nova població. I el 6 de setembre partí cap a Barcelona per a arribar-hi el 20 del mateix mes.