Balanç del regnat i imatge del rei

El judici de la història ha estat contradictori davant la figura i l’obra de Pere el Cerimoniós. De Pere Tomich, que li diu «lo segon Neró», al pseudo-Boades, passant per Turell i per Monfar, hom l’acusa de crueltat i d’haver suprimit els seus germans (àdhuc l’infant Joan, mort per ordre de Pere de Castella). Però l’entusiasme de Pere Miquel Carbonell l’absol de tota culpa, i val a dir que la majoria dels historiadors moderns, nets de la dèria imitativa de ditiràmbic compilador de les Chròniques d’Espanya, han fet justícia d’un rei que va esmerçar tota la seva vida a engrandir i donar força pròpia als seus estats. Al seu regnat, les terres aplegades sota el ceptre de la nissaga sortida de Guifre I van aconseguir llur màxima extensió fins a aquell moment, puix que cap dels seus predecessors no pogué nomenar-se, com ell, rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, comte de Barcelona, del Rosselló i de Cerdanya, duc d’Atenes i de Neopàtria, i exercir efectivament la sobirania d’aquests estats —llevat dels de Còrsega, purament nominal, i de Sicília, on tanmateix la seva autoritat s’exercia per delegació—. La seva política d’integració corregí els errors de Jaume I, de Pere el Gran i àdhuc de Jaume II, i consolidà les conquestes que aquests havien fet, però fou feta al preu de grans lluites i de guerres inacabables. La seva tenacitat li permeté de concloure, sense minva de la seva dignitat ni dels interessos del seu país, els conflictes externs en els quals el seu caràcter i —més encara— les circumstàncies van embolicar-lo. La llarga guerra amb Gènova i la de Castella, dilatades lluites per l’hegemonia marítima i per defensar la independència dintre la Península, van acabar-se amb un triomf per al Cerimoniós, tot i que havien estat esforços probablement superiors a les possibilitats econòmiques i demogràfiques dels estats aplegats sota la corona d’Aragó.

Havia hagut de registrar una sola pèrdua, la de la ciutat de Montpeller i les senyories d’Omelades i Carladès, darrer vestigi dels estats del malaurat Jaume III, i que, en ésser venudes per aquest al rei de França, anul·laven totalment les bases catalanes al Llenguadoc, i apartaven encara més els descendents de Pere el Catòlic de la política occitana. I, per altra banda, la fermesa dels senyors castellans i l’astúcia política d’Enric II feren inútils els llargs sacrificis de la guerra de Castella, puix que cap de les posicions que, com garantia d’ulteriors agressions i per a millorar les fronteres d’Aragó i de Múrcia, reclamava Pere III, no va ésser incorporada als seus regnes. Però, en conjunt, el balanç és favorable. I cal dir també que, llevat d’alguns moments que els seus vassalls es resisteixen als nous esforços financers que se’ls demanen, el rei va veure’s sempre assistit pels seus pobles i que, molt sovint —prou que ell es complau a subratllar-ho— llur adhesió va revestir caràcters de veritable afecte i entusiasme per la persona de Pere III.

Aquesta adhesió, en certs moments del llarg regnat, es manifestarà a Saragossa, a València, a Tortosa, a la ciutat de Mallorca o a Perpinyà. Però al capdavall serà a Barcelona i, en general, a Catalunya, on el sobirà trobarà un ajut més complet, una col·laboració més total, que permetrà de salvar alguns moments crítics (unions aragonesa i valenciana, atac naval de Pere I de Castella a Barcelona, darrera gran ofensiva castellana contra Saragossa). La «terra beneita, poblada de lleialtat» que el rei saludava a les envistes de Fraga, en tornar de les humiliacions sofertes a Aragó, es mantingué sempre al costat de Pere, superat el primer conflicte protocol·lari que els separava.

I així, si Pròsper de Bofarull troba que Pere III, «baix d’estatura, era de geni violent i molt colèric», afirma tot seguit que fou «atent, polític, curiós i valent, d’idees cavalleresques, molt donat a les lletres, gran astròleg i alquimista, i un dels millors trobadors del seu segle»^[130]. La darrera part d’aquest judici sembla exagerada. Rovira i Virgili jutja que «les principals característiques de Pere III foren la intel·ligència, l’ambició, la constància, l’astúcia i la crueltat; fou també avar i mesquí en certs aspectes». I més endavant diu que «era innegablement un home enèrgic, perseverant, dotat d’un gran sentit polític, de gran habilitat diplomàtica, guiat pel pensament concret de la grandesa i la unitat de les terres governades per la casa de Barcelona»^[131].

Antonio Ballesteros estableix la imatge següent del Cerimoniós, en contrast amb el seu pare: «A la debilitat del quart Alfons succeïa l’energia, la tenacitat, la constància i fermesa del seu fill, el rei legista i cerimoniós, el regnat del qual fou una sèrie no interrompuda de processos amb els quals volgué justificar la seva conducta aquest monarca de caràcter complex, les notes peculiars del qual foren la dissimulació i l’aparent tolerància. Sempre buscava la fórmula jurídica, la raó d’estat, l’explicació, davant els seus súbdits i contemporanis, d’actes l’únic mòbil dels quals era, en moltes ocasions, la conveniència personal, però les intencions dels quals desitjava amagar, potser preocupat també del veredicte de la posteritat»^[132].

Per a Antoni Rubió i Lluch, la major glòria del Cerimoniós fou la realització d’un incipient imperi mediterrani, puix que, en el seu temps, «un enfilall d’illes i arxipèlags, les Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília i Malta, eren les anelles de l’expansió mercantil catalana, i les tres penínsules de l’antic mar llatí, els puntals i el teatre de la seva civilització i de la seva grandesa. Com els cèsars romans, havia realitzat el somni de l’imperi del “mare internum”, amb una expansió territorial que cap monarquia d’Europa no ha assolit fins als nostres dies»^[133].

Però potser el retrat més aplomat i just de Pere III el fan Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner quan escriuen: «Tenia el primogènit d’Alfons el Benigne un caràcter irascible, imperatiu i magnificent, afermat per les tendències de l’època, que s’adreçaven cap a l’exaltació de l’autoritat reial. Posseïa una cauta subtilesa política i una absoluta mancança d’escrúpols en l’elecció de procediments, les quals el feren avançar, dreta via, cap a la fi que es proposava atènyer. Fou dèbil de complexió i delicat; però valent, pertinaç i decidit. Amic de les cerimònies i de l’etiqueta, promulgà les ordenacions de la seva casa, del seu arxiu, de la cavalleria de Sant Jordi. I si és cert que per la seva ambició i les violències, reveladores d’un temperament cruel, van caure víctimes dignes de pietat, cal també proclamar que va empènyer la seva addicta Catalunya d’un vigorós impuls i que va saber conduir a salvament els seus reialmes en un dels períodes més oratjosos de llur història»^[134].

Els seus actes més cruels (la mort del seu germà Ferran, el procés i l’execució de Bernat de Cabrera, o el càstig dels capitostos de la Unió valenciana) no semblen pas gaire cosa al costat dels que poden registrar-se en el regnat de Pere I de Castella o d’alguns dels altres sobirans contemporanis o successors del Cerimoniós. I àdhuc aquests poden explicar-se com a mesures de guerra i, en certa manera, són fills de la influència de persones estranyes, com Enric de Trastàmara o el rei de Navarra. Cavalleresc i disposat sempre a oferir la seva persona, sembla com si vulgui fer oblidar, amb l’ardidesa dels seus gestos i el foc dels seus discursos, l’exigüitat de la seva persona i la seva feblesa física. Però allò que cap historiador no pot negar, i que no li és regatejat per ningú, és la preocupació constant pels afers de l’estat, la completa donació de la seva activitat al concepte de la dignitat reial i de les necessitats del regne, el desig d’estudiar, en les cròniques i en els compendis historials del passat, el seu ofici de rei i el de constructor de la història, que mai no oblida, i davant la qual es planta, personatge complet, amb les seves accions, les seves contradiccions, les seves intencions i els resultats que aconsegueix.