Martí, defensor de la religió. Una croada i una expedició d’ajut al Papa

Estant a Saragossa, el rei va tenir notícia del desembarcament fet pels pirates barbarescos a Torreblanca, amb el saqueig del lloc i el robatori d’unes hòsties consagrades. L’any 1398, i per castigar aquest sacrilegi, el regne de València, junt amb els jurats de Mallorques, va armar un estol destinat a fer una expedició de flagell contra els sarraïns. El rei va ajuntar a aquesta expedició la galera reial Sant Joan Evangelista, nomenà cap de les forces de peu que anaren en l’estol i, com a almirall, el seu conseller Jofre, vescomte de Rocabertí. Féu més: va demanar i obtenir que el papa Benet XIII donés caràcter de croada a aquesta acció de càstig, i va autoritzar Jofre de Rocabertí a nomenar cavallers aquells «ciutadans, burgueses e altres homens de bé que no són de paratge» que ho meresquessin per llurs gestes heroiques.

L’estol, sortit de Port Fangós, va atacar i destrossar el dia 27 d’agost del 1398 la vila de Tedèliç, al reialme de Tremecèn. Una tempesta féu molts estralls a l’estol català, el qual va tornar a València, on fou destituït l’almirall. L’expedició punitiva havia de repetir-se, però el rei va encarregar, no sols a aquell estol valencià, sinó al de Mallorca i a totes les seves forces navals, que anessin en socors del papa Benet XIII.

El papa d’Avinyó es trobava en una situació difícil. L’assemblea de la clerecia francesa, moguda per la Sorbona, acordà, pel juliol d’aquell any, de retirar la seva obediència a Pere de Luna. Aquest pogué conservar alguns addictes al sur de França i partidaris de categoria, com el duc d’Orleans. Però una bona part dels cardenals que havien elegit el successor de Climent VII van separar-se’n, i el rei de França també li retirà l’obediència. Com que Benet XIII seguia negant-se a renunciar a la tiara, un exèrcit francès va emparar-se d’Avinyó pel setembre i assetjà el papa en el seu palau. Les instruccions que Martí donava als seus almiralls eren d’anar-lo a socórrer i de rescatar-lo del setge, però d’evitar cap acte d’hostilitat contra el rei de França. En un document adreçat als jurats de València, del 29 d’octubre, el rei d’Aragó donava explicacions concretes de les seves intencions: posar el seu estol a la disposició del Sant Pare perquè, si aquest es lliurava a la seva mà i poder, el duguessin a l’indret dels seus Estats que ell volgués lliurement triar; però, si no volia posar-se en aquesta situació, el conduirien, tanmateix, «en aquell loch o partida fora nostra senyoria que el volrà». Però l’estol, que arribà a les boques del Roine, no pogué remuntar fins a Avinyó, i Benet XIII, defensat per servidors i familiars catalans, resistí al seu palau un setge que aviat es transformà en simbòlic, mentre la diplomàcia seguia cercant una solució al plet del Cisma.

Martí, resoltament partidari del papa d’Avinyó, ho era també de les solucions pacífiques. No pogué fer altra cosa que multiplicar les seves gestions diplomàtiques i influir prop del seu nebot, el rei de Castella, perquè restituís l’obediència a Pere de Luna, després d’haver-la-hi retirada.

Les naus valencianes i mallorquines, tornades de llur infructuós viatge a les costes provençals, prengueren encara part en una nova expedició contra les africanes, amb un atac contra Bona, el 2 de setembre de 1399, però la ciutat va resistir l’agressió victoriosament. Val a dir que, el 2 de gener, el rei Martí havia tramès una ambaixada, en una galera valenciana, al rei de Tunis, per recuperar «les Santes Eucaristies que infeels tenen en Barberia». I, en un document adreçat als valencians que preparen la segona expedició, el rei Martí els precisa els enemics que podran atacar en bona guerra: tots els reis sarraïns i infidels del món, incloent-hi el de Granada, però no els «moros de Suria e del senyoriu del soldà de Babilònia»; Brancaleó d’Òria i tots els sards «coadherens e sequaces» seus; els habitants de Bonifaci i Calvi, «de la illa nostra de Còrcega», i, si a les ciutats de Barcelona i de València els sembla útil, també poden considerar enemics «per les males obres, maltractaments e dampnosos que han fets e fer no cessen al dit regne de Sicília», els pisans. Les forces expedicionàries poden ocupar, damnificar i retenir els llocs i habitants de les illes de Gerba i els Quèrquens. I amb una certa exageració, que testimonia la bona voluntat del rei, prega el seu camarlenc Pere de Vilaragut, que és el nou almirall de l’estol, que un cop hagi complert la seva missió de Barbaria, visiti les illes de Sardenya i Còrsega i encara, «si possible és e bonament ho podeu fer», que vagi «vers les parts de Constantinoble per a damnificar e destruir los enemics de la fe qui en gran multitud són applegats e vénen contra los feels christians».