Descontentament general. La política francesa i el Cisma

Fins al juny del 1394, el rei va estar-se a València, la qual ja començava d’ésser la ciutat delitosa que havia d’esdevenir complidament en el segle següent. Passà la resta de l’any a Barcelona, prometent, però, als jurats de Mallorca que passaria a visitar aquell regne. La caça i la música emplenen aquestes llargues estades en ciutats que estan, almenys provisionalment, lliures del flagell intermitent de la pesta. Havia decidit de fer el trasllat a Poblet de les restes del seu pare, enllestit ja el sepulcre encarregat a Jordi de Déu. Però a darrera hora encarregà a l’abat del monestir que se’n dugués ell mateix, sense gaires solemnitats, «lo cors del senyor Rey». La raó d’aquesta renúncia, així com de la pressa a sortir de Barcelona cap a Mallorca, era l’extensió de l’epidèmia a tot Catalunya, i que ni Aragó ni València no oferien encara unes condicions sanitàries prou satisfactòries per al rei. Joan s’embarcava, doncs, a Barcelona el 15 de juliol del 1395 amb la seva muller, llur filla Violant, reina de Nàpols, i la seva germana Isabel. L’estada a l’illa va durar fins al novembre, i la marxa fou deguda també a les epidèmies que s’estenien per Mallorca. Altrament, l’estada al castell de Bellver o les migrades excursions que podia oferir-los l’illa no compensava de bon tros, per a Joan i Violant, de veure’s privats de llur distracció predilecta. A Mallorca no hi havia porcs senglars, cérvols ni óssos, i àdhuc els llebrers es moriren. Com que Violant estava novament gràvida, Joan va decidir d’anar a l’únic indret on semblava regnar un estat sanitari prou satisfactori: el Rosselló. Passà, doncs, pocs dies a Barcelona i tot seguit la Cort es posà en camí cap a Perpinyà. Fou allí, en efecte, que la reina va deslliurar una filla, anomenada, per distingir-la de la seva germana, la comtessa de Foix, «Na Joana de Perpinyà». La munior de cortesans, ministres, munters i curials volta altra vegada els reis i el parc del palau de Perpinyà els lliura ample camp a les diversions cinegètiques. La vida cortesana devia tenir un caràcter prou ostentatori perquè el malestar i el descontentament dels catalans es fes palès amb tanta energia com en les Corts de Montsó del 1383 i 1388. Novament la iniciativa partia del Consell de Cent barceloní, i coincidia amb la carta redactada per Bernat Metge demanant l’ajut de la corporació per celebrar les festes de la Gaia Ciència. El 15 de març del 1396, en la mateixa sessió en què era negada la subvenció demanada per als Jocs Florals, el Consell de Cent acordà de trametre al rei una missatgeria, formada per quatre prohoms —dos dels quals havien d’ésser juristes— elegits per votació nominal, i no per sorteig, i que tenien l’encàrrec de «suplicar e instar al dit Senyor Rey que com la sua casa e sos Regnes e terres sien en fort mal estament per mal consell que segons fama al dit Senyor és donat per sos consellers o alguns d’ells també en alienar lo patrimoni Reyal com en altre manera, sia sa intenció que sobre açò sia degudament provehit…».

El moviment de protesta i d’indignació contra els oficials i els familiars de la reial parella era prou estès i violent perquè el rei manés a les autoritats que protegissin aquests funcionaris i cortesans seus «contra tota persona de tota injúria, offensa e lesió que per alguns los fos assagat fer». I contra la protesta del Consell de Cent, la rèplica del rei era de fer despatxar amb urgència els processos que havia fet iniciar contra els consellers de Barcelona de l’any anterior i contra el batlle del trienni passat. La detenció d’un missatger de la ciutat de València, com a sanció per la protesta que també el consellers valencians han elevat al rei, fa que aquest rebi una enèrgica rèplica, en la qual les acusacions als consellers reials són ben clares i greus: «E plauria’ns que semblant» (la defensa que han fet de llur honestedat i fidelitat en el càrrec que exerceixen) «poguessen dir alcuns de vostres consellers en los quals gran part de vostre dessipat patrimoni e grans quantitats de vostres emoluments per barats e per logres, en altra manera appellats mogubells, són transferibles e es transffereixen a tots dies».

El rei expressà aleshores el seu desig d’anar a València, on s’havien promogut bandositats. El dia 7 d’abril sortia de Perpinyà cap a Figueres i Torroella de Montgrí. Anava caçant, com de costum. A la Jonquera, en una de les seves cartes quotidianes a la reina Violant, en la qual li explica com ha ocupat el dia i els seus projectes per als següents, hi ha una frase que sobta: «Vuy tot lo die havem oyt lo rossinyol». I anuncia també les seves caceres projectades i la visita que ha de rebre, a Torroella de Montgrí, del bisbe de Girona.

I és de Torroella de Montgrí que va trametre, amb data de 25 d’abril, «una ora ans de mitja nit», una extensa carta a la seva muller, en la qual, després dels acostumats detalls sobre la cacera, la salut i les dificultats de tresoreria de la Casa reial, hi havia el resum de la visita que li havien fet els ambaixadors del rei de França —segurament anunciats pel bisbe de Girona— i les respostes que havia donat a les proposicions que li transmetien en nom de Carles VI. Li demanaven cinc coses: la primera que s’ajuntés amb ell en la solució trobada per la universitat de París al plet del Cisma: que tant el papa d’Avinyó com «l’intrús» de Roma renunciessin alhora a llur dignitat i fos elegit un nou papa amb autoritat damunt tots els cristians. Però l’abrandat climentisme de Joan I s’havia transferit naturalment al papa que regnava a la ciutat del Roine des de setembre del 1394, Benet XIII, qui no és altre que l’aragonès Pere de Luna, sotmès del rei i gran amic seu. I les altres proposicions del rei de França volien, nogensmenys, que el rei d’Aragó influís damunt els reis de Castella i de Navarra perquè acceptin també aquesta solució; que aconsellés Benet XIII perquè accedís a la renunciació; que pensés quin remei podria trobar-se a la situació que es crearia si el papa d’Avinyó es negava a renunciar; i que, finalment, de cap manera admetés Benet XIII en els seus estats si volia absentar-se d’Avinyó, «com si ho feya e nós lo admetíem en nostra terra los Cardenals no’l seguirien ans se seguiria entre los dits sant pare e cardenals certa cisma e divisió e noresmenys nouria molt al negoci de la unió de la Esgleya dessús dita, que seria occasió de haver tres papes en lo món».

La contestació de Joan I fou resoltament negativa. Com podia ell decidir de sobte, sense grans deliberacions «e curosa discussió ab persones científiques» un plet que tants estudis havia costat als savis parisencs? I recordava els lligams de fidelitat, feu i afecte que l’unien amb el nou papa, al qual havia tramès ambaixadors i li havia ofert no sols el seu regne sinó que, si volia anar-se a instal·lar en una ciutat o vila qualsevol del seus Estats, li’n faria donació perpètua amb tota jurisdicció.

Els ambaixadors del rei de França demanaven encara altres coses, entre les quals hi havia que es dugués a execució el matrimoni de la infanta Violant amb el rei Lluís de Nàpols; que decidís dintre breu termini la seva actitud quant a la solució del plet del Cisma, segons la proposta de la universitat de París; que els donés notícies del plet de la duquessa de Berry contra el comte d’Empúries, i que, finalment, fos impedida la predicació de mestre Joan de Montsó, frare predicador, partidari del papa de Roma, i que fos tramès a la universitat parisenca, la qual ha ofès amb les seves prèdiques, i que vol castigar-lo amb la severitat reservada als heretges.

Tampoc no fou pas satisfactòria la resposta de Joan I a aquestes altres peticions. I és característica del rei la raó que en la seva carta a Violant dóna a la seva evasiva quant a l’efectivitat del casament concertat entre la seva filla i el rei Lluís de Nàpols. «La dita Reyna (de Nàpols) és filla nostra e vostra. E jatsia nós siam pare e senyor e hajam plena disposició en lo fet del dit mariatge, emperò cosa era loable que en aytal cas nós ne parlàssem e n’acordàssem ab vós, com, esguardats que érets sa mare, vos en volíem gratificar». A través del text i del gal·licisme revelador del francesisme del rei, hom veu el respecte que aquest sent pel criteri i l’autoritat de la seva muller i la voluntat de tenir-la al corrent de tots els detalls de la seva política. Al darrer moment de l’ambaixada, afegeix la carta de Joan I a Violant, els delegats del rei de França li han comunicat en secret que saben que la reina de Nàpols —es tracta, sens dubte, de la que ho era per nomenament del papa de Roma— feia tractes amb el comte d’Armagnac, sense saber-ne el sentit. Però el rei d’Aragó declarà que poc el preocupaven aquests tractes, tot i que agraïa la notícia. «E donam-los confits e del vi de la serrabiada», acaba explicant la carta, i en una postdata el rei detalla encara les menges que ha servit als ambaixadors francesos, un dels quals declara, «que açò era lo millor vi que ell jamés begués en Spanya». Sembla com si el rei es recordés de nous detalls que vol comunicar a la seva muller; al capdavall, li anuncia que li tramet nou dels seus consellers perquè li facin companyia i costat en el viatge de la reina per ajuntar-se amb el seu marit.

Aquesta carta podia marcar l’inici d’un canvi de política del rei —sempre que la seva muller s’hi hagués avingut—. La pèrdua de tot interès del rei de França per la continuació del papa d’Avinyó, tant com inspirada per les deliberacions de la Sorbona, sembla conseqüència del fet que, per primera vegada, el pontífex que seu al tron del palau de vora el Roine no és francès. No li sap pas cap greu d’abandonar-lo i d’obligar-lo, si cal, a una renúncia forçosa. Per a Joan I, la situació és molt diferent, i pot influir, àdhuc, en el casament de la seva filla.

Però no tingué temps de resoldre la seva posició en l’afer del Cisma ni de prendre cap actitud concreta enfront de les protestes dels seus sotmesos. El divendres, dia 19 de maig de 1396, pel camí de Torroella de Montgrí a Girona, i tot caçant, com de costum, amb la companyia de la seva muller i dels seus consellers, va tenir un accident en el bosc d’Orriols, prop de Foixà —probablement un atac cerebral o de cor— i fou descavalcat. Abans d’arribar a Girona, on era dut pels seus acompanyants, el rei havia mort.