La segona duquessa de Girona: Violant de Bar

En restar vidu, Joan tenia vint-i-vuit anys i es trobava en una època en què l’oposició que s’anava congriant entre ell i la seva madrastra s’estenia també al pare. El problema del seu segon casament esdevingué, doncs, un veritable afer d’Estat. Es formaren diferents partits, cada un amb la seva candidatura. El rei de França, desitjós de comptar amb l’adhesió del futur sobirà d’Aragó, va idear de casar-lo amb una altra parenta seva, Violant, filla de Robert, duc de Bar, i d’una germana seva. Això feia que la núvia oferta per França fos néta d’un germà de la primera princesa que havia d’ésser duquessa de Girona, encara que no hagués arribat a entrar als seus estats ni a consumar el casament: Joana de Valois. Però d’altres promeses es presentaven a la tria del primogènit. El propi rei de França oferia, pel cas que Joan no volgués Violant, una altra neboda seva, filla del senyor de Coucy, la qual també dotava. El papa Climent, d’Avinyó estant, volia refermar la lleialtat del fill del rei «indiferent» casant-lo amb una neboda seva, filla del comte de Ginebra, i el cardenal d’Aragó, Pere de Luna, s’encarregava de les gestions. Per altra banda, el comte d’Empúries i la seva muller, germans de Joan, es feien ressò de la candidatura d’una filla de Barnabò Visconti, senyor de Milà.

Però el rei ja tenia decidit quin havia d’ésser el partit convenient per al primogènit. És el moment que la reina Maria de Sicília, la seva néta, ha restat tota sola al seu regne, i que el variable aventurer que és Roger de Montcada ha de tornar a l’illa per protegir, amb forces catalanes, la residència de la reina que ell té mig segrestada. Pere III concep un pla perfecte, que ha de permetre de resoldre alhora les situacions difícils de Sardenya i de Sicília. I aquest pla comporta, ultra l’anada als dos regnes, en missió pacificadora —i de conquesta, si cal— del primogènit, el seu casament amb Maria. La diferència d’edats i, sobretot, l’estreta consanguinitat dels nuvis, oncle i neboda per part de pare i de mare, no l’esvera, i ja sap que un o altre dels dos papes donarà la dispensació necessària.

Potser darrere aquest pla hi ha també Sibil·la, desitjosa d’allunyar del regne el seu fillastre i de donar-li feina i estats enllà del mar. Allò que és evident és que Pere s’ho pren molt a cor, i que està a punt de fer trontollar la voluntat del seu fill. Joan, certament, ja està decidit, després de sospesar les diferents núvies que li proposen, a dur a terme el casament amb Violant de Bar. Però, per al cas que aquest enllaç no pogués realitzar-se, manté encara amb raons el seu pare i li fa dir que «vehent lo dit senyor vell e antich e qui deu vuy més reposar, si al dit senyor plau e ho ha per agradable, entenam afer lo viatge de Cerdenya e aprés, si loch haurà, lo de Cicília. E açó per les rahons dessús dites e encara per tal con nós devem haver e prendre càrrech per lo dit senyor dels afers de la terra, con a gran càrrech e vergonya nos ho tendríem que lo senyor Rey en ses dies, havent primogènit de aytal edat com nós som, perdés tal Regne com és lo de Cerdenya, que li plàcia que ho haia per agradable. Encara més, los digats als dits senyor e senyora (Pere i Sibil·la), com nós veníem encorats que per res del món no fassam lo matrimoni de Cicília per les rahons que ja sabets, e en special con consiència nos en remort»^[149]. I en una altra carta mana al seu missatger prop del rei —encarregat de demanar les llicències per al matrimoni de Joan— que digui a Pere que «en cars que el senyor Rey fort vulla que Nós fassam lo (matrimoni) de Cicília, nós trametrem un hom de casa nostra a París, que si lo matrimoni no és fet, lo qual entenem bé que sia fet ale hora dara, que no y entén»^[150]. I recomana encara que Roger de Montcada «haia la infanta assa mà per tal que, si lo matrimoni de Bar no venia, així com cuydam que en aquell se hagués avançat»^[151].

Bé és veritat que, mentrestant, demana al seu pare —i prega a la madrastra «que en açò sia bona ajudadora»—, que ja que no pot prendre muller segons la seva voluntat «que sia sa mercè que la’ns la leig pendre tal que sia nostra plaer, com fet de matrimoni aytal deu ésser»^[152].

Les altres candidatures han estat abandonades, àdhuc la de la neboda del papa d’Avinyó, tot i que sembla que és una noia molt bonica. I el duc de Girona es decideix pel casament francès. La seva preocupació ja només consisteix a evitar que el pare i la madrastra assisteixin a les noces, i fa marcar tots els arnesos i guarniments amb la lletra Y (inicial de Yolande). Els tractes matrimonials a París, duts a terme per Bernat Dezpont i sobretot per Pere d’Artés, que ja havia intervingut en les negociacions pel casament de Joan amb la filla del comte d’Armagnac, van avançar tant, que el dia 4 d’octubre el nuvi ja feia dir al rei que «se git de son cor lo fet de Sicília»^[153]. Va decidir de fer la cerimònia nupcial a Perpinyà i va donar pressa als seus ambaixadors i als altres acompanyants de la filla del duc de Bar, frisós com semblava que estés de dur a terme el nou matrimoni. El dia 19 d’octubre del 1379 se signaren els tractes a París: la núvia durà, com a dot que li fa el rei de França, cent mil florins. Els preparatius de les noces ocuparen tota l’activitat del primogènit i li feren oblidar l’hostilitat mostrada de sempre a aquell matrimoni pel seu pare i el rumor que havia corregut que el rei de França havia accedit a l’enllaç amb l’esperança —qui sap si amb un tracte secret— d’obtenir l’aliança amb Aragó, quan el nuvi en cenyís la corona. Joan va protestar-ne, bé que tenia un altre projecte, tan ambiciós com difícil de realitzar: el matrimoni del delfí de França (el futur Carles VI) amb la seva filla Joana, tot just de quatre anys.

Pere III va prendre’s com una ofensa personal del seu fill aquell refús d’un matrimoni que tanta il·lusió li hauria fet, puix que hauria lligat el regne de Sicília als seus estats. Va esbravar-se escrivint una carta del 13 de novembre al primogènit, en la qual es plany encara que Joan no s’hagi avingut al matrimoni amb Maria de Sicília, «lo qual», afirma, «pogra ésser vengut a acabament si tant hi haguéssets treballat com en aquest». Es conforma, però, i dóna la benedicció als nuvis. I afegeix, en una expansió ben personal: «E en tant com som home no podem nostre cor refrenar que no haiam desplaer de les errades vostres, qui sots nostre fill e per tals com hom qui ha dolor en son cor e altre remey no pot haver prense a plorar, trametem-vos unes cobles que havem fetes d’aquesta matèria»^[154]. Les cobles són aquells versos tantes vegades reproduïts i tan poc poètics que ja hem comentat.^[155] La reacció del fill és mínima: «el senyor Rey ab letres de paraula e per cobles pot e nos dir ço que li plau, car senyor e pare és nostre e nons tenríem per gravat, axí con no devem, de res que ell fes ne digués»^[156], comenta al seu delegat prop del rei, mentre li fa tramesa d’una haveria. Pere s’esbrava encara en uns nous versos, que no ens han arribat, però el primogènit no n’hi fa cas. Com tampoc no féu cas d’una nova carta del seu pare, en la qual aquest, valent-se de la visita que havia rebuda del comte sicilià Arrigo Rosso, relativa encara al projectat casament de la reina Maria amb el seu oncle, insisteix a expressar el seu disgust. Si el matrimoni es feia, els sicilians estaven disposats a rebre com a rei el primogènit d’Aragó. Amb el pretext d’un mal gra, i sense moure’s de Perpinyà, Joan va excusar-se, amb una llarga missiva, el 17 de febrer del 1380, de no poder acceptar la núvia siciliana, malgrat els oferiments dels comtes d’aquell regne, puix que ja ha fermat matrimoni, solemnement, amb una altra dona i que «segons Déu, senyor, ne segons lo món, ella vivent, jo no puch ne deig haver altra muller»^[157]. Si es casava amb la néta del rei i neboda seva, no podrien tenir fills legítims, ans adulterins, perquè ell ja està casat o, almenys, «lligat de matrimoni». Per tant, el seu pare pot triar un altre nuvi de la casa reial per a la reina de Sicília, que ell ja està d’acord per endavant amb allò que decideixi.

El rei va fer encara una gestió desesperada: barrejar el poble en l’afer. Va exposar solemnement la qüestió als jurats i prohoms de València i de Saragossa, en un document on es declara que «sobre aquest fet, los de les corts que celebren els cathalans» ja s’han avançat a la gestió, i demana que els seus sotmesos trametin solemnes missatgers al seu fill per pregar-li que deixi córrer el casament amb Violant de Bar i es decideixi a prendre per muller aquella neboda seva que li duu, com en safata, el regne de Sicília. La seva ambició és clara i explícita: vol que, en els seus dies, «la casa d’Aragó prenga tan gran creixement que pot ésser de les majors cases de crestians» i s’indigna amb el seu fill que fa que, «per falta sua, la casa d’Aragó perda tan gran honor e tan gran exalçament»^[158].

El mateix Pere redacta el memorial que han de presentar al seu fill els missatgers de Catalunya. Aragó i València. El monarca, llegidor de la Bíblia, no s’està de comparar-hi els escrúpols legalistes del seu fill amb la conducta d’aquells jueus que, segons diu el primer llibre dels Macabeus, capítol II, «per colre lo dissapte no’s volgueren combatre, ans se lexaren auciure»^[159], i qualifica de «consciència vana» l’al·legació de Joan relativa al seu contracte matrimonial amb la neboda del rei de França. Tramet també al seu fill el bisbe d’Osca i Galceran de Vilarig, però res no podrà tòrcer la decisió del duc de Girona: el casament es farà solemnement.

Perquè la núvia ja està en camí. Passa a Avinyó el diumenge de Rams, mentre el nuvi cursa les invitacions al casament als prelats i nobles més importants del regne, així com als prohoms i consellers de Barcelona, València, Lleida i Saragossa. I comunica a la madrastra la imminent arribada de la futura duquessa. Aquesta, però, va entretenir-se unes quantes jornades més, obsequiada pels ducs de Borgonya i de Borbó, que van retenir-la uns dies cadascú, i pel papa d’Avinyó. Potser hi havia un cert càlcul del rei de França —o del seu germà, el duc d’Anjou, acompanyant de la núvia en el seu viatge a Perpinyà— en aquest retard. Era, o almenys així ho temia el duc de Girona, que el seu pare feia un darrer intent per a destorbar les noces del seu fill, trametent al rei de França uns missatgers que havien d’oferir-li, si trencava els tractes de matrimoni, una aliança i el reconeixement de Climent VII com a veritable papa. El duc va desesperar-se i es resignà a no rebre 30.000 francs que el rei Carles havia de donar, a compte del dot de la seva parenta, als ambaixadors de Joan, mentre la núvia no trigués més a arribar a Perpinyà.

Tenia fonament la por del primogènit? Tot era d’esperar de Pere III, quan s’entossudia en un projecte i es veia contrariat; allò que és cert és que el 13 d’abril el rei ja declarava, en unes instruccions a Francesc Averçó, que passa a Sicília, que el casament del duc de Girona i la reina de Sicília ha estat impossible, per molt que ell s’hi ha esforçat, i que, en canvi, ja s’ha posat d’acord amb el comte Arrigo Rosso per convenir-ne un altre, entre la reina i un nét del rei, el fill de l’infant Martí, qui es diu com el seu pare.^[160] Finalment, el diumenge 29 d’abril del 1379 la duquessa Violant arribava amb tot el seu seguici a Perpinyà, i el dilluns els nuvis van oir la missa d’esposalles. Els personatges més importants que van assistir a la festa van ésser l’infant Martí, qui actuà de mestre de cerimònies, i el comte d’Empúries, cunyat del nuvi. Aquest va apressar-se, enmig de les festes del casament, a comunicar la feliç celebració al seu pare, a la seva madrastra, al rei de Castella, cunyat seu, i a la reina Elionor, la seva germana; a la seva cunyada Maria de Luna, al duc de Bar i al papa d’Avinyó, al qual prometé que faria tot allò que pogués per decantar el seu pare en favor seu.

Violant de Bar, esdevinguda ja duquessa de Girona, va escriure als seus sogres amb les paraules rituals de submissió i afecte, i els reis van correspondre-li amb la benedicció. Però la sinceritat d’aquests missatges era molt dubtosa: la nova princesa de França que es maridava amb el primogènit d’Aragó era d’una pasta mòlt diferent de la difunta Matha d’Armagnac. El seu paper polític seria molt important a la Corona d’Aragó, en vida del seu marit i després d’haver mort aquest, i la seva influència damunt el caràcter i les decisions de Joan sembla haver estat, de bon començament, decisiva. La rebuda de Barcelona amb les festes, solemnitats, presents i honors que foren ofrenats a la muller del primogènit pels consellers, com el bon acolliment que el mateix rei féu a la seva nora, anant-la a rebre extramurs de la ciutat, la convencé —o almenys així ho expressà a la seva mare— que és «axí ben maridada con Rey na que sie el món e amada de mon marit e de totes les gens». Per a una noia de quinze anys, com és la filla dels ducs de Bar, les manifestacions externes de joia dels barcelonins i la cerimoniosa rebuda del seu sogre, després del que podia esperar-ne, amb els incidents i conflictes que havien precedit el casament, devien semblar una penyora infal·lible de felicitat. I també de domini: la jove francesa és imperiosa i ja es veu tota una reina, perquè se sent forta de l’amor del seu marit i es veu amb cor de guanyar-se el cor dels seus sotmesos.