Joan, duc de Girona i primogènit d’Aragó

Joan va néixer a Perpinyà, amb gran alegria dels seus pares i de tots els regnes, el dia de sant Joan d’hivern de l’any 1351. L’esdeveniment va provocar grans festes i cerimònies. La més important fou la promulgació, el 21 de gener del 1351, de la reial pragmàtica que fundava el ducat de Girona, atribuït al primogènit, i format per la ciutat d’aquest nom, juntament amb Manresa, Vic, Besalú, Berga, Camprodon, Santpedor, el vescomtat de Bas, Castellfollit, Torroella de Montgrí, Pals, Figueres, així com els castells, viles i llocs de les corresponents vicaries, batllies i procuracions.^[141] Nomenat, com a preceptor i educador de l’infant Joan, el noble Bernat de Cabrera, aquest tingué l’obligació de viure amb el seu deixeble, fins que l’infant tingués quinze anys, a la ciutat de Girona, capital del nou ducat, i el 28 de febrer era signat un manament reial ordenant que el propi Cabrera havia de prendre possessió de les ciutats, viles, castells i llocs que formaven els estats atribuïts a l’infant, amb ordre que li fos fet homenatge de fidelitat com a educador, procurador i actor seu. El duc de Girona fou també nomenat, pocs dies més tard, comte de Cervera i després lloctinent del reialme. Els jueus dels regnes i estats del seu pare hagueren de contribuir amb dotze mil sous barcelonins anyals, repartits entre les aljames, segons llur importància numèrica, i que cada març havia de recaptar el tresorer del primogènit, Bernat Margarit.

Entre les residències reials, el castell de Perpinyà, que encara és conegut avui com a palau dels reis de Mallorca, era una de les més agradables i luxoses. Estava voltat per un gran parc i un magnífic bosc d’oliveres i contenia una petita col·lecció zoològica —paons, estruços, cignes, cérvols i moltons— per la qual s’interessava molt el rei.^[142] Però poc temps pogué estar el primogènit en aquest recés tan magnífic, puix que la reina va fer-lo dur a Girona per l’abril del 1351, i aquella fou la seva residència oficial fins que sortí, un any més tard, per anar a Barcelona, Lleida i Saragossa, per a satisfacció dels fidels vassalls del rei, els quals volien jurar el primogènit i exigien la seva presència. Era un infant bon xic malaltís, que canvià sovint de dides, i que estava encomanat especialment a la vigilància de Catalana de Llança, dona entesa en remeis infantils, i que l’acompanyà en els seus viatges, així com Bernat de Cabrera. El 3 de setembre del 1352, era a Saragossa, on es trobava el seu pare, puix que hi havia reunides les Corts. El jurament fou celebrat amb grans festes i pocs dies després el seguici del primogènit tornava a acompanyar-lo cap a Girona, on arribava a darrers d’octubre. La cort de l’infant sempre regida pel vescomte de Cabrera i per Catalana de Llança, s’augmentà amb dos personatges tan importants com Joan Fernández d’Heredia i Francesc de Perellós, diplomàtics i consellers insignes de Pere III. La residència del duc de Girona era una casa no pas gaire luxosa de la ciutat. Allà passava les seves malalties i rebia la seva instrucció, dirigida per Cabrera, i que ben aviat li permeté de tenir la cultura corrent d’aquella època. Poc després dels cinc anys ja sabia de llegir i d’escriure. Molt aviat, també, s’inicià en els plaers de la caça i obtingué gossos, falcons i un corser, tingué armadures i aprengué l’esgrima. Al mateix temps hagué de fer actes de justícia com a lloctinent del seu pare. En els incidents de la guerra de Castella, en la qual, i com a diplomàtic, va tenir un paper tan destacat el seu tutor Bernat de Cabrera, li calgué d’exercir una funció ben poc adient amb la seva edat i amb la relació que havia sostingut amb el vell ministre del seu pare. Es trobava a Saragossa quan Bernat de Cabrera fou lliurat per Carles de Navarra a l’arquebisbe, i aquest, seguint les ordres expresses de la reina Elionor, confirmades per les del rei, hagué de sotmetre el seu presoner a judici, amb un tribunal presidit per l’infant Joan i que, sense permetre que l’acusat pogués presentar les seves defenses, va condemnar-lo a mort i féu executar la sentència a la plaça del Mercat de Saragossa, davant la porta de Toledo. El botxí va escapçar el noble aragonès, i el seu deixeble, que només tenia catorze anys, hagué de fer que el cap del seu educador fos tramès als seus pares, com ordenaven Pere i Elionor. I aquest acte de crueltat li fou encara recompensat pel rei, puix que aquest, dos anys més tard, concedia al seu fill la ciutat de Vic i altres llocs pertanyents a Bernat de Cabrera. Bé és veritat que el fill del noble aragonès, el comte d’Osona, presoner de Pere el Cruel en produir-se el procés i l’execució del seu pare, s’havia passat a les tropes castellanes i que els seus béns havien d’ésser-li normalment confiscats. Altrament, poca intervenció va tenir el duc de Girona a la guerra dels dos Peres, posat que només va assistir, com a espectador, al setge de Morvedre. Però la seva activitat de lloctinent dels regnes i estats del seu pare l’obligaven a recórrer tot el territori i a presidir la justícia i la governació del país.