El primer casament. Tres cerimònies
L’any 1338, Pere dugué a terme el projecte matrimonial que tenia de feia temps. La núvia era Maria de Navarra, filla del rei Felip III i pròxima parenta del rei de França. El casament va tenir lloc a Saragossa el dia 25 de juliol, i el bisbe de Chalons, Felip de Melun, va donar-los la benedicció nupcial. És la primera muller, que haurà de donar-li quatre fills —només un de mascle, que viurà sols un dia i s’endurà també la vida de la seva mare.
Però les festes del casament no distreuen el rei d’altres afers importants. Dos, sobretot, el preocupen i especialment l’amenaça d’invasió de la Península, per part del rei del Marroc. Si aquest perill afectava sobretot a Castella, els estats de Pere també podien rebre’n dany. Altrament, el principi de la solidaritat peninsular contra l’amenaça sarraïna havia jugat sempre, i de la mateixa manera que a les Navas de Tolosa o al camp de Gibraltar, la col·laboració catalana no podia mancar en aquesta ocasió. Per això, els reis d’Aragó, Castella i Portugal establiren una aliança defensiva contra l’amenaça marroquina. L’aportació catalana havia de consistir en deu galeres que, junt amb les castellanes, patrullessin per l’Estret i evitessin així el pas de les forces del rei de Marroc a la Península.
Un altre problema té desperta l’atenció del rei. Pot semblar un simple afer de protocol, però no és pas solament això. Es tracta de l’homenatge que el rei de Mallorques, com a vassall del d’Aragó, havia de retre cada vegada que pujava al tron aragonès un nou sobirà. És cert que el mallorquí es diu Jaume i que està casat amb la pròpia germana del rei Pere. Això no sembla a aquest cap excusa, i menys vol acceptar les dilacions que va proposant el rei de Mallorques a la cerimònia. Quan venç el termini concedit per la citació, Pere es trasllada a Barcelona, que és el lloc on ha de celebrar-se el jurament. Jaume intenta encara uns nova dilació, però el rei d’Aragó és inflexible en allò que compromet l’honor de la Corona reial[018] i exigeix que l’acte solemne se celebri al Tinell major del seu palau. Bé és cert que accedeix, «mogut de benignitat» a la darrera petició del seu cunyat: que en lloc de fer-se al Tinell, la cerimònia tingui lloc a la capella del palau, amb prou concurs de nobles i de poble perquè l’acte tingui tota la seva significació. Més encara: Pere vol subratllar la seva major categoria com a cunyat i senyor feudal del seu cosí, reservant-se uns coixins de major categoria i elevació que els que ofereix per seure al rei de Mallorques.
L’estada del jove rei a Barcelona —la primera que hi feia d’ençà que havia cenyit la corona— ve marcada per dos esdeveniments religiosos importants. L’un és el trasllat a la Seu del cos sant de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, el qual tingué lloc el segon diumenge de juliol de 1339, uns dies abans de la cerimònia d’homenatge del rei de Mallorques. Aquest, amb els seus cunyats Pere i Jaume, el cardenal de Rodez, legat del Sant Pare, les reines de Mallorques i d’Aragó, la reina vídua Elisenda de Montcada, els oncles del rei, l’arquebisbe de Tarragona i tots els bisbes i abats de Catalunya, assisteixen a la processó i porten, sota pal·li, el baiard de la preciosa relíquia. De la Seu van a Santa Maria del Mar i d’allà tornen a la Seu, on el cos sant és soterrat a la cripta oberta sota l’altar major. Això és motiu per a una gran festa popular i per a un solemne àpat al palau reial. Pere fa seure a la seva taula el cardenal, els reis de Mallorques, les reines d’Aragó, els infants de la casa reial i els prelats, fins a vint-i-cinc persones. En d’altres taules s’ajunten els nobles i cavallers que han assistit a la festa «car, en aquells temps, encara no s’usava de menjar cavaller algú» amb el sobirà.[019] El rei Cerimoniós comença de mostrar les seves preocupacions per les exigències del protocol, en les quals veu una demostració externa, però molt important, del poder reial, i que tota la vida li dictaran gestos i paraules.
El segon esdeveniment religiós és la reunió d’un concili general dels prelats de la província tarraconense. D’aquestes festes i reunions, la ciutat de Barcelona se’n sentirà pagada i s’esvairà el recel que hi havia, d’ençà de la coronació de Saragossa, entre el sobirà i el cap i casal de Catalunya.