Un rei vassall

La divisió dels seus estats per Jaume I, filla d’un concepte purament familiar i patrimonial, havia creat el regne de Mallorca, compost de les Illes, els comtats del Rosselló i Cerdanya, el senyoriu de Montpeller i encara altres enclavaments en terres de Llenguadoc. Però aquest regne —i prou s’afanya a fer-ho constar Pere III en el capítol terç de la seva Crònica, on fonamenta i descriu amb tot detall la campanya primerament jurídica i després militar que havia de culminar amb la unió «perpètua» i indissoluble de Mallorca amb el comtat de Barcelona i els altres estats del rei d’Aragó— estava infeudat als sobirans de la confederació catalano-aragonesa, és a dir, a Pere el Gran i els seus successors. Aquest feu va passar ben aviat per trasbalsos, quan el rei Jaume II de Mallorca va ajudar els francesos en la croada contra Catalunya, cometent així un crim de lesa majestat, que obligà el seu germà i sobirà a apoderar-se de Perpinyà i de Mallorca. I fou precisament la devolució al rei de Mallorca dels seus estats el principal obstacle amb què topaven els esforços per resoldre el problema creat per la conquesta de Sicília, fins que amb la pau d’Anagni el rei Jaume II accedí a aquesta condició, una de les més importants del tractat. Però, si Jaume de Mallorca recuperava el seu regne, era a base de refermar el seu vassallatge al seu sobirà, el rei d’Aragó, i una vegada que el seu fill i successor Sanç fou aconsellat per alguns barons francesos que denegués aquest vassallatge, un repte amistós va posar-lo en bon camí. I si el seu nét, Jaume III, va succeir-lo en el tron, això fou perquè Jaume II d’Aragó hi havia accedit, a condició de renovar el vassallatge i de concertar el matrimoni del jove rei amb la infanta Constança, filla d’Alfons el Benigne i germana, per tant, de Pere III.

La situació del rei de Mallorca, malgrat ésser protegit per la Santa Seu i per França, era molt difícil. Jaume III no estava gaire dotat per al joc diplomàtic, i davant les pressions de que era objecte per part de França, que cobejava la vila de Montpeller, intentà d’obtenir l’ajut del seu cunyat, en cas d’una guerra amb el rei francès. Pere, després d’aconsellar-se amb l’infant Pere, el comte de Terranova, Ot de Montcada i altres persones del seu Consell, li contestà evasivament.^[023] Estava disposat a requerir el rei de França perquè li fes justícia i, si aquesta li fos negada, li prestaria ajut militar en cas de guerra. Però Jaume volia obtenir més que una aliança defensiva, i esperava una pressió més directa damunt els francesos. Se’n anà, doncs, molt disgustat, de Montblanc, on havia tingut les entrevistes amb el rei d’Aragó. Aquest sortí cap a Poblet, per acabar de passar l’estiu, i d’allà féu cap a València.

Jaume li tramet aleshores un missatger, Pere Ramon de Codolet, i el rei d’Aragó de moment ajorna l’audiència, al·legant que ja té determinat d’anar a la cacera del senglar a Valldigna. Quan en torna, l’ambaixador del seu cunyat li comunica que Jaume de Mallorca ha decidit de fer guerra al rei de França, per les constants vexacions que li feia a Montpeller, i que ja havia iniciat tractes per a una aliança amb el rei d’Anglaterra (som als inicis de la guerra de Cent Anys, i les hostilitats entre França i Anglaterra pot dir-se que estan sempre obertes). Per la qual cosa requeria el seu senyor, en virtut del pacte feudal, que amb tot el seu poder bèl·lic es trobés el dia vint d’abril de 1341 a Perpinyà, per donar-li tot l’ajut possible.

El Consell reial, situat davant la requesta del rei de Mallorca, no sap com resoldre el cas. Pere III vol, per damunt de tot, evitar una resposta categòrica. El seu fort és la dilació, l’estratagema jurídica. I troba una solució inesperada: convocarà Corts a Catalunya per al dia 25 de març vinent. En virtut del pacte de vassallatge, Jaume III haurà d’assistir-hi. Si no hi acut, cosa probable, «no li seran tenguts de valer ni mesclar-nos en guerra per ell ab lo rey de França: car porem dir que ell Nos ha trencada la covinença ans del dia que’Ns ha assignat de ésser ab ell»^[024]. No li convé de cap manera una guerra amb França, i menys per ajudar el seu cunyat, i cal evitar, al preu que sigui, de donar un pretext al rei de Mallorca per a denunciar el lligam feudal.

La fórmula trobada dóna el resultat previst. Les Corts són convocades a Barcelona i Jaume, ocupat amb els seus preparatius de guerra, no hi assisteix, ni en el dia de la citació ni els tres dies de terme de gràcia. Això allibera el rei d’Aragó de tot deure d’assistència envers el seu vassall i posa aquest, en canvi, en situació difícil, puix que la seva absència a la reunió de Corts era «denegada de feehat e de covinences»^[025]. Pere III se’n val, ja des d’ara, per a aplegar els documents que li serviran per al procés que està preparant contra el seu cunyat.