Una estada a València (juny 1406-novembre 1407)

Rei pacífic, que entenia el seu ofici com una extensió de la seva autoritat paternal i estenia als seus sotmesos l’amor que duia al seu fill i als seus néts, Martí va estar sempre preocupat pel problema de les bandositats que rebrotaven contínuament en els seus Estats. La seva correspondència ens el presenta com un home ple de miraments —com quan encarrega al seu fill que tingui molt de compte a donar a la seva muller, la reina Blanca, la notícia de la mort de la seva germana, segons cartes que li inclou de Navarra, i que, si «fos prenyada, no li donàsets la dita letra». Però, tot i saber que el seu consogre, el rei de Navarra, de París ha de passar per Perpinyà pocs dies després de marxar-ne ell, no desfà pas el seu camí i es limita a encarregar que se li faci una digna acollida al castell de Perpinyà. Bé és veritat que el rei de Navarra va seguir fins a Barcelona, on passà cinc dies, hoste de Martí i de la seva muller.

Com que la situació de València el reclama, Martí renuncia a passar l’estiu a Valldaura o a vigilar les obres que es fan al Palau Major.

S’havia de fer a València l’elecció dels jurats i consellers de la ciutat i, segons les consuetuds, aquesta elecció hauria hagut de celebrar-se el dissabte 29 de maig del 1406. La intenció del rei era d’ésser-hi present, i amb aquest propòsit va suspendre les Corts catalanes de Sant Cugat i s’embarcà en una galera el dia 27. Com que el viatge per mar, encara que més ràpid, estava sotmès als atzars dels vents i dels temporals, Martí va demanar que l’elecció fos ajornada fins a la seva arribada, però que aquesta pròrroga fos acordada pels mateixos jurats i consellers «sens perjudici e lesió de lurs privilegis e libertats». El diumenge va arribar al Grau i, molt cansat del viatge, després de la rebuda que li van fer el bisbe, el virrei i el governador, així com gran nombre de valencians que li demanaven a grans crits justícia, va ajornar fins a l’endemà la seva entrada a la capital. Cavalcà fins a la Seu, on va oir l’ofici —era el dilluns de Pasqua Granada—, i, després de dinar al palau del bisbe, recorregué a cavall la ciutat i anà a recollir-se al seu Reial. Home d’una estricta devoció, no volia fer en dies de festa religiosa cap acte de govern, i els diumenges àdhuc suspenia la seva correspondència o, si dictava alguna carta, no la signava. Tampoc aquell dia, per respecte a la festa, va voler que es procedís a l’elecció que ell mateix volia presidir i que entenia que era el començament de la política necessària per a la pacificació de la ciutat i el regne de València.

Aquesta política fou duta a terme amb energia i eficàcia. Per l’agost ja les presons valencianes estaven ben plenes, i Pere de Vilaragut i Ramon Centelles s’havien lliurat a la justícia del rei. Aquest volia assegurar la seva tasca i veure’s lliure d’intromissions. Per això, tot i l’afecte i les bones relacions que l’unien amb el seu cosí el comte de Prades, va fer-lo detenir quan aquest va presentar-se a València, a despit de la prohibició reial d’entrar en el regne. El comte va pretextar que el seu viatge obeïa a notícies rebudes d’una greu malaltia del seu germà el duc de Gandia, però l’excusa no va valer-li davant la decisió del rei d’evitar noves dissensions a València i demostrar que sabia fer complir les seves ordres.

Va aprofitar, tanmateix, la seva estada a València per fer obres. La seva dèria constructora, infatigable, arribava a preveure els detalls de qualitat i color de les cortines destinades als seus palaus, les mesures i disposicions de les peces i obertures, el gruix de les bigues i permòdols i, cosa també important, el pressupost de les obres empreses. Va fer construir una llotja al seu palau de Valldaura i les seves cartes anaven plenes d’instruccions minucioses als mestres d’obres. Detall curiós: la seva estada a València, terra molt impregnada encara de tradició i de costums sarraïns, sembla com si encomani una certa llicència a la cort del rei. Aquest demanà al batlle de Xàtiva que li fes trametre una mora, «fembra pública», que es deia Fotoix, la qual era «apta balladora» perquè «ab les altres mores alfulells qui són así en nostre servey nos servesque en son offici». És una requesta que sorprèn en un home preocupat singularment pels afers públics, les festes religioses i les notícies que arriben de Sicília.

Aquestes són satisfactòries, encara que indirectes, puix que no és pas el fill qui li comunica que la reina Blanca es troba, al capdavall, en estat de gestació. Martí ho fa saber tot seguit a la seva muller, tot fent vots perquè Déu faci de la reina de Sicília «tal fruyt produhir que sia a servir seu, honor e glòria nostra e vostra, e beneffici de tots nostres regnes e terres». Una lletra posterior de la seva nora confirma al rei la feliç notícia, i Martí es preocupa de fer cercar una dida de bona família, apta per a criar el primogènit de Sicília que hom espera. I quan escriví al seu fill, el rei d’Aragó no pogué estar-se de fer-li saber el gran goig que tenia d’aquella notícia tan desitjada. Les coses de Sicília seguien preocupant-lo, perquè temia el resultat de les maniobres del rei Ladislau de Nàpols, al costat del qual s’havia refugiat Artal d’Alagó, junt amb tots els foragitats de Sicília, i que era de témer que aquests exiliats no convencessin Ladislau de temptar una acció contra el seu veí. Martí aconsellava el seu fill de tenir bones relacions amb Ladislau «quar d’enemics no’n pot haver sinó massa».

També a València va arribar-li una altra notícia familiar: la de la mort de la seva madrastra, la reina Sibil·la. Fou Isabel, ja promesa amb Jaume d’Urgell, qui la hi va comunicar. La vídua de Pere el Cerimoniós, la reina Fortiana, empordanesa, bella i intrigant, havia fet oblidar les dissensions amb els seus fillastres i, llevat de l’enemistat de l’altra reina vídua, la francesa Violant de Bar, havia sabut fer-se un lloc discret en la Cort de Barcelona. «Qui et poria dar entenent la fortalesa de cor, e esforç e gran paciència de la regina dona Sibil·la d’Aragó, e lo gran saber e bon enteniment que hagué?», preguntava Bernat Metge a Tirèsias, rebatent-li, en Lo Somni, la seva diatriba contra les dones. I afegia: «Moltes vegades me són meravellat de nostre senyor Déu, com tan virtuós esperit ajustà a cos femení, car digne fóra d’Escipió». I el rei Martí, en donar el seu consol a la seva germana, deia: «Pregam nostre Senyor Déu que vulla l’esperit de la dita Reyna entre els àngels seus col·locar, axí com de aquella qui virtuosament ha viscut en aquest món».

Com que s’acosten les festes de Nadal i l’estada a València es prolonga, Martí demana a la reina que es reuneixi amb ell, i vol que també hi vagin la seva germana Isabel i els seus néts Frederic i Violant. El promès no seria honest que acompanyés la infanta en aquest viatge, però el rei, que es preocupa de proveir a les despeses de tots, demana també a Jaume d’Urgell que es desplaci a València. I recomana en una postdata a la seva muller que per evitar al nét tot perill de caure de la seva cavalcadura, faci que a les anques de la seva mula munti un cavaller que el sostingui.

Però la reina Maria ja era a Vilafranca quan ell va donar aquestes ordres, i els néts hagueren de romandre a Barcelona. La viatgera no pogué arribar a València per Nadal, perquè va caure malalta de pleuresia a Vilarreial, i el dimecres 29 de desembre del 1406 va morir-hi. El seu marit no es trobava al seu costat, puix que l’accident fou molt ràpid. Una de les seves primeres disposicions fou de fer vestir de dol rigorós els seus néts. L’altra, de disposar el trasllat a Morvedre del cos de la seva muller.

Maria de Luna, dona de seny i bon consell, modesta i enèrgica, fidel col·laboradora del seu marit, moria sense tenir l’alegria que, poques setmanes després, havia d’omplir l’esperit del rei: la nit de Nadal, quatre dies abans de la mort de la reina d’Aragó, havia nascut l’esperat fill de Blanca i Martí de Sicília el qual va dur per nom Martí. Aquesta notícia és un gran consol per al rei, qui proclama per cartes adreçades a totes les personalitats oficials dels seus Estats, el naixement d’aquell «car, amable e bell primogènit» del seu fill i no s’està de confessar que aquella nova l’ha «tant consolat e alegrat, que bonament per letra specificar no u poríem per tal com és la mellor nova que nos speràvem e podíem haver».

La reina Maria fou enterrada amb solemnitat a l’església del monestir de Sant Vicenç, de València. El seu marit havia disposat que el seu cos fos traslladat a Poblet i a mig abril, amb acompanyament de nobles i de delegacions de tots els regnes i ciutats, es realitzà el trasllat. Però el rei, per raons de salut i per un sobtat empitjorament de les bandositats valencianes, va haver de renunciar a presidir el seguici fúnebre. També hagué de renunciar a celebrar a Barcelona, com havia disposat, les noces de la seva germana Isabel amb Jaume d’Urgell. Aquestes van celebrar-se, en canvi, a València, el dia 29 de juny del 1407. El rei Martí, que sempre va demostrar un especial afecte per la infanta, va donar-li, per a les noces, tres mil florins d’or.

Un esdeveniment dramàtic havia vingut a subratllar l’acuïtat de les discòrdies que existien entre els nobles valencians, i que tantes vegades havien dut preocupacions a Martí i a la seva muller durant els anys de llur govern. En la plaça de la ciutat de València, Ramon Boïl, governador del regne, va ésser escomès per quatre homes a cavall, manats per Berenguer de Reixac, de la casa de Reixac, prop de Montcada del Vallès, els quals van matar a llançades al governador. Com que els assassins van fer-se escàpols i fou impossible, de moment, d’encalçar-los, el rei féu esbrinar l’origen del crim i va comprendre que era una baralla que hi havia hagut, pocs dies abans, precisament davant del palau reial, entre Felip Boïl, germà del governador, i Berenguer de Reixac i Joan de Pertusa. Va fer-los detenir —els agutzils els trobaren armats de totes peces— i ell mateix, sense permetre’s de menjar ni dormir, va instruir el procés fins a estar segur que els dos darrers eren els instigadors de la mort de Ramon Boïl. I quaranta-vuit hores més tard, els dos culpables havien estat escapçats, i Felip Boïl, com a començador de tots aquells mals, fou condemnat a perdre el puny, el qual li fou llevat en el lloc mateix on ell havia iniciat les bregues. En la llarga i detallada carta on explica al seu fill aquest procés, el rei afirma la seva voluntat de no perdonar ni deixar que hom perdoni, ans d’excloure explícitament de tot guiatge o remissió els autors materials del crim.

De Sicília arribaven notícies de les «arloteries» que feia el menut Martí i el rei en tenia gran satisfacció i alegria. La reina vídua Violant, que volia assegurar els afers del seu gendre, va intentar de lligar un prometatge si més no prematur: el del primogènit de Sicília i una néta seva, filla del «rei» Lluís d’Anjou. Però Martí no volgué comprometre’s, mentre no sabés les intencions del seu fill. No hi hagué temps d’esbrinar-les, perquè el nét moria, de trastorns de la dentició, abans de complir vuit mesos, produint aquesta mort en el seu avi un greu sentiment. Però, amb la seva natural delicadesa, en lloc de comunicar-la per carta als seus consogres els reis de Navarra, va encarregar Pere Martí de Peralta, ambaixador seu prop d’aquells reis, que els ho digués de paraula «en hora covinent e oportuna» i que els consolés de part seva, tan sàviament com pogués.

Una altra mort havia de senyalar, per a la família reial, l’estada a València del rei Martí: la de la infanta Joana, comtessa de Foix, filla del rei Joan i de Matha d’Armagnac. De la seva fi «com si fos un albat» el rei es meravella i troba gran consol, en una carta en la qual notifica la mort a la seva cunyada Violant. Tot i les campanyes militars del comte de Foix contra el seu oncle, la seva muller havia trobat a la cort de Martí un honorable i afectuós refugi.