La mort del Cerimoniós
Hi hagué uns anys, a les darreries del regnat del Cerimoniós, que semblava que dubtés si ell o el seu primogènit seria el primer a deixar aquest món. Les topades entre pare i fill seguien, amb vanes temptatives de Martí per a apaivagar-les i amb protestes, potser verbals, de Sibil·la, de la seva voluntat d’obtenir una reconciliació del rei amb el seu hereu. Les malalties del sobirà havien posat clarors de victòria a la cort de partidaris i amics del duc de Girona i alarmaven, per contracop, el partit de Sibil·la i Bernat de Fortià. Pel mes d’octubre del 1386, Joan es posava molt malalt, després d’haver esperat inútilment un mes i mig, a Martorell, que el seu pare el volgués rebre. Era en el moment agut de la discòrdia. La malaltia del seu fill va inspirar al rei el propòsit d’apoderar-se del seu nét, l’infant Jaume, que aleshores tenia dos anys, en el cas que el seu pare morís. La seva nora francesa li semblava massa hostil a la seva persona i a la seva política per a deixar-li entre mans una penyora tan important com el fill del primogènit.
Però la malaltia del duc de Girona va tenir una favorable evolució. No pas així la del rei, que va sofrir una recaiguda pels volts de Nadal. Aquesta vegada la gravetat de l’atac de febres malignes era evident i la reacció del malalt semblava impossible. Sibil·la de Fortià, en adonar-se’n, tingué la mateixa reacció que, mig segle abans, havia decidit la reina Elionor a fugir, amb els fills, del capçal del llit de mort del rei Alfons. Sibil·la, filla d’un petit senyor empordanès, no tenia estats on refugiar-se, si no eren els llocs i castells que la munificència del seu marit li havia regalat. El dia 28 de desembre, però, va decidir-se a fer treure secretament del palau les seves joies i les robes, i dos dies més tard, «a hora de prim son», va marxar, amb una petita escorta de familiars i addictes, cap a Sitges. La seva fugida causà una lamentable impressió a Barcelona, i les hosts de la ciutat van llançar-se a l’encalç de la reina. L’endemà arribava l’infant Martí, encarregat pel seu germà d’emparar-se dels béns més preciosos de llur pare, així que aquest clogués els ulls. Hi hagué una lleugera millora del rei, i l’infant va sortir en persecució de Sibil·la i els seus, que s’havien refugiat al castell de Sant Martí Sarroca, del qual era senyor Bernat de Fortià. La nit del 4 al 5 de gener, Pere III va tenir un sobtat agreujament i en clarejar la vigília dels Reis, va morir. Només li feien costat el seu confessor, l’arquebisbe de Sàsser, el bisbe de Barcelona, el mestre del Racional, Pere Dezvall i el savi barceloní Guillem de Vallseca. Tenia seixanta-set anys.
Dos dies més tard, el castell de Sant Martí Sarroca es rendia a l’infant Martí, i la reina Sibil·la passava a ésser presonera del seu fillastre, el duc de Girona, que ja es deia Joan I.
El cos del Cerimoniós fou dipositat provisionalment a la Seu de Barcelona. Pel 1401 era traslladat a Poblet, al sepulcre que ell mateix s’havia fet construir pels grans escultors Jaume Castalls i mestre Aloi. Situada entre les de Jaume I i Alfons I, aquesta tomba contenia les despulles del rei i de les seves tres primeres mullers i estava coberta per les estàtues jacents de tots quatre. La del Cerimoniós duia la corona i l’hàbit de diaca del dia de la seva coronació i, entre les mans, l’inseparable punyalet. A la seva dreta hi havia la reina Elionor de Sicília, mentre l’altre vessant de la coberta sostenia les efígies de Maria de Navarra i Elionor de Portugal.
L’epitafi llatí, redactat per ordre de Joan I, declarava: «Pere IV d’Aragó, dit del Punyalet, esperit invicte, jeu ací inanimat als seixanta-set anys, després d’haver-ne exercit cinquanta-un de regnat, havent mort a Barcelona el 5 de gener del 1387. El seu cos va ésser dipositat a aquella església catedral, on romangué set anys i quatre mesos, fins que fou acabat el seu sepulcre que per a ell i els altres reis havia determinat de construir en aquest monestir de Poblet. Al qual fou després traslladat pels idus de maig de l’any 1394, en presència del seu fill, l’il·lustríssim Joan, rei d’Aragó, amb cavallers preclars i diversos prelats, havent-hi estat solemnement inhumat. Que la seva ànima reposi en pau. Amén»[129].