Les dues primeres campanyes (1356-1360). L’atac naval a Barcelona

La guerra amb Castella era temuda de feia temps. Quan Pere III es trobava a Sardenya ja hi havia hagut a València una alarma, deguda a haver-se apoderat el rei castellà de les fortaleses d’Alacant i Oriola. D’aquelles bases, l’atac contra València era fàcil, i, el 16 de setembre del 1356, Pere I ja era a Alcaraz amb l’infant Ferran, i estableixen tot seguit el pla de campanya. El marquès de Tortosa havia d’atacar pel costat de Xàtiva, amb dos mil genets; el seu germà Joan i Tello (un dels bastards Trastàmara) entrarien per Aragó, amb mil cinc-cents; la campanya contra València la duria personalment el rei de Castella, amb quatre mil homes. Però aviat Ferran hagué de renunciar a bona part de les seves il·lusions: tot i que es presentava com a campió de la dissolta Unió de València, i que volia aixecar contra el rei d’Aragó els seus vassalls, aquests el reberen a trets de sageta, al setge de Biar, i ningú no va seguir-lo en la seva dissensió. Pitjor encara: els veïns d’Alacant en treuen la guarnició castellana i les tropes del rei d’Aragó, manades pel comte de Dènia (fill de l’infant Pere) i per Pere de Xèrica, recuperen la vila i el castell.

Pere III cerca aliances i, com que el poder de França s’ha eclipsat a Poitiers, s’ha d’acontentar amb el comte de Trastàmara, el germà bord del rei de Castella, el qual passa a servir-lo amb molts soldats castellans i mercenaris forasters. El nou aliat esdevé feudatari del rei d’Aragó, i en rep Montblanc, Tàrrega, Vilagrassa, Castelló de Borriana, Vial-real, Tamarit de Llitera, Ricla i Epila. És un patrimoni important, proporcionat amb l’ajut que el rei espera rebre del comte. Aquest passa a Borja, i s’encarrega de la defensa de València contra Pere de Castella.

Un cardenal, tramès pel Sant Pare amb el propòsit de fer les paus entre els dos reis hispànics, arriba, el 9 de febrer del 1357, a Saragossa. En lloc d’avenir-se a la concòrdia propugnada per Avinyó, el rei de Castella ataca Taraçona per l’abril i la traïció del capità de la vila, Miquel de Gurrea, que lliura la plaça al cap només de tres dies de setge, la posa en mans de l’enemic. El perill és greu per a Saragossa. Pere el Cruel havia expulsat de Taraçona, només amb la roba que duien, els habitants de la vila, i aquests es presentaren al rei d’Aragó. Enfurit per la traïció, aquest fa matar els missatgers que se li presenten a Saragossa per explicar-li el fet, però després es compadeix de «la mesquina de gent popular» i li permet de refugiar-se a la capital. Malgrat això pren mesures urgents: fortifica la ciutat, fa venir Trastàmara, Luna i Pere de Xèrica, i encara demana ajut al comte de Foix. Junts aquests exèrcits, Pere III va per atacar Taraçona. Però en aquell moment, el rei de Castella decideix d’acceptar la proposta de treves que fa el cardenal Guillem de la Jugie. Taraçona serà lliurada al cardenal, qui la donarà a qui cregui que hi té dret, i hi haurà una treva d’un any. Les treves, en la discussió de les quals intervingué principalment, en nom de Pere III, el seu ambaixador universal Bernat de Cabrera, van ésser signades el 14 de maig del 1357. Era una pau inestable, i calia aprofitar aquell respir d’un any per refer les forces. Mentre el cardenal Guillem i els ambaixadors discuteixen, Pere III acut a València i a Xàtiva i té tractes amb l’infant Ferran, el seu germà, perquè deixi el servei del rei de Castella i passi al seu, «per defendre nostra terra e la sua, en cas que passàs la treva dessús dita», declara la Crònica, «la qual esperàvem ésser tolta per malícia del dit rey de Castella»^[082]. El marquès de Tortosa, que té prou motius per malfiar-se del seu cosí, s’avé molt aviat a retornar amb el seu germà, i més quan aquest li dóna el càrrec de procurador general dels seus regnes, com si fos el primogènit.

Les comarques frontereres entre València i Múrcia, etern motiu de discussió entre catalans i castellans, no havien entrat en les treves, malgrat que Pere I s’hi hagués interessat molt. I Ferran atacà les forces del seu cosí, per recuperar els llocs que aquest havia pres, i arribà àdhuc a posar setge a Cartagena. Entorn del rei de Castella s’havia ordit una nova conspiració, en la qual entraren els seus germans bastards Tello i Frederic, el seu cosí Joan i la seva tia Elionor. Descoberts els tractes pel rei Pere I, la seva venjança fou total: Frederic fou mort a Sevilla el 29 de maig de 1358, Joan ho fou a Bilbao, i Tello pogué fugir. La reina vídua d’Aragó fou presonera i un any més tard havia d’ésser executada per ordre del seu nebot.

La notícia de la mort del seu germà arribà a Ferran. La treva s’havia acabat, si és que mai va existir del tot, i les hostilitats recomençaren. Pere III desafià el rei de Castella davant la cort papal, mitjançant el seu ambaixador Bernat Galceran de Pinós. Com a resposta, Pere de Castella atacà el 17 d’agost, amb un fort estol marítim, Guardamar, defensat per Bernat de Cruïlles. Una forta tempesta destruí l’esquadra castellana, però el castellà decidí de fer-ne una altra. Durant tota la resta del 1358, la guerra es limità a avanços i reculades dels dos exèrcits a les regions frontereres. Pel gener de l’any següent, el rei d’Aragó va amb les seves hosts de Terrer a Moros, i entra a Castella amb l’infant Ramon Berenguer, pren el Castell d’Haro i Escobar, i intenta el setge de Medinaceli, però la manca de viandes i la bona fortificació de la vila l’obliguen a aixecar-lo. Torna a Saragossa, i allà sap que el seu adversari ha abandonat la campanya aragonesa perquè es troba a Sevilla, preparant febrosament un altre estol naval, per a atacar Mallorca. El rei va deixar coberta la frontera amb el comte de Trastàmara, l’infant Ferran, Pere de Xèrica i el comte de Dènia, i acudí ràpidament a Barcelona, per armar els navilis necessaris per a contrarestar l’escomesa marítima del seu adversari. El 8 d’abril ja era a la ciutat, i allà pogué dirigir-ne la defensa contra un audaç atac, que el mateix rei de Castella portava contra la capital catalana. La descripció que ens ha deixat el Cerimoniós d’aquesta batalla de Barcelona és una de les narracions més vives i acolorides de la seva Crònica. És, encara, l’afirmació orgullosa de la solidaritat i el patriotisme del poble barceloní, el qual col·labora amb braó i entusiasme a la defensa de la ciutat. L’estol de Pere I, compost de quaranta naus, entre les quals hi havia trenta galeres, es presentà el 9 de juliol del 1359 davant de Barcelona. El rei havia mobilitzat, invocant l’usatge Princeps Namque, tots els gremis de la ciutat, amb armes i penons, i així mateix les milícies locals de tots els poblats, fins a dues o tres llegües a la rodona, i disposà les forces navals amb què comptava (deu galeres i algunes naus grosses ben armades, així com tots els llaguts existents i les barques de la ribera) per a fer ensems de fortificació de Barcelona i de baluard d’on rebutjar l’enemic. La batalla començà l’endemà i duraria dilluns i dimarts. Pere III havia fet travessar una nau molt gran encuirada a les «tasques», que hi havia davant el convent de framenors (les tasques eren baixos de sorra amb canals coneguts només pels pràctics, amb indrets en els quals l’ancoratge passava de quaranta peus d’aigua)^[083] i disposà les galeres en ordre de batalla fins al davant del carrer del Regomir. Les ballestes i trabucs, els mantellets i les bombardes actuaren eficaçment en aquesta defensa, i sembla que l’ús, relativament nou, de l’artilleria pesada, contra les pedres que disparaven els trabucs de les naus castellanes, decidí l’almirall de Castella a retirar el seu estol i a renunciar a l’atac.

La força naval castellana es dirigí aleshores cap a Tortosa, i després anà a assetjar el castell d’Eivissa i saquejà l’illa. Pere III armà a corre-cuita un altre estol i sortí el 23 de juny de Barcelona per anar a defensar el regne de Mallorca. Estava reunint allà un exèrcit per anar a atacar a Eivissa el rei castellà, però aquest va saber tals propòsits i aixecà el setge, deixant l’illa i abandonant-hi considerables armaments. El rei d’Aragó suposà aleshores que el seu adversari refusava d’entrar en batalla oberta amb ell (diverses vegades, en el curs de la llarga guerra, tindrà ocasió de sostenir-ho,^[084] i potser amb raó, perquè Pere el Cruel, que era molt valent i audaç, era també molt supersticiós i impressionable, i hom pot suposar que revestia de poders màgics el seu tossut i polític adversari català). Va trametre, doncs, un estol de quinze galeres, amb Bernat de Cabrera com a capità, per a perseguir fins a Almeria les galeres enemigues, i se’n tornà a Barcelona, on va tenir Corts als catalans del 8 d’octubre al 20 de desembre, obtenint-se una considerable aportació a la guerra per via de «fogatge». Els catalans, que havien posat tant d’entusiasme en la victoriosa defensa de Barcelona, no van regatejar mai llur contribució a la guerra, principalment en els moments que aquesta amenaçava perillosament Aragó i València.

Enric de Trastàmara havia dut la guerra a Castella, amb fortuna diversa. Pel setembre de 1359 havia vençut a Araviana i per l’abril era vençut a Nájera. El rei d’Aragó va desplegar una considerable activitat. Per via de tractes, i oferint un bon casament i unes possessions substancials, obté del capità castellà de Taraçona que li lliuri la vila, on entrà solemnement el 26 de febrer. El 20 de març té un consell de guerra amb Bernat de Cabrera, l’infant Ferran i altres capitans que han pres part al setge d’Alfaro. La mort de Lop de Luna, un dels seus vassalls més estimats —l’havia fet comte^[085]— l’entristeix, però no detura els seus incessants viatges. Pel setembre torna a ésser a Barcelona, i el 4 de novembre de 1360 tramet la seva filla Constança per muller al rei Frederic de Sicília, que ara li serà cunyat i gendre, fent-la acompanyar amb vuit galeres i dues naus comanades per Olf de Pròxida. Un dels seus projectes més cars comença de realitzar-se.