El darrer acte del drama de les Unions

El darrer acte del drama de les Unions començava. La gran mortaldat havia suprimit els principals dirigents de la de València i l’havia convertida en una força anàrquica, que establia un terrorisme bo només per a crear descontents. L’infant Ferran estava presoner i el comte d’Urgell havia desaparegut feia temps. Els enemics més perillosos del rei es trobàvem, doncs, fora de combat. Els unionistes s’esbravaven assaltant i saquejant el call de Morvedre. Però també ho havia estat el de Barcelona, per haver corregut entre el poble la veu que els jueus havien propagat la pesta. És la primera explosió d’antisemitisme de Catalunya, que tindrà molta més virulència temps a venir. Pere el Cerimoniós protegia els jueus i donava confiança, particularment, a llurs metges.^[066] El rei reuneix a Segorb un consell amb els senyors que més l’han ajudat: Bernat de Cabrera, Lop de Luna, el castellà d’Amposta i Pere de Xèrica. Ajunta un exèrcit important i se’n va cap a Morvedre. Després d’uns quants episodis bèl·lics, a la batalla de Mislata, a les portes de València, derrota els unionistes i assetja la capital, que es rendia al cap de pocs dies. El ressentiment del rei contra els valencians era profund, i arribava a voler cremar i destruir la ciutat, i sembrar-la de sal. Però els raonaments moderats dels seus consellers l’inclinen a la misericòrdia. Perdonarà la ciutat, només amb cinc condicions: que els béns dels culpables morts de la pesta o en la guerra seran, tanmateix, confiscats; que el perdó no abasti els nobles ni els que havien estat en la seva cort; tampoc hi entraran els rebels d’una llista que té feta, i per últim, que li siguin lliurats tots els privilegis de la ciutat, i ell veurà quins respectarà i quins haurà de suprimir.^[067] Després d’haver entrat solemnement a la ciutat i d’haver anunciat els seus propòsits de justícia, i ensems de perdó, procedeix a executar les sentències de mort que ha dictat contra vint persones: els nobles seran escapçats, els altres arrossegats i penjats. I alguns, «axí com ho mereixien», foren condemnats a beure el metall fos de la campana que cridava a reunió els dirigents unionistes. El barber Gonçalvo fou condemnat a ésser arrossegat, i el rei trobà manera de recordar-li l’episodi del ball. I completa els versos: «Malhàja qui se’n irà —encara ni encara…—», amb aquests altres de cruel revenja: «E qui no us rossegarà —susara, susara!—»^[068].

Després de la festa de Nadal, féu executar uns quants més dels cabdills de la Unió, detinguts a diversos indrets del regne. I després, els consellers del rei li demanen que, puix que ha castigat severament els responsables, doni per acabada la represàlia. D’allà endavant, el rei declara solemnement, en accedir a la requesta, que no es castigarà ningú més pels actes comesos durant la Unió, llevat dels absents culpables, als quals els seran confiscats els béns.

La reina vídua Elionor de Castella i els seus dos fills, els infants Ferran i Joan, tornaren a passar a la cort d’Alfons XI. Malfiant-se’n, Pere va trametre Bernat de Cabrera com a ambaixador al rei de Castella, i va obtenir d’aquest la renovació del pacte d’aliança i d’amistat.

La desfeta de l’infant Ferran i la seva fugida a Castella havia servit a Pere per a eliminar un competidor enutjós. Vidu de poc, el rei d’Aragó cercava nova muller. I l’elegida, després de certs dubtes referents a l’alçada de la futura reina i a la seva bellesa,^[069] és Elionor de Sicília, germana del rei Frederic, la mà de la qual també pretenia el marquès de Tortosa. Cal obtenir, doncs, la dispensa del papa, després d’assegurar-se que la núvia és més bella que la filla del rei de Navarra, Blanca (germana de la difunta primera muller de Pere). Després dels casaments que tendien a consolidar aliances peninsulars, la mà d’Elionor obria a Pere tot de perspectives damunt la política mediterrània, i àdhuc damunt els estats que havia conquistat el seu besavi i homònim Pere el Gran. Quan la seva política, ensems prudent i tenaç, el consell del homes que el voltaven i —en no petita part— la Pesta Negra havien acabat amb la crisi de les Unions, el rei d’Aragó anava a enfrontar-se amb una altra crisi, ara internacional, que ocuparia, amb intermitències, tot el seu regnat.