Un príncep francesitzant

Els tres matrimonis —un de nominal i dos d’efectius— del duc de Girona foren amb princeses de la casa reial de França. No sembla pas que aquesta coincidència sigui casual, i la topada que, amb motiu de les noces concertades amb Violant de Bar, hagué de sostenir amb el seu pare demostra com la seva preferència envers tot allò que venia de terres franceses era temperamental. L’amor que, sens dubte, va inspirar-li i sabé mantenir la jove filla del duc de Bar només va fer que confirmar-li-ho. La cort d’Aragó, a despit de l’amor a les cerimònies i a l’aparença del rei Pere III, era més aviat austera en costums, i els luxes que Violant havia conegut a París i que va procurar d’instaurar a casa seva devien semblar d’un refinament exagerat —sobretot als sotmesos de Joan, quan aquest fou rei.

Sense gaire caràcter, donat a rauxes d’autoritarisme; més aviat feble i bondadós com el seu avi, però amb rampells de tossuderia com el seu pare, Joan havia de caure del tot, ben aviat, sota la influència de la seva muller. Si durant el seu matrimoni amb Matha d’Armagnac, princesa modesta i mare desafortunada, l’autoritat dels pares va ésser sempre llei a la llar dels ducs de Girona, l’entrada de Violant de Bar, coincidint amb l’enlairament progressiu de Sibil·la, la madrastra, havien de fer cada vegada més profunda la discòrdia que s’havia produït entre el rei i el seu primogènit amb motiu del «matrimoni de Sicília» fallit per culpa de Joan, i que Pere no va arribar a perdonar mai al seu fill.

Violant de Bar era, no solament jove i bonica, sinó alegre de temperament i de costums, amiga de les festes i dels balls, molt preocupada pel luxe en vestits, joies i perfums, i sabé encomanar aquestes preferències seves a Joan i fer-ne el príncep que ha merescut el sobrenom afalagador d’«amador de la gentilesa». No era pas la nova duquessa capaç d’imitar la seva predecessora, l’esborradissa Matha, en la submissió a les voluntats dels sogres, ni s’hauria preocupat de treure mostres de puntes i teixits, sinó que s’interessava molt pels afers de l’Estat i volia tenir sempre al seu costat, valent-se de les arts d’una dona que se sap estimada, el seu marit. Altrament, va introduir a la cort que voltava els futurs reis d’Aragó tot un joc complicat de favoritismes i un nombre elevat de funcionaris i cortesans. La manera com s’aprofitaren d’aquest favor dues de les seves dames, Constança de Perellós, que tant va encendre les ires del rei Pere, i Carroça de Vilaragut, que havia de promoure la indignació de nobles i plebeus per la seva immoralitat, ja durant el regnat de Joan, perjudicà el prestigi d’aquest i de la seva muller.

Era normal, d’altra banda, que la nova duquessa de Girona, per la seva naixença i la seguretat que tenia de cenyir la corona reial més o menys tard, no s’avingués a sotmetre’n a la influència de la reina empordanesa, i que aviat la seva cort fos rival de la de Sibil·la, mentre la influència conjugal s’exercia per parts iguals damunt el rei i el seu fill.

La història dels naixements que van segellar la unió de Joan i Violant és gairebé idèntica a la que ja hem ressenyada en parlar de Matha d’Armagnac. Va trigar una mica més d’un any, però a l’agost del 1381 la jove duquessa posava al món el seu primer fill: una noia, que es digué Violant, com la seva mare, i que fou l’única que havia d’arribar a major edat i es pogué titular reina de Nàpols, puix que va casar-se amb Lluís d’Anjou, el qual dugué, d’una manera purament nominal, el títol d’un reialme atribuït contradictòriament pels dos papes. D’aquesta naixença, Sibil·la va felicitar-ne, potser hipòcritament, la muller del seu fillastre, tot recordant-li que «qui de filles enceta, de fills en resta». Fins a més de dos anys més tard, el març de 1384, no arriba aquest fill tan desitjat. Es dirà Jaume, i això permetrà al seu avi de recordar que aquest nom és bo i benastruc per al Casal de Barcelona, i que ja hi ja una dita que ho declara: «despessec N’Amfós, Pere bregós, Jacme profitós»^[161]. No li desagrada pas de presentar-se com a «rei bregós», ni de suposar que serà el seu nét qui s’aprofitarà de les seves bregues. Aquest fill serà anomenat pels seus pares, en una nova demostració de francesisme, el Delfí, i a mig setembre del 1388 moria a Saragossa. Abans de finar el seu avi, i en ocasió de la greu malaltia de Joan, Pere havia ordenat que aquell plançó fos pres a la seva mare i dut a la seva cort, en cas de mort del primogènit.

Però els nombrosos «prenyats» de la duquessa de Girona o de la reina Violant, són molt més espaiats que els de la malaguanyada Matha. I no li privaven pas les seves distraccions favorites, la cacera i el ball, ni tampoc d’intervenir, al costat del seu marit, en els afers públics. Pel maig del 1386 escriu al seu parent, Carles de Navarra, infant primogènit i que regnarà, succeint el seu pare i homònim, el rei Dolent, del 1387 al 1425, que «pochs dies són passats nos affollam e fesho vós quins fes massa dançar quant hic érets, de què havets perdut un nebot qui haguera nom Carles axí com vós»^[162]. Ja de reina, el 18 de març del 1389, neix un altre infant, que és batejat, a Montsó, on hi ha Corts generals, i apadrinat per l’infant Martí. Hom li posà per nom Ferran Mateu, però l’esperança que ell pogués substituir el lloc deixat pel seu germà, mort mesos abans, fou vana, puix que també ell desapareixia, pocs mesos després, a l’octubre del mateix any.

Per l’agost del 1391, la reina Violant tenia una altra noia, la qual va dir-se Antònia i no va trigar tampoc gaire a finar. Una altra filla, nada pel gener del 1393 i batejada Elionor, va estar malalta fins a morir, mig any més tard. El 13 de gener del 1394 Violant és deslliurada «d’un bell fill» a València. No fou pas gaire bona tampoc la salut d’aquest infant, perquè tres mesos més tard hom registrava la seva mort. I poc més va viure la darrera filla, que es digué Joana de Perpinyà —per distingir-la de la seva germana, filla de Matha, i que fou anomenada Joana de Daroca— i que finava, poc després del seu pare, el 4 d’agost del 1396, havent nascut el 12 de gener del mateix any.

Violant de Bar posava, doncs, el seu paper de reina abans que el de mare. Els fills estan sempre lluny d’ella, que s’estima més de seguir els viatges del seu marit. No li falta instint polític, tot i la seva frivolitat, puix que, des del moment que arriba a Catalunya, escriu en català a tothom, àdhuc als seus parents de França. Altrament, i se hem de creure el testimoni potser parcial de Bernat Metge, era dona molt liberal i caritativa, ultra intel·ligent i ambiciosa. Totes aquestes condicions, així com la natural rivalitat amb Sibil·la, la posaven en contraposició amb la madrastra i havien de fer que Joan se sentís cada vegada més un príncep de gustos francesos, per contrast amb el seu pare, i que, en l’evolució política dels darrers anys de Pere III, es trobés, per contradicció i potser també per convenciment, enfront del partit de la petita noblesa i de la menestralia barcelonina, afavorits tots dos pel rei i per Sibil·la.