El primer prometatge de Joan, duc de Girona

Quan encara no havia complert vint anys, i acabada la guerra de Castella, l’infant va tenir la primera promesa. Aquesta, escollida pel propi rei Pere III, era una princesa de França, Joana de Valois, filla del darrer matrimoni de Felip IV i tia, per tant, del sobirà regnant francès, Carles V el Savi, que tan hàbilment havia tornat al reialme la unitat i el prestigi perduts d’ençà de la batalla de Poitiers. Un dels ambaixadors que ha de fer els tractes per a aquest casament és Francesc de Perellós, vescomte de Roda, familiar del duc de Girona; els altres són Lop de Gurrea i Berenguer d’Abella. Hi ha certes intrigues que destorben els tractes, i provenen segons sembla, de Navarra i de Castella. El rei Carles de Navarra és, precisament, germà de la reina vídua Blanca d’Evreux i li parla malament de Pere, Elionor i llur fill. El rei de França d’altra banda, preferiria potser de casar la seva tia amb un fill d’Enric II de Castella. El duc de Girona, que estava engrescat amb la idea d’aquest casament, pensà que potser no podria realitzar-se i encarregà Joan Fernández d’Heredia que mantingués vigent una altra candidatura, en la qual el castellà d’Amposta havia intervingut: la d’una filla del senyor de Milà. Però no deixà de donar pressa als ambaixadors a la cort de França perquè desfessin les intrigues del navarrès, i àdhuc els ordenà de posar un ultimàtum per deixar resolt el casament amb la princesa de França. Aquest fou signat, finalment, el 16 de juliol de 1370, i Pere III ja s’adreça a la seva futura nora nomenant-la duquessa de Girona i comtessa de Cervera, i manifestant el seu desig que aviat la tinguin a la cort. La núvia era una noia de gran bellesa i duia, segons els tractes, un aixovar de 200.000 francs. Però el seu oncle va posar dificultats per al pagament del dot i tant el nuvi com el seu pare ordenaren als ambaixadors encarregats de dur la noia a Catalunya que la prenguessin, amb aixovar o sense, no oblidant, per això, de formular la protesta corresponent. Ja s’havien fet, a tots els estats de la Corona d’Aragó, les recaptes acostumades per al donatiu de noces que calia fer al primogènit, i s’havia acordat que la cerimònia se celebraria a Saragossa, però una malaltia de la reina Elionor féu canviar aquest darrer acord i fixaren Perpinyà com a lloc on celebrar el casament.

Al capdavall, el 9 de juliol de 1371, la princesa Joana sortia de París i el duc de Girona, exultant, preparava el palau de Perpinyà i se n’hi anava per rebre-hi dignament la seva promesa i donava pressa als seus pares perquè també hi fossin, mentre llançava invitacions a tots els seus parents i als prelats i gran senyors del regne. La núvia no havia d’entrar al Rosselló. Berenguer d’Abella, que l’acompanyava en el seu viatge, va fer arribar a l’infant Joan la notícia de la seva malaltia. Joana de Valois havia hagut d’allitar-se a Besiers i demanava al seu promès que anés a veure-la. Tenia febre, disenteria i vòmits. «El major desig que ella havia al món era quem progués veer e que com magués vist que faes Déu della ço que li plagués»^[143], explica el duc de Girona al seu pare. Una altra carta insistia «que no estava bé a quem plagués que, si fer se podia, quem pogués veer, con vijarés li seria que sempre fos guarida»^[144]. Joan no podia negar-se a aquesta crida. Fent veure que anava a Salses de cacera, sortí disfressat, amb tres acompanyants, i anà cap a Besiers, on estigué el dia de la Mare de Déu de setembre. Anà a veure la princesa i parlà «poques paraules ab ella e la comane a Déu»^[145] i tot seguit se’n tornà, puix que no hauria estat honorable que, sense estar encara casats, la visita fos pública i notòria. La impressió que duia era ben favorable i la mateixa carta de Joan al rei la resumeix: «lestament de la Duquessa és aquest; que ella haut gran disintiri e vòmit e és fort feble. Lo disintiri la ha lexada e el vòmit e ha queacom de febre, mas no molta; les meges la dónan per gairda e nols fa por sinó la feblea per lo desmegament que ella ha. Més senyor, dubte no fan que ella tost no sia fortada»^[146].

Tanmateix, la malaltia va persistir, i no hi pogueren res els metges ni tan sols un mallorquí saludador que el promès de Joana va enviar-li de Perpinyà estant, ni les oracions, les misses i les prometences que, per a obtenir el restabliment de la promesa del primogènit, ordenà aquest a diverses ordres religioses de Barcelona. La malalta empitjorà fins a morir, a la mateixa ciutat de Besiers, amb gran desconsol del nuvi, que ja es considerava com a marit de la princesa de França.