La primera muller, una altra francesa; Matha d’Armagnac

Un any després d’aquest episodi, una altra núvia va oferir-se per al duc de Girona. Era la filla del comte d’Armagnac, emparentada igualment amb la casa reial francesa. Lop de Gurrea, Pere d’Artés i el castellà d’Amposta van intervenir també en aquests tractes matrimonials, els quals no varen dilatar-se gaire, puix que el 6 de març del 1373 ja estaven conclosos i es realitzaven les esposalles. Aquest cop les coses anaven molt de pressa. La núvia va posar-se en camí tot seguit i el Divendres Sant ja entrava a Catalunya per Salses, on l’anaren a rebre l’infant Martí, germà del nuvi, el seu cosí el comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí. Hom havia decidit que el casament se celebraria a Barcelona, en atenció a l’estat de salut de la reina Elionor, que no podia viatjar gaire, i com a compliment a Catalunya, per l’esforç que estava fent amb motiu de la nova campanya de Sardenya.

Matha d’Armagnac havia d’ésser rebuda i acompanyada amb tot honor, i a càrrec del rei d’Aragó. Amb molta pressa fou preparada una corona, feta amb totes les que tenia la reina —les joies reials eren sempre un recurs financer que Pere III mai no vacil·là d’aprofitar— i els veïns de Sant Adrià del Besós, de la Verneda d’En Llull i de Sant Andreu van donar una batuda per proveir de caça la taula del convit de noces. La núvia arribava a Sant Andreu un dissabte, hi feia nit i entrava l’endemà al matí, solemnement, a la ciutat de Barcelona, on els consellers li tenien aparellada una solemne rebuda. El 28 d’abril del 1373 la cerimònia nupcial fou celebrada a la capital, oficiant l’arquebisbe de Tarragona, i Joan, als vint-i-dos anys, pogué comprovar si la núvia que li arribava de França era una dona tan bella com aquella malaguanyada Joana, morta a Besiers.

Matha d’Armagnac tenia uns vint-i-sis anys quan va casar-se, i la seva vida conjugal sembla que es conclogui en una continuada i infructuosa vocació de mare. Sis vegades, entre gestaments i parts —generalment prematurs—, va intentar de complir aquesta funció, i va posar al món cinc fills, tres mascles, que es digueren Jaume, Joan i Alfons, nascuts, respectivament, el 23 de juny del 1374, el 23 de juliol del 1376 i el 9 de setembre del 1377. Cap dels tres no va viure més enllà d’un mes. De les dues noies, la primera, anomenada Joana, va néixer pel mes d’agost del 1375 i l’altra només visqué el temps just d’ésser batejada Elionor, el dia 14 de juliol del 1378. Joana fou l’únic dels plançons de Matha i Joan que va sobreviure els seus pares. Era, però, una noia malaltissa, nascuda abans de terme i que probablement fou deficient mental, puix que el seu oncle Martí, en donar compte de la seva mort per «l’accident seu acostumat del ventre» el setembre del 1407 —la infanta Joana tenia, doncs, trenta-dos anys—, afegeix «e finà axí com si fos un albat»^[147]. L’any 1392 s’havia casat amb Mateu, comte de Foix.

La muller francesa del primogènit era, pel que es dedueix de la seva correspondència, una dona afable, modesta i sotmesa, en tot i per tot, al criteri del seu marit i sobretot dels seus sogres. I aquests —tant Pere III com la reina Elionor— són prou imperiosos per a decidir, en nom de la duquessa, no sols el lloc on ha de residir, sinó els vestits que ha de dur, les serventes que ha de tenir i àdhuc la manera de criar els fills —almenys l’única filla que restà viva—. Matha enyora potser els refinaments de la cort francesa, però no era gens ambiciosa de posseir joies ni objectes preciosos i es preocupava més de treure mostra de puntes al coixí, com una senzilla dona de sa casa del vuit-cents, que dels afers de l’Estat. Àdhuc, en saber la mort del seu pare, el comte d’Armagnac, renuncia a dur-ne dol tot un any perquè la seva sogra li ordena que per les festes de Nadal se’l tregui. En un moment que tenia la filla a Sessa, prop d’Osca, i volia dur-la a Barcelona, contra el parer de Pere III, el qual ordenava que no canviessin de lloc l’infant, escriu amb tot respecte al sobirà per fer-li avinent que a Aragó, i concretament a la residència de la infanta, hi ha «epidèmia e enfirmetats» i demana respectuosament llicència per a fer-la traslladar a la capital del Principat. Ella es resigna a canviar constantment de residència, tot i les seves contínues malalties i el seu permanent estat de gravidesa. Passa llargues temporades a València, a Saragossa i a Girona, sempre anguniejada per l’amenaça del part prematur —gairebé tots ho són. El seu imperiós sogre, en privar que treguin la seva néta d’allà on es troba, recorda que els viatges no són gens favorables «a tan xicha creatura» i exhorta la jove parella així: «pus Déu vos dóna fills, nols quirats perdre, que depuys non troba hom a comprar a la plaça et jatsia que haguéssets plaer de lur vista més vos val queus viuen en absència que sis morien presents vosaltres»^[148].

En morir la reina Elionor, la duquessa de Girona passa a ésser la primera dama del regne. Però no sembla pas que s’hi il·lusioni gaire, i només demana, de les coses que deixa la seva sogra, un papagai i un rossinyol, mentre es vesteix del negre rigorós que no ha pogut dur pel seu pare.

Aviat va veure’s que el dol que, com a vidu, s’havia posat el rei, no li privava de fer-se amic d’una dona jove, ambiciosa i capaç de dominar, pels sentits, aquell home només preocupat pels afers públics. I Matha, potser seguint instruccions del seu marit, va mostrar-se sempre amable i obsequiosa amb la vídua d’Artal de Foces. Sibil·la de Fortià, per la seva banda, va correspondre amb aparent afecte a la nora de qui, d’amant seu, va passar aviat a marit. La duquessa de Girona pogué veure l’enlairament de l’empordanesa i el seu casament amb el rei, que en feia la quarta muller de Pere III i legitimava la petita Isabel. Al mes d’octubre del 1378, uns mesos després del seu darrer i malaurat deslliurament, Matha d’Armagnac va morir, a Saragossa i fou enterrada al monestir dels Framenors, d’on el seu sogre, un parell d’anys més tard, va fer-la traslladar a Poblet, junt amb els cossos de tres dels seus fillets, dipositats a València, Girona i Saragossa.