La figura del rei Joan
En la reacció immediata que, a la mort de Joan I, es produïa a tots els seus Estats contra els consellers i amics del rei caçador, una de les víctimes era Bernat Metge. L’antic secretari dels reis anava a parar a la presó i allà escriví el seu poema «Medecina apropiada a tot mal» i féu el projecte d’un llibre que havia de redactar després de retrobar la llibertat.
Aquest llibre es diu Lo Somni, i a la primera pàgina d’una acció purament interior, en la qual l’autor, empresonat, medita greus problemes de teologia i moral, apareix una figura: «un hom de mitja estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap». És el rei Joan d’Aragó, «de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo llongament havia servit», explica Bernat Metge. L’acompanyen no menys que Orfeu i Tirèsias, els quals simbolitzen la música i l’astrologia, i el volten «molts falcons, astors e cans de diversa natura, que cridaven e udolaven fort letjament».
En el diàleg que sostenen sobre temes humans i divins, l’autor posà en boca del rei expressions i sentiments, coneixements i cites que forçosament havia d’atribuir amb certa versemblança al seu reial i difunt patró. Quan aquest esmenta l’autoritat de Ciceró o del Fedo de Plató; nomena Virgili, Ovidi i Aristòtil, més o menys disfressats en llurs opinions o gestes; Macrobi, en el seu comentari al Somnium Scipionis de Ciceró, Lucà i Juvenal; Petrarca, en el seu Africa, i Pitàgores, Bernat Metge li reconeix una cultura extensa i, en els seus raonaments, una intel·ligència poc corrent. I quan, prenent pel seu compte la paraula, l’autor refuta les critiques severes fetes contra les dones per Tirèsias, fa un elogi complet i interessat de les reines d’Aragó, començant per Elisenda de Montcada i acabant amb la muller de Martí I, aleshores regnant, però en la qual no manquen Elionor de Sicília, mare de Joan, ni, curiosament, Sibil·la d’Aragó, la reina Elionor de Xipre, filla de l’infant Pere i, amb lloança fervorosa, Violant. Aquesta és «la pus liberal que haja lest ne oït», afirma. «La sua casa és estada e és encara temple de liberalitat, e molt pus ocupada en donar que en resebre. De subtilitat singular, d’entendre, de compendre, e de gosar empendre grana fets, no pens que persona vivent li en port avantatge». Encara pondera Bernat Metge l’amor conjugal incomparable que ha tingut la reina tot el temps del seu matrimoni.
El veredicte dels historiadors ha estat, gairebé unànimement, contrari a Joan I. Les seves qualitats intel·lectuals i humanes —era afable i benigne, justicier i sense les rancúnies persistents del seu pare— no compensen els defectes del seu caràcter, que són la indecisió i la lleugeresa, i un entossudiment que revela la seva feblesa davant les adversitats de la fortuna o les oposicions dels homes, i que sovint cedeix de cop. Les seves dèries predilectes —la cacera, la música i l’astrologia— prenien sovint, en lloc del simple paper de distraccions o entreteniments intel·lectuals, el que havien tingut els afers de l’Estat en les activitats del seu pare.
Pacific de natural, i preocupat sempre de mantenir les seves fronteres lliures d’amenaces, va decantar-se d’una manera tan completa a les seves amistats i parenteles franceses, que la seva cunyada Maria de Luna podia dir d’ell, després de la seva mort, que «havia muller francesa e era tot francès».
En les seves relacions amb les diferents classes i estaments dels seus Estats, Joan I va manifestar-se com un rei prou demòcrata, disposat a abolir privilegis feudals i a acabar amb els mals usos de pagesia. Va mantenir, però, contra la reforma iniciada pel seu pare als darrers temps del regnat d’aquest, la vella constitució del Consell de Cent, que donava l’hegemonia a una classe determinada. Això no priva que hi tingués topades que possiblement haurien motivat una nova revolució municipal si la mort no hagués atrapat el rei caçador en els boscos de Foixà.
El pitjor retret que hom pot fer a Joan I és, però, el d’haver pensat, en triar els seus col·laboradors, més en la satisfacció personal de tenir al seu entorn persones agradables i intel·ligents, que en el de procurar-se servidors i ministres competents i honestos. La fama de corrupció que, tant en els començaments del seu regnat com a les acaballes, tenia la seva Cort, bé devia tenir algun fonament, i els escàndols provocats per Carroça de Vilaragut, com els esbarjos de Bernat Metge quan la Cort residia a València, pinten una mentalitat bon xic despreocupada que havia d’escandalitzar el poble, tot i les indiscutibles virtuts domèstiques del rei i el fervent amor que l’unia a la seva muller. Per altra banda, les seves despeses eren molt fortes i l’estat de la tresoreria reial sempre precari. Els seus gustos pel bon menjar, la bona música, els bons cans i els bons falcons, que originaven en bona part aquesta desmesura del pressupost de la seva Cort, contrastaven amb les disposicions severes de restricció del luxe en vestits i costums dels simples vassalls que ell mateix dictava.
Un dels historiadors de Joan I que més simpatia li ha demostrat, Josep M. Roca, li critica sobretot el seu menyspreu a la tradició democràtica i parlamentària del país. Joan I només convocà una vegada Corts generals —i encara, les del 1388 foren continuació de les que havia obert el seu pare cinc anys abans—. I aquestes no foren pas un triomf personal per al monarca, que sens dubte estava mancat de les condicions oratòries i de la força de convicció que tenia Pere III. «La falta d’autoritat a dalt i de respecte a baix serviren d’encetall», conclou Josep M. Roca, «on es cabdellaren les lluites civils i l’anarquia que se’n derivava». El favoritisme i la falta d’una política personal per part del rei completaren el quadre de febleses i defectes que fan del regnat de Joan I un pobre complement del seu pare.