Inicis d’un regnat

En morir a Barcelona, el 27 de gener de 1336, el rei Alfons el Benigne, deixava els seus regnes en una situació difícil. La mateixa solitud del monarca en els darrers dies de la seva existència demostra la poca autoritat que aquell príncep coratjós, però feble de caràcter, havia guanyat en els vuit anys escassos del seu regnat. Dos partits poderosos —potser tres— s’havien format entorn de la figura del príncep malaltís, que un dia tornava vencedor de Sardenya. Per una banda hi havia la muller castellana, la mateixa infanta Elionor que Jaume, el germà gran d’Alfons, havia rebutjat com a esposa, en renunciar al tron i entrar en la vida monacal. Aquella jove filla de Ferran IV de Castella —tenia vint-i-sis anys en quedar-se vídua d’Alfons— era imperiosa i sentia una gran ambició per assegurar als seus fills Ferran i Joan unes possessions i riqueses, qui sap si uns trons, que els fillastres li disputaven. La topada amb el patriotisme valencià, encarnat en Guillem de Vinatea, i la conversa, tantes vegades retreta, entre el rei i la reina^[001] assenyalen el punt màxim i segurament la davallada d’aquestes ambicions d’Elionor. Però la germana d’Alfons XI, i per tant una de les primeres figures de la cort castellana, i els seus fills, i particularment Ferran, esdevingut marquès de Tortosa i màxim senyor territorial dintre els estats del seu pare, tenien encara prou força, prous seguidors i prous interessos per a pesar d’una manera decisiva en la política catalana. Dos mesos abans de la mort d’Alfons el Benigne, la seva segona muller l’havia abandonat, fugint cap a Castella amb els joves infants i escapant, així, a una possible venjança del fillastre.

Aquest, Pere, primogènit, lloctinent i successor del rei difunt, es trobava a Saragossa, amb el seu germà Jaume, comte d’Urgell, i havia aconseguit de reunir al seu entorn un grup de fidels, encapçalat per l’arquebisbe de Saragossa, Pere de Luna —un home enèrgic i tossut, gairebé tant com ho serà cinquanta anys més tard el seu homònim, el «Papa de Peníscola», Benet XIII—, on abundaven els aragonesos. La persecució tenaç i infructuosa de què havia fet víctima els seus fillastres la reina Elionor, i que havia obligat el futur rei Cerimoniós a amagar-se a les muntanyes de Jaca, obligava tanmateix el jove príncep a recórrer viles i poblets cercant partidaris i defensors. A la mort del seu pare, s’havia sabut crear un partit fort a Aragó. Però eren pocs els prohoms catalans que li feien costat. Els més importants foren Ot de Montcada, que havia estat el seu padrí, i el vell Vidal de Vilanova, l’hàbil ambaixador i conseller de Jaume II i d’Alfons el Benigne.

Hi havia, per fi, un tercer partit, no ben determinat, però de gran influència, que era l’acabdillat pels dos germans del rei difunt, els infants Pere i Ramon Berenguer. Ja el primer —indubtablement el més brillant i intel·ligent dels fills de Jaume II^[002]— havia demostrat la seva oposició al seu nebot i homònim, quan l’expedició de Sardenya preparà la possibilitat que el fill d’Alfons esdevingués successor directe del seu avi. I al seu entorn s’agrupava la noblesa catalana, tot esguardant amb recel l’adveniment al tron d’un príncep criat a Aragó, i notòriament allunyat dels problemes i interessos de Catalunya.

Per al jove rei —tot just tenia setze anys— es presentaven, doncs, tot de problemes que el seu instint polític havia de resoldre. Dels seus primers actes depenia que el seu poder es consolidés o bé que un personatge o un grup de personatges o d’interessos el mantinguessin en tutela. El rei ens ha contat, en la Crònica directament inspirada per ell mateix, les circumstàncies de la seva coronació a la Seu de Saragossa, el diumenge de Pasqüetes de l’any 1336,^[003] i com —per no haver volgut accedir a les peticions dels seus oncles i dels principals senyors catalans, junt amb els síndics i procuradors de les ciutats i viles de Catalunya, que el requerien perquè anés primerament a Barcelona a jurar-los llurs usatges i constitucions, com a comte de Barcelona— l’acte solemne d’ésser coronat per rei d’Aragó va veure’s privat de l’assistència de representants catalans. Només hi hagué, home lleial i de bon consell, Ot de Montcada. També ens ha contat, com, tot i el respecte que sentia pel seu educador i protector, l’arquebisbe de Saragossa, que li donava la benedicció i l’ungia com a rei, va negar-se a acceptar de les seves mans la corona reial i àdhuc, com primerament li ho havia consentit, que la hi «adobés» un cop posada. Era ell mateix qui havia de prendre la corona reial del damunt de l’altar i qui havia de cenyir-se-la al cap i «adobar-se-la», si calia. I això, com diu ell, malgrat la «gran fadrinea» del nou sobirà, i que el desairat fos aquell que tenia com a segon pare. El seu acord, però, aconsellat per Ot de Montcada, volia dir que no admetia res que pogués significar «detriment o subjugació»^[004] del seu regne a l’Església o a l’arquebisbat. I revelava ja un dels caràcters invariables de la política del nou sobirà: oposar-se a tot poder que pogués representar minva o supeditació del reial, que havia d’ésser sempre superior a tots els altres. La seva política enfront de l’Església, que culminarà en la seva «indiferència» en ocasió del Gran Cisma d’Occident, serà també sempre la mateixa: de respecte a la religió i als seus ministres —llevat de quan prediquen doctrines que li semblen perjudicials per al seu poder— i de separació estricta de les jurisdiccions espiritual i material.

La Crònica de Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València,^[005] que serà conegut principalment com a Pere el Cerimoniós o Pere del Punyalet, li haurà servit per a presentar davant la posteritat un retrat fet per ell mateix amb els colors que més li abellien i que li semblaven més escaients per a traçar la imatge ideal del sobirà model, guiat i protegit per la Providència i afavorit per l’amor dels seus súbdits. Val a dir que també ha servit per a pintar-nos la seva personalitat tal com devia ésser realment, amb les seves qualitats i les seves tares. Els models que el cronista es proposa són els seus avantpassats més il·lustres, i sobretot Jaume I i Pere el Gran. Els exemples d’ambdós no són pas estranys a les resolucions que pren en moments difícils, ni a la política que segueix tota la seva vida. I tota la seva vida s’esmerçarà també a recordar les circumstàncies novel·lesques —ell les qualifica de providencials— que feien que esdevingués rei i que dugués a terme gairebé tots els propòsits de la seva llarga vida com a sobirà.