Els catalans a Grècia: Pere III, duc d’Atenes i Neopàtria

Mortes Elionor i Constança, podia semblar que els lligams que unien el rei d’Aragó al reialme conquerit pel seu besavi Pere el Gran s’havien afluixat tant, que poc fonament podia tenir una política siciliana duta de Barcelona estant, amb finalitats concretes d’annexió o almenys d’unió. Havien passat les ocasions que, per la minoritat dels fills de Pere II de Sicília o per les amenaces concretes de l’exèrcit napolità, el partit català de l’illa enviava ambaixades al Cerimoniós i a la seva muller, en demanda d’ajut. La més angoixada havia estat la que, per L’abril de 1354 duia Orland d’Aragó, germà bastard d’Elionor de Sicília, a Sardenya, on es trobaven, en plena campanya político-militar, els reis d’Aragó. Palerm acabava de caure a les mans dels rebels partidaris dels angevins, i les germanes de la reina Elionor haurien vist amb gust una intervenció catalana que posés, de fet, el regne sota vassallatge de llur cunyat. Hagueren d’acontentar-se, però, amb el conveni de casament de la filla gran de Pere el Cerimoniós amb el jove rei Lluís. Aquest havia mort, l’any següent, víctima de la pesta i el seu successor, el germà petit Frederic, només tenia tretze anys i era probablement un deficient mental. La mortaldat havia posat a les seves febles mans el ceptre reial de Sicília i alhora el ducal d’Atenes i Neopàtria, per la mort del seu cosí i homònim Frederic de Randazzo. Una germana, Eufèmia, dona de gran energia, s’encarregà de la lloctinència general del reialme, i duia les seves regnes d’acord amb Elionor. Urgia de lligar els tractes matrimonials amb la cort catalana i, posat que el nuvi havia desaparegut, el seu germà i successor havia de prendre també la núvia convinguda. Pere i Elionor demanaren doncs al papa Innocent VI la llicència per al casament i, ensems, el reconeixement de Frederic com a legítim rei de Sicília. Pogueren obtenir la primera, però toparen amb la influència dels reis de Nàpols, senyors de Provença i dels seus delegats a Avinyó, Robert de Tarent i Francesc Palizzi, i el papa negà el reconeixement, que equivalia aixecar l’interdicte establert contra els reis de Sicília d’ençà d’Anagni.

Com que el moment era de notòria feblesa per al partit català, els napolitans se n’aprofitaren per intentar una reconquesta de Sicília. Prengueren Milazzo i Palerm i el dia de Nadal de 1356 entraven a Messina. Frederic i Eufèmia hagueren de refugiar-se a Catània. Artal d’Alagó pogué alliberar l’illa, però això enfortí el partit català, el qual comptava aleshores amb un cervell director, ultra Eufèmia. L’emissari de la reina Elionor, Berenguer Carbonell, proposava la cessió de l’imperi en la seva totalitat —és a dir, comprenent-hi Sicília i els ducats d’Atenes i Neopàtria— a favor del rei d’Aragó, a canvi de tenir aquest a l’illa un representant permanent i forces militars suficients per a combatre els angevins. Frederic hi consentí, induït per Eufèmia i Elionor, i també van acceptar el conveni la noblesa i les comunitats de Sicília, condició exigida per Pere III, massa escarmentat per l’experiència de Sardenya. El jove rei posava només una condició; que la núvia que li era destinada anés tot seguit a reunir-se amb ell. La guerra de Castella va impedir la total realització d’aquests convenis, i prou va ésser que pogués dur-se a terme el casament de Frederic i Constança, l’any 1361.

Malgrat la guerra amb Pere de Castella, ni Elionor ni Pere van renunciar mai a llurs projectes d’annexió de Sicília i els ducats grecs. La reina estava àdhuc disposada a fer una aliança militar amb el rei del Marroc, per anar contra els napolitans. L’aliança Sicília i Nàpols i el casament de Frederic amb la cosina de la reina Joana havien de destorbar aquests plans. Només quedava, com a feble garantia de la continuïtat de la presència catalana a la gran illa, la infanta Maria, filla de Frederic i de Constança, preciosa penyora que serviria, anys a venir, al seu avi per a dur a terme la desitjada unió de Sicília amb la corona d’Aragó.

La feblesa siciliana, en canvi, afavoria la causa catalana als ducats d’Atenes i Neopàtria. El vicari general del rei Frederic era el comte de Salona Lluís Frederic, nomenat el 1375, i l’any 1377 va proclamar a Tebes Pere III com a duc. Hi havia un fort partit favorable al rei d’Aragó, encapçalat pels arquebisbes d’Atenes, Tebes i Neopàtria i el bisbe de la Megara, i on figuraven senyors poderosos com el comte de Demetriades, Galceran de Peralta, castellà d’Atenes i parent de la reina, Jofre Çarovira, de Salona, Andreu Çavall, de Neopàtria, Pere Ballester, germà de l’arquebisbe d’Atenes, Joan Frederic, senyor d’Egina, Guillem d’Almenara, castellà de Livàdia, i Joan de Llúria, senyor de Tebes. Un altre nucli de senyors mantenia en estat latent de rebel·lió els dos ducats, sempre amenaçats per poderosos veïns o per bandes d’aventurers. En 1374, el florentí Rainer Acciajuoli, senyor de Corint, s’havia apoderat ja de la Megara, deixant oberta l’Àtica. Els ducats es componien, doncs, de la Phliötida, la Lòcrida, la Fòcida, la Beòcia i l’Àtica, amb la major part de la Tessàlia, al nord, i al sud l’illa l’Egina. Però el marquesat de Bodonitza pertanyia a un italià, protegit pels venecians, i aquests posseïen també Carysto, que els havia estat venut per Bonifaci d’Aragó l’any 1365. La capital d’aquests estats era, no pas Atenes —nomenada Cetines en els documents catalans de l’època—, que havia perdut molta categoria com a ciutat, i només la conservava com a plaça forta gràcies al castell de l’Acròpolis, considerat aleshores com a inexpugnable, sinó Tebes, molt més important i seu arquebisbal. La segona ciutat en importància era La Livàdia, que tenia un castell fortificat que dominava el camí de Salona a Tebes, entre els monts Parnàs i Helicó, i on es conservaven les relíquies de Sant Jordi. Un dels encàrrecs que duia el vicari general del rei, alhora cap polític i militar dels ducats —puix que el darrer a exercir el càrrec de mariscal havia estat Roger I de Llúria, mort l’any 1371—, era precisament el de dur a Pere III, quan tornés a Catalunya, el cap del gloriós cavaller, patró de Catalunya i de Grècia, que es troba a La Livàdia. El castell d’aquesta ciutat esdevindrà també la residència dels cavallers de l’Ordre de Sant Jordi, creat pel mateix rei en un dels seus moments de monarca medieval i cavalleresc, que tant contrasten amb els llampecs de sobirà modern i mancat d’escrúpols que marquen el seu regnat.

El representant directe del rei d’Aragó, i nou duc d’Atenes i Neopàtria era Felip Dalmau, vescomte de Rocabertí, qui anà a prendre possessió del seu càrrec l’estiu de l’any 1381. Els ducats acabaven de sofrir una de les escomeses més fortes de llur història. La història de les Companyies Navarreses és, en molta menor escala, una repetició de l’expedició dels almogàvers, narrada amb tanta vivacitat per Ramon Muntaner, que en fou un dels més destacats protagonistes.^[109] L’any 1376 sortia de Navarra un exèrcit, format segurament per restes de les Grans Companyies i per gents del país, amb el qual Lluís d’Evreux, el germà de Carles el Dolent, es proposava de reivindicar els drets adquirits damunt Albània pel seu casament amb Joana de Durazzo, hereva dels senyors d’aquest ducat. Però, a darrers del mateix any, moria l’infant de Navarra i les seves hosts van posar-se al servei de Jaume de Baux, darrer «emperador» nominal de Constantinoble (puix que reunia els drets hereditaris dels Anjou, els Tarent, els Courtenay, els Villehardouin, i totes les altres famílies franceses que havien tingut, més o menys «pontifíciament», la investidura de l’Imperi) i que, d’una manera més immediata, pretenia d’apoderar-se dels ducats d’Atenes i Neopàtria. Va llançar-los, doncs, contra els dominis catalans, i en l’atac participaren àdhuc els hospitalers de l’ordre de Sant Joan de Malta, el comanador dels quals era no menys que Joan Fernández d’Heredia, castellà d’Amposta i un dels més constants servidors de Pere III. A la batalla de Megara, els navarresos triomfen i Galceran de Peralta és fet presoner. Les ciutats d’Atenes i La Livàdia resisteixen, però els navarresos s’apoderen de Tebes i només les muralles de l’Acròpolis deturen llur onada. Atenes esdevé, de fet, la capital dels dominis catalans. El comte de Salona, Lluís Frederic d’Aragó, qui havia estat molts anys vicari general del rei als ducats, junt amb el comte de Demetrias, Ramon de Ballester, i un grapat de fidels, als quals aviat s’ajunta Guillem de Peralta, restableixen la situació i expulsen els navarresos.

Pere III s’esforça, de lluny, a restaurar la potència i el prestigi dels ducats que, pels Capítols d’Atenes (1380), ja formen part a perpetuïtat de la seva corona. Dóna a La Livàdia les Constitucions i els Usatges de Barcelona i s’esforça de facilitar la repoblació dels territoris que ell senyoreja: els albanesos, principalment, acudeixen a instal·lar-se a l’Àtica i la Beòcia. La visita al rei de Joan Boïl, bisbe de la Megara, Guerau de Rodonelles i Bernat Ballester, arquebisbe de Tebes, renova el testimoni d’adhesió, donat abans a Pere III pels delegats que el visitaven l’any 1379. Se’n tornen, amb prometences, donatius i una força simbòlica de dotze homes d’armes, ballesters «bé armats e bé aparellats», amb el destí de fer guàrdia al castell de l’Acròpolis, del qual fa el rei l’elogi tantes vegades retret i que tant d’honor fa al seu sentiment artístic.^[110] La prometença —ens ho diu la mateixa carta adreçada al tresorer reial— és de trametre-hi, abans no passin quatre mesos, Felip Dalmau de Rocabertí. La galera que torna a Grècia els delegats i els ballesters que els ha donat el rei duu també dos passatgers que han de desembarcar a Sicília: són Pere d’Arenós i Roger de Montcada, i aviat trobarem la missió que els duu, per ordre reial, a la gran illa.

Per l’estiu de 1381, en efecte, el vescomte de Rocabertí arribava, amb quatre galeres, al Pireu, i era rebut amb joia a Atenes, on Ramon de Ballester li feia lliurament solemne de l’Acròpolis. Amb l’ajut de Fernández d’Heredia i els seus hospitalers, pogué treure els navarresos i fer les paus amb tots els veïns més temibles. El 1382, Rocabertí se’n tornà cap a Catalunya, deixant als ducats com a lloctinent Ramon de Vilanova, un altre dels més fidels servidors de Pere III i diplomàtic bregat. Vilanova governà els ducats del 1382 al 1384, en què hagué de reintegrar-se també a Catalunya i deixar com a caps dels ducats Roger i Antoni de Llúria, que ho són poc temps. La força catalana a Grècia s’afebleix, i el rei, massa vell, no troba temps ni empenta per a fer la visita promesa. L’any 1385, el florentí Nèrio Acciajuoli reprèn l’atac contra el ducat d’Atenes. El setge dels catalans, manats per Pere de Pau, dura quinze mesos, i les pedres seculars del Partenon, els Propileus i la Pinacoteca, esdevinguts palaus i esglésies cristianes, veuen la tenaç resistència d’uns homes que lluiten del 1385 al 2 de maig del 1388, després d’inútils missatges al rei d’Aragó perquè acudeixi a auxiliar-los. Però el rei ja no és Pere el Cerimoniós, mort abans que comencés el setge, i que encara s’ha pogut nomenar, amb orgull, fins al darrer moment, duc d’Atenes i de Neopàtria.