El gran Cisma d’Occident

En aquesta afirmació de la supremacia reial concorre ara, altrament, una circumstància excepcional: la manca de l’autoritat de l’Església. L’accidentada elecció de Bartolommeo Prignani, a Roma, l’any 1378, com a papa sota el nom d’Urbà VI, havia topat amb l’oposició dels cardenals francesos o infeudats a la política avinyonesa del Papat, de Joan XXII a Gregori XI. I havien elegit un altre papa en la persona de Robert de Ginebra, parent del rei de França i particularment odiat pels italians, el qual prengué el nom de Climent VII. El cisma fou complet, i aviat a totes les corts d’Europa es dividiren en urbanistes o climentistes. Un estol de sants i d’intrigants, de visionaris i de diplomàtics es dividí igualment a favor de l’una o l’altra de les dues figures que, a Roma i a Avinyó, pretenien de dirigir l’Església de Crist. Pel novembre del 1378, el rei Carles V de França ja va declarar-se a favor del papa d’Avinyó, i el seguiren Nàpols, Savoia i Escòcia. Anglaterra, l’Emperador i Hongria, amb la major part dels estats italians, van posar-se al costat d’Urbà VI. També el defensaven santa Catarina de Siena i santa Brígida de Suècia, així com fra Pere d’Aragó, l’oncle de Pere III. D’altres sants personatges, com el jove predicador valencià Vicens Ferrer, Pere de Luxemburg i Colette de Corbi, en canvi, van posar tota llur eloqüència al servei de Climent VII.

El rei d’Aragó va acollir-se, no obstant, a una posició d’«indiferència»,^[128] és a dir, de neutralitat, i declarà que, posat que ell no era cap teòleg i que li era impossible de determinar qui dels dos papes tenia raó, mentre ells dos no es posessin d’acord a liquidar el Cisma, havia de prohibir tota propaganda d’un i altre i incautar-se de les rendes temporals que pertanyien a la Santa Seu. Aquesta actitud, que fou imitada per Castella i Navarra, era la més convenient per a acabar aviat el Cisma, però requeria una fermesa que no era pas gaire freqüent en un governant. Les escomeses d’homes eloqüents i apassionats, com el cardenal aragonès Pere de Luna i el dominicà de València Vicens Ferrer, partidaris de Climent, el papa d’Avinyó, o d’un personatge tan influent damunt el Cerimoniós com era el seu oncle fra Pere d’Aragó, convençut defensor dels drets d’Urbà VI, podien fer decantar fàcilment a favor d’un o altre dels dos adversaris l’esperit d’un rei, menys decidit a salvaguardar, per damunt tota altra consideració, els interessos del seu estat. Pel 1379 s’havia reunit, convocada per Pere III, una assemblea de teòlegs i juristes per a examinar els drets que cada un dels dos papes elegits al·legava en defensa de la seva legitimitat. Aquesta informació continuava, puix que l’assemblea no havia pogut arribar a cap conclusió. Mentrestant, i a despit que Joan, duc de Girona, climentista declarat, ordenava que no fos destorbada la predicació de fra Vicens Ferrer a València —el famós dominicà era el confessor de la duquessa Violant, muller del primogènit—, Pere desautoritzava el seu fill i impedia la propaganda del papa Climent feta pel jove i fogós predicador valencià. Aquest era, altrament, l’autor del tractat De moderno Ecclesia Scismata, precisament dedicat a Pere III, i on eren sostingudes, amb una vigorosa lògica, la impossibilitat de sostenir els drets d’Urbà i l’obligació, per a tot príncep cristià, de fer costat a la causa de Climent. Però era difícil que el llenguatge abrivat del jove frare fos admès per un rei tan gelós dels seus privilegis com era el Cerimoniós. No era pas que la causa d’Urbà VI, poc favorable als drets de la corona d’Aragó damunt Sardenya i Sicília, li fos gaire agradable, però tampoc no li ho era Climent, tot i que aquest s’esforçava, potser aconsellat pel rei de França, partidari d’una entesa amb els estats peninsulars, a aplanar les dificultats existents: el duc d’Anjou, que havia reivindicat els seus drets a la corona de Mallorca, era decantat pel papa d’Avinyó cap a Nàpols, puix que la reina Joana, que s’havia declarat climentista, feia hereu el duc francès, tutor del rei Carles VI. El papa de Roma, ofès contra la sobirana de Nàpols, la desposseïa del seu regne, en favor de Carles de Durazzo, el qual s’emparà dels estats i àdhuc de la vida de la fogosa napolitana (22 de maig de 1382).

Però la intenció de Pere III era d’aconseguir d’un o altre dels dos papes, en compensació de l’adhesió que li demanaven, el reconeixement de tots els drets que ell al·legava en els estats italians i la solució de tots els vells problemes pendents a la Santa Seu. Un ambaixador oficiós del rei a Roma, Francesc March, plantejava, ja pel setembre de 1378, les condicions posades pel rei d’Aragó al seu reconeixement de l’autoritat d’Urbà —o «Bartomeu l’antipapa», com li deien els climentistes— i que venien a ésser, poc més o menys, les mateixes que posava al papa d’Avinyó. Aquestes condicions eren la concessió, en feu, del regne de Sicília i el perdó de tot el ròssec endarrerit de molts anys del feu de Sardenya, que Pere III repugnava a pagar al Pontífex. Volia el dret de patronat en totes les jerarquies eclesiàstiques dels seus estats, comprenent-hi les canongies i els beneficis i l’elecció per part del rei del mestre de Muntesa i el prior per a Catalunya de l’ordre de l’Hospital. També demanava la concessió dels delmes durant deu anys, com a subsidis per la llarga guerra de Sardenya, i que l’arquebisbe de Tarragona tingués, per delegació perpètua del papa, el dret de dispensar la llicència de consanguinitat per a tot matrimoni. Era difícil que un o altre dels dos aspirants a la cadira de Sant Pere s’hi avingués, i per això Pere continuava en la seva còmoda «indiferència». Aquesta arribava a extrems com de no deixar acceptar pel seu cosí Jaume d’Aragó (fill de fra Pere) el capell de cardenal que li era tramès, successivament, per Urbà i per Climent, i que el rei es feia lliurar i custodiava fins al moment que cregués oportú de decidir a quin dels dos papes havia de concedir l’obediència.

La influència climentista, ja ho hem vist, era molt forta als seus estats i àdhuc en la seva família. Els fills estaven guanyats per complet a la causa del papa d’Avinyó, i fins la reina Sibil·la s’havia decantat per Climent VII. Però aquesta mateixa influència havia destorbat el projectat casament entre Joan i la reina Maria de Sicília, i el papa d’Avinyó, massa infeudat a la política francesa i angevina, no era tampoc gens favorable a la dominació del Cerimoniós ni a Sardenya ni a Sicília. Tampoc la mort de fra Pere d’Aragó, a Pisa (4 de novembre de 1381), pogué decantar el rei de la seva resolta «indiferència», tot i que la causa urbanista perdia, amb l’oncle del sobirà, tan respectat i estimat per aquest, el seu més ardent advocat en els regnes peninsulars. Poc abans, el nou rei de Castella Joan I, gendre del Cerimoniós, s’havia decantat pel papa d’Avinyó. Fort en la seva condició de degà dels reis cristians i en la seva experiència de mig segle de regnat, Pere III havia de persistir en la seva actitud neutral enfront del Cisma i havia de recomanar amb insistència, en el seu testament, que el seu successor es mantingués en la mateixa posició, tan favorable a les reivindicacions que sostenia.