Martí, rei humà

La història ha posat, darrere el nom del segon dels fills de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília, un epítet que no troba parió en cap altra dinastia reial: «l’Humà». Hom ha pogut atribuir, amb certa justícia, el sentit d’«humanista» a aquest adjectiu, i en realitat, «humà» i «humanista» són bon xic sinònims, quan enclouen una certa comprensió de les coses del món i de l’eterna condició dels homes, pròpia de les lletres clàssiques gregues i llatines, i que les boires nòrdiques han enterbolit durant uns quaranta segles a l’Europa Occidental. És probable que l’estada de Martí a Sicília li donés aquest sentit del classicisme, que havia de rebrotar amb tanta ufana en el pròxim Renaixement. Seriós, gens donat a la frivolitat i ben poc a les caceres —com ho era el seu germà, el brillant i lleuger Joan—, Martí admira de lluny la memòria del seu pare i dels altres grans reis del Casal de Barcelona, però no se sent amb coratge d’imitar-los en les guerres i empreses arriscades que emprengueren. Home de lectures, els historiadors i els escriptors cristians s’enduen les seves preferències, però el seu autèntic zel per les coses de l’Església, que li fa intervenir tan resoltament en favor del qui ell creu legítim papa, no el priva d’entretenir-se, potser amb un lleuger somriure als llavis, a llegir els raonaments bon xic escèptics amb què el seu fidel secretari Bernat Metge, en la seva obra «d’un somni e de algunes altres coses», escateix els espinosos problemes de la immortalitat de l’ànima i dels vicis i virtuts de les dones.

Espòs fidel —hom no li coneix bastards ni se li atribueixen amors il·legítims, ni tan sols fantasiosos, com els que llegendàriament uneixen el seu germà, també marit fidel, i la dissoluta Carroça de Vilaragut—, Martí és sempre i sobretot, un pare amantíssim, que reporta en els seus néts bastards l’amor que sent pel seu fill llunyà. Estima també els seus sotmesos, i per això es dol de llurs dissensions i bandositats, i és un estricte partidari de la justícia, sense protegir favoritismes ni abusos dels seus funcionaris. Potser perquè pecava de bondadós, i ell ho sabia, preferia de deixar a la mà de la seva muller, més ferma que la seva, el càstig dels culpables de motins i delictes; i l’únic cas en què la seva autoritat reial s’exerceix en profit propi —el de la unió als seus Estats del comtat d’Empúries—, aquest acte és fill en bona part de la pressió que li fa la seva muller i del seu convenciment, essent aquell domini després de la corona i havent-ne estat la seva germana Joana i el seu cosí Joan els penúltims comtes, de tenir també ell dret d’incautar-se d’uns béns que han anat a parar a mans sense força ni experiència. Però àdhuc en les seves febleses —agençament i confort dels palaus on es complau a viure, interès en les construccions que han d’acréixer el patrimoni reial, gust pels vins de bon paladar i per les menges delicades—, Martí és humà, profundament humà.

Els tres mesos d’hivern que passà a Barcelona estigueren plens per una única preocupació: preparar la solemne entrada del seu primogènit a la ciutat i l’estada que faria després en els seus regnes, que un dia hauria de reunir a la corona de Sicília que ja duia. En les seves cartes i les seves disposicions traspua la joia pel gran esdeveniment, i aprofita qualsevol pretext —la demanda d’un ajornament per a la presentació al Parlament de París de Francesc de Perellós, vescomte de Roda, que fa recomanar al rei de França no menys que pels tres poderosos ducs: el d’Orleans, de Borbó i de Berry— per explicar que «nostre molt car Primogènit lo rey de Sicília, qui ja lonch temps és partit de son regne, ve a nós e se espera d’ésser ací de jorn en jorn, segons certes novelles que de moltes parts ne havem». Multiplica les compres de cavalls, robes i parament per rebre dignament el fill i, detall commovedor, encarrega a un factor que li dugui de París, on un mercader de «la rua de Sant Denís» ven cortines de ras, «dos paraments de donzeletes e d’infants pochs, los quals són verts escurs sembrats de diverses natures d’arbres e de flors», destinats, evidentment, als néts.

En el seu viatge de Sicília a Catalunya, en el qual deixà el govern de l’illa en mans de la seva muller Blanca, i encarregà un consell amb Bernat de Cabrera d’assessorar-la, Martí el Jove volgué fer com el seu pare i anà abans a Provença, a retre homenatge al papa Benet XIII. Aquest havia abandonat el palau d’Avinyó i s’havia refugiat a Castell Renard, en terres del duc d’Anjou, rei de Nàpols i casat amb la filla de Joan I i de Violant de Bar.

Però la joventut i la inexperiència diplomàtica del rei de Sicília li féu cometre una forta equivocació, de la qual el seu pare havia de plànyer-se, en una carta al seu ambaixador a la cort pontifícia, Galceran de Sentmenat. En la visita al papa, el rei de Sicília s’havia fet acompanyar per Lluís d’Anjou, rei de Nàpols per nomenament pontifici, «qui de regne e senyoria no fa acomparar ab ell» i havia estat l’acompanyant qui havia rebut més honors. Més encara, sense encomanar-se a ningú, Martí havia ofert a Benet XIII d’escortar-lo en la seva projectada anada a Itàlia junt amb cinc-cents homes de cavall, a la qual oferta immediatament s’havia afegit la del rei de Nàpols, consistent en mil cinc-cents genets, quatre mil cinc-cents cavalls i quatre-cents ballesters. «Veus quin avançament hi ha guanyat lo rey nostre fill en la companyia del dit rey Loís e quina honor n’ha dada a nós e a la casa d’Aragó; pensats quin desplaer, quin enuig congoxós sens remey passa la nostra reyal pensa com cogita semblant desonor, semblant escarn e semblant vituperi, e lo comú e vulgar parlament de tota manera de gents qui açò han hoit e hoen. Sap Déu, e vós no ignorats, com ho haiam divulgat a vós e a alcuns nostres consellers, quina e qual era la nostra intenció en ajudar a socórrer el papa en aquest cas e ja molt més amplament e habundosa la y millorarem si veéssem que’l dit rey nostre fill ho volgués e desijàs emprendre, pus se faés però ab voler e ordinació nostra, així com rahonablement deguere, car cert no és nostre voler retaure nostre fill d’actes grans e honorables, mas d’empènyer e avançar, favorejar e endreçar-lo-y, pus ço que emprengués se faés madurament e sàvia, axí com se pertany de semblant rey e príncep. E volem que tot lo món sàpia que la maior glòria que podem haver en aquest món és que nostre fill emprena e faça obres grans e fets virtuosos e de gran fama e renom, segons sos predecessors han acostumat e mostre’s bé en los actes dignes de gran memòria que han virtuosament fets en el món». Al rei d’Aragó li dol aquesta minva en la categoria del seu fill, i encara més quan simples senyors, com el duc de Savoia, el de Borbó o el cavaller de Torena, han igualat o doblat la migrada oferta de Martí de Sicília al papa. I s’indigna amb els consellers que acompanyen el seu inexpert fill: «O gent cegua, o gent de poch de bé, o consellers de semblant nom indignes e qui’s són trobats aprés nostre fill, cert bé han mostrat que habite en ells poch de bé e menys providència e seny com no han sabut considerar les coses dessús dites». Martí I havia escrit tot seguit al papa excusant-se del mal pas donat pel seu fill i que tant l’avergonyeix, ell que té per orgull ésser el més fidel i entusiasta servidor de Benet XIII, i acaba encarregant el seu ambaixador que influeixi perquè ben aviat arribi el fill a Barcelona.

La filípica devia fer el seu efecte. El dia 20 de març del 1405 ja arribava a Barcelona l’estol de cinc galeres amb el qual viatjava el rei de Sicília i el dia 31 el primogènit feia la seva solemne entrada a Barcelona, on li fou celebrada gran festa que durà cinc dies. La feliç arribada, que devia omplir de goig i orgull el cor dels pares, fou comunicada per Martí als nebots, el rei de Castella i el seu germà Ferran. Pocs dies més tard, però, les notícies rebudes de Sicília aconsellaven ja d’escurçar l’estada a Catalunya i de preparar la tornada al seu regne de Martí el Jove.

En aquesta estada a Barcelona del seu fill, el rei d’Aragó havia de desfer els nusos on s’havia deixar enxarxar Martí de Sicília a Castell Renard. L’entusiasme de Lluís d’Anjou per a ajudar el papa obeïa al seu desig de tornar a ocupar el regne de Nàpols, d’on l’havia expulsat Ladislau de Durazzo, rei nomenat pel papa de Roma i un dels seus defensors més ardents. Per a això, l’exèrcit que pensava ajuntar, unit amb el dels seus parents i aliats i reforçat pel pes dels Estats regits pels Martí, pare i fill, hauria tingut una major eficàcia si comptava, ultra aquest reforç, amb la bandera que representava el papa d’Avinyó intentant de recuperar la seu romana. En una carta plena de lloances i de demostracions d’afecte, consideració i respecte, Martí escrivia al «rey molt alt príncep e molt amat nebot» que era el duc d’Anjou —després de les protocol·làries notícies de la salut de les famílies respectives—, que no calia d’establir cap aliança entre ells per a garantir llur col·laboració, «car tan gran és lo deute de parentesch e de affinitat que les cases d’Aragó e de Sicília han ab vostra reyal casa, e tant és la amor encadenada e ligada entre les dites reyals cases, que bonament ne rahonabla no’s poden defallir ne deuen». És, vestida sota els termes de la més exquisida i afalagadora cortesia, una negativa pura i simple.

El rei Martí té, val a dir-ho, els sentiments familiars molt arrelats, i no és pas únicament amb el seu fill o amb els seus néts que els manifesta. Si el seu nebot, el rei de Castella, li demana que li trameti Pere Soler, el metge de capçalera del propi Martí, no vacil·la a deixar-l’hi anar, tot i encarregant que l’absència no s’allargui més de sis mesos i que Soler els aprofiti per instruir i informar de la malaltia del reial pacient algun metge dels que bé hi deu haver a la cort castellana. I a la seva nora la reina de Sicília, en escriure-li afectuosament que li cal sacrificar el plaer que tant ell com la seva muller tenen de la companyia del fill, per tal que Martí pugui tornar a prendre en mans els afers sicilians, no oblida d’encarregar-li que, en arribar el marit de retorn, la trobi «presta e aparellada per manera que migançant l’ajuda divinal pusquets decontinent que sia aquí, fer a haver abdosos. I, bell fill e d’aquíanant molts altres, ab los quals pregam a l’Altíssim viscats abdosos longament e prosperets segons los nostres e vostres desigs». No deixa també d’oferir-li de fer tot allò que pugui ésser-li grat «de les parts de ça». L’estil individual dels secretaris que, en aquells anys, redacten les cartes reials (generalment són Guillem Ponç, Antoni de Font o Joan de Tudela, i ben aviat duran gairebé totes el nom de Bernat Metge) pot donar un segell propi a aquests escrits, però sempre hi trasllueix la bondat natural del rei, fidel amic de la pau, de la vida familiar, dels bons llibres i del repòs de Valldaura. Si s’indigna perquè no han arribat les llamprees i els esturions que volia per obsequiar el seu fill a taula, més enuig li produeix saber que els seus oficials de palau no atenen, en la seva absència, amb tot l’amor i respecte els seus néts Frederic i Violant, i que diuen que si sobra res, un cop tots hagin estat servits, en menjaran ells, la qual cosa, si hom descobreix que és cert, valdrà als lleugers servidors d’ésser duts a presència del rei «presos ab grossa cadena, castigadors per nós».

Perquè Martí el Jove ha hagut d’anar-se’n, de tornada cap a la seva illa. Embarcava a Barcelona el 5 d’agost de 1405. En la seva absència, i en despit de les dissensions que havien tornat a sortir entre Bernat de Cabrera i Sanç Ruiz de Lihori, la reina Blanca havia sabut apaivagar bon xic la revolta dels seus barons. L’arribada del seu marit completarà la seva tasca. El bell fill que augurava el rei d’Aragó no naixerà fins el 19 de desembre de l’any següent, i li serà posat de nom Martí.