Pere III, sobirà polític i lletrat

Si la biblioteca del monestir de Poblet no hagués estat objecte, al llarg dels segles, de tantes i tan accidentades aventures, hauria de dur, avui encara, el rètol: «Aquesta és la llibreria del rei En Pere III» que el mateix sobirà determinava que fos esculpit a l’entrada, tot i manant que la volta fos de pedra picada, perquè així s’allunyés el perill del foc, i avisant que tots els llibres que ell té a Barcelona, o «on que sien», hi seran duts i conservats.^[135] I de l’afecte que sentia envers la seva biblioteca, i dels esforços que va fer tota la vida per enriquir-la, ens n’han restat testimonis convincents. El seu interès per totes les coses de l’esperit, però particularment per la història, li permeteren d’esmaltar els seus discursos amb citacions i exemples trets de la Bíblia i de les Històries Troyanes. Com a historiador o, almenys, com a director d’obres històriques, la seva activitat és superior a la del seu antecessor Jaume I, tan admirat per ell, puix que no es limita a la redacció de la Crònica reial, en la qual la intervenció del monarca és tan visible, que fa pueril tota atribució del text a Bernat Descoll o a d’altres secretaris que, sota la constant revisió del rei i amb els documents que aquest els indica, i amb detalls tan personals i íntims que traeixen la redacció personal, s’esmercen a ordenar la història dels anys de vida i de regnat de Pere III. Aquest ha fet escriure també una Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, coneguda per Crònica de Sant Joan de la Penya, continuada per Tomàs de Canyelles (1355) i de la qual existeixen versions llatina, catalana i aragonesa; ha ordenat que fossin continuades les Cròniques de Sicília, de les quals seran redactors els monjos de Ripoll (1366), Jaume Conesa (1375) i Guillem Nicolau (1381); té l’ambició, finalment, partint de l’Speculum historiale de N. de Beauvais, de tenir en català una història universal, i n’encarrega la traducció a fra Jaume Domènech, inquisidor de Mallorca, el qual hi treballà de 1360 fins a la seva mort, abans de 1386, en què continuà la tasca fra Antoni de Ginebreda. El llibre es deia Compendi historial, i havia de comprendre moltes fonts catalanes i forasteres que en farien una adaptació molt ampliada del text original llatí.

Com a poeta, les mostres que ens són conegudes de l’activitat literària del rei Cerimoniós són molt escasses i, llevat de la melangiosa tornada:

amb què clou unes regles per a l’ordenació de cavallers, no passen del didactisme, la sàtira política o la peça de circumstàncies. Però és curiosa la necessitat, que ell mateix declara en les seves cartes, d’expressar en vers, més lliurement que en el text protocol·lari dels registres, el seu entusiasme pel clima sanitós de Sardenya (en un moment que tants dels seus acompanyants a la campanya de l’Alguer han de deixar-lo, per haver emmalaltit) o la indignació que li produeix veure que el seu primogènit refusa el matrimoni «en que us dan un bon regnat» —la mà de la seva neboda, la reina Maria de Sicília— per casar-se amb una princesa de França, indignació que li fa invocar sant Antoni i el valent de Sant Celoni (el llegendari Vilardell occidor d’un drac, l’espasa del qual conserva preciosament entre les que li han pervingut del propi rei Jaume I) apuntalar-se en l’autoritat d’Apol·loni i Alexandre per a fer veure la follia del jove príncep, que desconeix la regla infal·lible:

Però el seu epistolari, tant l’escrit de pròpia mà —en l’escriptura clara i ben dibuixada que hom li coneix— i que en gran part s’ha perdut, per no tenir un caràcter oficial i no figurar en els registres, com el dictat directament als secretaris i escrivents que sempre el seguien i que mai no estaven en vaga, té sempre, per damunt el formulisme cancelleresc, un to viu i personal, amb una munior de detalls gràfics i d’afirmacions polítiques d’una intenció precisa.^[136]

La seva erudició es nodria principalment de la Bíblia, el llibre que més llegia, i del qual mai no es cansava de reclamar exemplars, sobretot en «romanç», és a dir, traduïdes al català, i en còpies clares i ben presentades. En comprà moltes, se’n féu cercar per tots els seus estats, i no vacil·là a apropiar-se’n algunes que cobejava, i que havien pertangut a altres biblioteques; àdhuc en regalà a confessors seus o a preveres necessitats. I aquest coneixement dels textos sagrats, si bé no sembla pas massa sovint dictar-li una política que es cenyeix més a les contingències materials que a uns principis morals, vertebra la seva eloqüència i li permet de parlar amb els mots del salmista i de vestir els seus discursos parlamentaris, molts d’ells habilíssims i d’una força de convicció ben moderna, amb l’embolcall de les citacions bíbliques. L’eficàcia d’aquesta oratòria seva, que escapa als vells motlles retòrics, es fa palesa en els moments que el sobirà es dirigeix directament al poble o als soldats, i tenim prou testimonis de l’efecte que havia de produir entre els seus vassalls aquella figura de poca alçada, però engrandida per la consciència de la seva dignitat reial, explicant la justícia de la causa que emprenia, i recaptant la fidelitat i l’ajut dels sotmesos, descendents d’aquells que tantes vegades havien contribuït a fer triomfar els seus mateixos avantpassats.

Monarca essencialment polític, es trobava al pol oposat del misticisme que arrossegava, en plena maturitat, un home de categoria intel·lectual tan eminent com el seu oncle l’infant Pere. La seva religió és més aviat de tipus pràctic —gairebé diríeu utilitari— i no s’atura en un excessiu respecte de les prerrogatives eclesiàstiques. Té altrament una curiositat prou viva per fer-li consultar i posseir astrolabis, encarregar tractats d’astrologia i esferes armil·lars, fer-se traduir l’Alcorà i llibres de dret hebraic, interessar-se per llunyanes biblioteques i promoure discussions teològiques entre cristians i jueus. Coneix prou història i arqueologia per a valorar en el seu just preu l’Acròpolis d’Atenes i fins i tot projecta d’anar a visitar aquelles terres on té uns vassalls que reclamen el seu ajut.

Com a monarca protector de les lletres i les arts, té com a màxima honor l’haver estat el constructor més eminent de grans edificis públics, civils i religiosos del seu temps; d’haver suscitat l’eclosió d’un art escultòric i un art pictòric immortals; d’haver creat, entorn de la seva cancelleria, un nucli d’escriptors que, a través dels textos oficials o de les traduccions que el rei encarrega, van formant la prosa literària catalana tot deslligant-la dels motlles llatins. Jaume Conesa, secretari de Pere III durant trenta anys i traductor de les Històries Troyanes de Guido della Colonna; Mateu Adrià, també funcionari i que traduí les Partides d’Alfons el Savi i redactà les ordenacions de la casa reial; el protonotari Ferrer Sayol, que traduïa la Re rustica de Pal·ladi i textos de Ciceró; Guillem Nicolau, capellà de la reina Elionor i que tradueix les Heroïdes d’Ovidi, com Antoni de Vilaragut, company d’expedicions bèl·liques del rei, posava en català les Tragèdies de Sèneca, són figures destacades d’aquest moviment, que trobarà la seva culminació en l’obra de Bernat Metge, fillastre de Ferrer Sayol i funcionari nat de la cancelleria reial —on sembla que va cometre algunes irregularitats que el dugueren a la presó— i ensems autor, amb Lo Somni, d’un dels llibres cabdals de la literatura catalana.

Poeta com era —o almenys donat a escriure versos—, Pere III havia de suscitar també al seu entorn un moviment poètic, i és durant el seu regnat que es crea, deslligant-se de l’escola tolosana, una escola barcelonina, que té per noms més destacats Pere March, Jaume March, Guillem de Torroella, Bernat de Só (majordom del rei en 1370 i que escriví la Versió en somni, on es presenta l’estat d’Europa a darrers del segle XIV) i el vescomte de Rocabertí. Jaume March componia, per altra banda, per encàrrec exprés del rei, el seu Llibre de concordances, appellat Diccionari (1371), que és el primer diccionari de la rima català, i en el seu afany de codificar i ordenar totes les coses, àdhuc la poesia, feia que un altre tractadista, Lluís d’Averçó, compongués per aquella mateixa època el seu voluminós Torsimany.

Però la major glòria del rei, com a protector de les lletres catalanes, és la decidida ajuda que donà a Francesc Eiximenis, el franciscà gironí de talent enciclopèdic, que estudià a Tolosa i viatjà per Europa gràcies a la munificència reial, i que després es veié encoratjat amb mots vehements de Pere III perquè acabés el seu Crestià, dintre el qual es troba un tractat polític remarcable com és el Regiment de prínceps, on la teoria pactista, defensora de la llibertat humana i exaltadora de les virtuts de la ciutadania, sembla encarnar el fons constant de l’esperit català tot fent avançar-se el seu autor en alguns segles als altres tractadistes polítics europeus. Com també és una glòria autèntica del Cerimoniós la seva constant defensa de l’obra de Ramon Llull, en el moment que l’ofensiva del fogós dominicà fra Nicolau Aymerich (1322-1399), gironí, autor de nombrosos tractats teològics i filosòfics i inquisidor general (en substitució de fra Nicolau Rossell, esdevingut cardenal) contra les obres lul·lianes amenaçava de fer-les condemnar per la Santa Seu. La història de les relacions entre l’inquisidor i el rei, amb la pressió que un i altre fan damunt el papa Gregori XI, en favor o en contra de les doctrines de Ramon Llull, és una de les més típiques del caràcter del rei Cerimoniós i pinta també l’obstinació del dominicà autor del Directorium Inquisitorium. Fou una lluita que va durar molts anys, en la qual el rei posa obstacles a la predicació del frare i arriba a ordenar (1371) que, si persisteix en voler predicar contra les seves ordres a la Seu de Barcelona, el detinguin i el facin dur en una galera a la seva presència. Més tard (1375) ordena que sigui expulsat de Girona, junt amb el seu acompanyant fra Pere Bagueny, també predicador, per ésser «escandalosos a nostres sotmesos, sospitosos i enemics e pertorbadors del bé de la nostra cosa pública»^[137]. I l’any 1381, perquè l’inquisidor ha tornat a presentar-se a Barcelona, el rei ordena que se’l detingui al lloc on es trobi i que li sia tramès «encontinent e sense guiatge».

La defensa de l’obra de Ramon Llull contra els atacs de l’inquisidor, el qual no cessarà tampoc en la seva actitud, no sembla pas solament la reacció regalista del sobirà hostil a la intervenció de l’autoritat eclesiàstica en els afers del país, sinó filla d’una autèntica devoció a les doctrines lul·lianes. L’any 1377 escrivia al Sant Pare demanant-li que l’examen dels llibres de Ramon Llull, que fra Nicolau Aymerich volia que fos fet a Roma, tingui lloc a Barcelona, entre altres raons pel fet d’ésser escrits en català. És un problema, aquest de la llengua popular, que sembla tenir molt a cor: l’any 1355 demanava al seu oncle Ramon Berenguer, ambaixador seu a Avinyó, que obtingués del papa que les dignitats eclesiàstiques fossin concedides a sotmesos del rei d’Aragó, coneixedors de la llengua i dels costums del país, en bé de l’Església i de la cultura general dels fidels. I ja hem trobat el seu interès a suscitar traduccions al català de la Bíblia i com la seva oratòria s’ajusta a les característiques de la llengua catalana, i en fa un instrument precís de la seva política i la seva diplomàcia.