Els episodis de València. Desfeta de la Unió aragonesa

La victòria dels unionistes a les Corts de Saragossa havia d’envalentir els valencians. Prenent com a pretext l’ofensa que havien rebut de no fer aturar a cap port del regne les galeres portugueses que duien a Barcelona la nova reina, reclamaven que el rei, amb la jove muller, anés a València, segurs que allà podrien repetir la tàctica emprada a Saragossa per obligar-lo a accedir a totes les exigències unionistes.

Fort de l’ajut català, i aconsellat per la majoria de nobles rossellonesos que figuraven en el seu Consell, el rei va decidir d’anar a València, però ben armat i acompanyat de prou forces per a castigar, si calia, els qui ataquessin la seva autoritat. El dot de la princesa de Portugal va servir per a pagar la soldada de les companyies de peu i de cavall que formaven els exèrcits reials.

A València, les forces de la Unió van batre, a Xàtiva i Bétera, les del rei. Aquest s’havia instal·lat a Morvedre i es preparava per a reforçar els murs de la vila i proveir-la d’aigua i de pertrets. Però els habitants de Morvedre es posaren en relació amb els unionistes de València, i va produir-se un gran tumult dirigit contra els acompanyants del rei, especialment els catalans i Bernat de Cabrera, els quals foren expulsats de Morvedre i hagueren de tornar-se’n a Catalunya.^[061] Novament el rei quedava en la situació de presoner, o almenys d’ostatge de la Unió, puix que els morvedrencs van dur-lo sota forta custòdia a València, on l’infant Ferran, amb els seus soldats castellans i tots els homes de la Unió, ben armats, va rebre’l amb honor aparent. També la reina hagué d’anar a la ciutat, on es preparà gran festa en el seu honor. Però a València hi havia, veritable sobirana, la reina vídua Elionor, la qual feia costat al seu fill Ferran.

Com a Saragossa, l’aïllament del rei era el seu major turment. I va recordar-se de Vidal de Vilanova, qui havia estat el gran ambaixador i conseller jurídic del seu avi Jaume II, i que ara residia, molt vell i amb poagre, a València. Per mediació d’un nét seu, Ramon de Vilanova, se li va adreçar secretament el rei, en demanda de consell.

El diumenge de Passió d’aquell any 1348 va produir-se l’incident de la Rambla, al davant el palau reial, en el qual un servent dels reis, el bord de Conçut, increpà els unionistes i un altre, Francesc Mir, ferí accidentalment un home de la vila. Els valencians, volent matar els provocadors, van envair el palau, esbotzant-ne les portes. Espasa en mà, els intrusos registraren cambra per cambra. No solament cercaven els instigadors materials del tumult, sinó també els consellers catalans del rei, principalment Bernat de Cabrera i Berenguer d’Abella i els rossellonesos, tots absents ja d’ençà de l’avalot de Morvedre.

En aquell moment, i davant el perill immediat, el rei va tenir un d’aquells gests de valentia que feien oblidar la seva curta talla i imposaven el respecte. Amb una maça a la mà, només amb dos dels seus uixers, el sobrecoc i dos servents més, sortí del palau, després d’haver encomanat la custòdia de la reina a Pere de Montcada i al castellà d’Amposta, Joan Fernández d’Heredia. I, a crits de: «Oh traïdors! A Nós! A Nós!», aconseguí d’obrir-se pas fins al peu de l’escala, de cavalcar, seguit de Gonçalvo de Castellví, que duia el penó reial, i de fer-se aclamar per la multitud que assetjava el palau. En aquell moment, la valentia personal del rei va guanyar-li l’adhesió del poble, que «així com a formigues venien e corrien a la dita Rambla»^[062]. I el poble va protegir-lo contra una possible agressió dels castellans de l’infant Ferran. Aquest, davant la clara demostració popular, hagué d’acudir a retre homenatge al seu germà i Pere III, per assegurar els seus vacil·lants seguidors, no dubtà a besar-lo a la boca i a correspondre afectuosament a les seves manifestacions d’afecte. El rei va demanar per beure i van dur-li aigua en una cervellera, però la gent cridà que abans fos tastada la beguda, prova que hom temia un atemptat contra la vida del sobirà. Aquest, tanmateix, volgué explotar la seva victòria i entrà a València pel pont dels Serrans i va recórrer, acompanyat de l’infant Ferran, tota la ciutat, fins a tornar al seu palau, acompanyat per la multitud, que l’aclamava.

La victòria, però, era només aparent. Aquella mateixa nit, quan el rei anava a colgar-se al llit, es presentaren al davant el palau uns quatre cents homes, ballant amb trompes i tabals, capitanejats per un barber que es deia Gonçalvo, i pujaren, mig rient mig per força a les estances reials, obligant al rei i la seva muller a ballar amb ells. I, per reblar la humiliació, el barber es posà entre Pere i Elionor i va cantar-los una cançó amenaçadora i que es referia als suposats desigs dels reis d’anar-se’n de València.^[063]

«E Nós lavors no’y responguem», afegeix, lacònicament, la Crònica després de fer un relat vivíssim d’aquests incidents dramàtics. No hi podia respondre Pere, puix que s’havia demostrat que li mancava la força per a reprimir la insolència creixent dels seus sotmesos. Hagué, doncs, de sotmetre’s, com a Saragossa, a les exigències dels unionistes, els quals demanaren la separació dels rossellonesos del consell, la creació del nou càrrec de justícia de València, dotat de les mateixes facultats del que existia a Aragó, i el nomenament de governador del regne a favor de l’infant Ferran. I ni el recurs de demanar ajut al rei de Castella, com pensà en un moment, no li era possible, puix que l’infant Ferran ho impedia i uns vassalls d’aquest, que exigeixen al rei, amb amenaces, que vagi a atacar l’adelantat de Múrcia, el qual havia pres Favanella, arriben a amenaçar-lo davant l’evasiva de Pere III.^[064] El rei duu la mà al seu inseparable punyal, encès en ira, i és Ferran qui ha de reprendre els seus insolents vassalls i endur-se’ls del davant del rei. La Unió, de fet, està dirigida per la madrastra, i se li han ajuntat antics servents i consellers de Pere, com Arnau Çamorera, qui fou vice-canceller reial. El sobirà conserva, però, la companyia d’un petit nucli d’addictes, com són Pere de Xèrica, el castellà d’Amposta, Gilabert de Centelles i el comte de Terranova, alguns dels quals tenen una forta influència damunt els unionistes. Té, també, el secret i sempre assenyat consell de Vidal de Vilanova. I és aquest qui li dóna una sortida a la difícil situació en què es troba a València.

La ciutat acabava de veure’s envaïda per la terrible epidèmia. Començava pel maig i anà creixent fins a mig juny on, com hem visi, morien més de tres centes persones cada dia de la pesta. I el rei ho aprofita, per consell del vell ambaixador, per a posar els seus vassalls davant la responsabilitat que recaurà damunt d’ells si, però no deixar-lo marxar de la ciutat, és víctima de «la gran mortaldat». Els unionistes en protesten i li donen permís per marxar allà on vulgui de la qual cosa Pere fa treure testimoni públic pel seu notari Mateu Adrià. I, sense esperar ni una hora, amb una escorta reduïdíssima, sortí amb la seva muller cap a Terol. Allà els encalça la pesta i se n’han d’anar a Taraçona.

A Catalunya, Bernat de Cabrera havia organitzat un exèrcit per a ajudar el rei contra les Unions. Amb Cabrera, Lop de Luna i Pere de Xèrica, Pere va completar el seu exèrcit. La topada decisiva amb els unionistes aragonesos va tenir lloc a Epila el 21 de juliol de 1348. L’infant Ferran, que manava les tropes de la Unió, fou ferit i caigué presoner, i els rebels tingueren més de mil morts en la lluita. El cabdill de les forces reials era Lop de Luna i el rei, en la seva satisfacció, només pogué plànyer-se de no haver pres part personalment en la lluita. Saragossa va lliurar-se incondicionalment al rei, i aquest trameté a la ciutat uns agutzils per detenir les persones que ell judicava culpables de la revolta unionista. Foren tretze els acusats, perquè d’altres pogueren fugir. I el rei, en la seva entrada solemne a la ciutat que l’havia vist passar per tantes humiliacions, donà sentència de mort contra aquells detinguts, amb confiscació de béns d’ells, dels absent i dels morts en batalla, declarats per ell responsables del actes de la Unió.

Un cop feta justícia —o presa venjança— dels unionistes, calia destruir els acords que aquest havien obligat a signar al rei en les passades Corts. Una nova assemblea veié la condemna judicial de tots aquells actes, escriptures i privilegis obtinguts del rei per la Unió. En presència de les Corts aragoneses reunides, el 14 d’octubre de 1348, el rei destruí amb la pròpia mà, armada de l’inseparable punyalet, el llibre de privilegis de la Unió, donà tres cops de mall al segell i a les butlles dels privilegis i llençà tots aquests papers i segells a un gran foc que havia estat encès al refetor dels predicadors. La fumera que s’aixecà de la crema dels pergamins feia plorar els personatges assistents, la qual cosa permeté el rei, en una carta optimista al seu oncle l’infant Pere, de fer un joc enginyós de paraules: «Per què podets entendre que la Unió, mercè de Déu, és morta, pus nós e tanta bona gent la havem plorada per la força e destret del dit fum»^[065]. La llegenda afegeix també que la fúria amb que manejava el punyal en tallar els fulls del llibre de privilegis el féu ferir en una mà. I el rei, després d’aquest acte, anà a la Seu i, de la trona dels predicadors, parlà al poble reunit, explicant els torts que havia rebut dels unionistes i anunciant que, un cop executades les sentències dictades, no prendria més represàlies contra els saragossans.

La pesta seguia fidelment el rei en el seu itinerari. Arribava a Saragossa i obligava a ajornar les Corts fins a Sant Martí, que devien reunir-se a Terol, ascendit de vila a ciutat, en esguard de la fidelitat demostrada al rei, puix que mai no havia volgut adherir-se a la Unió. A Terol van morir alguns servents del rei i, anant a Xèrica, fou la mateixa reina Elionor de Portugal la que va sucumbir a l’epidèmia. Fugint-ne, després d’una apressada cerimònia d’enterrament provisional, el rei es dirigí cap a Segorb, per on el flagell ja havia passat feia unes setmanes.