La guerra de l’Empordà

Durant molt de temps, i afanyós de conservar les aparences, el primogènit mantingué envers el seu pare un respecte i una obediència que contrastaven amb la duresa del rei. La manifestació externa de l’apartament fou la coronació solemne de la reina Sibil·la a Saragossa. Bé és cert que per a Joan, fill sotmès i afectuós de la difunta reina Elionor, la qual havia sempre exercit la seva voluntat sobre el primogènit, l’ascensió triomfal de la vídua d’Artal de Foces havia de semblar un escarni. Veure com la intrusa es feia donar les joies i els mobles de la mare i com reclamava i obtenia una solemnitat com era la coronació havia d’indignar per força el fillastre. I, a més i potser influït en això per la seva muller, Joan estava convençut, bé que no ho declarà fins després de la mort del seu pare, que Sibil·la tenia la culpa de les desavinences entre el rei i ell.

Les Corts celebrades a Barcelona l’any 1379 ja havien vist les protestes dels delegats pels abusos dels oficials reials. Però les de Montsó, l’any 1383, havien de dur aquesta protesta dels sotmesos a un grau molt més elevat. Els favorits de Joan i Violant, particularment Constança de Perellós, foren víctimes d’aquesta crítica, que responia evidentment a un malcontentament general, atiat per la crisi econòmica que havia començat de fer-se sentir profundament a Catalunya. Però Joan s’entestà a protegir Constança i això indignà el seu pare.

Més l’havia indignat, el 30 de gener del 1381, la manca d’assistència dels ducs de Girona a la festa de la coronació. No solament això, sinó el fet que el fill segon, aquell Martí tan sotmès al seu germà, tampoc no va assistir-hi al·legant unes excuses que no varen pas enganyar gens el rei, el qual, en una carta, declara la seva ira: «E pus axí és que us temets més lo manament de vostre frare lo Duc que el nostre e li volets més complaure en les coses que us mana qui no són legudes, que no fets a Nós en les lícites e honestes, e més lo volets honrar e tembre, sapiats de cert que Nós vos darem a conèxer que Nós som vostre senyor e pare, e que ens devets més honrar e tembre que ell ne tots quan ne són. E us castigarem de vostra inobediència de tal manera que vós entendrets que havets greument erat, e us dolrà tostemps de la vostra vida. Però la festa de la coronació se farà solemnement o bé sens vós o sens ell. E plau-nos que n’hajats desplaer axí com lo’n mostrats haver»^[163]. I com que la comtessa de Xèrica, muller de Martí, es troba a Saragossa, l’obliga a assistir a la festa, de la qual són absents els fills.

En la topada amb el comte d’Empúries, cosí germà i cunyat, primer, del rei, i aleshores ja també gendre seu, el primogènit es posa, de bell començament, al costat del comte. És que el plet, més enllà de la formulària reivindicació d’uns drets feudals que el titular del comtat d’Empúries —encara que aquest formi part dels estats que han estat donats a fills de rei—, vol exercir contra l’autoritat reial, enclou tota la política de Pere III, d’ençà de la crisi de les Unions, i que ara s’ha concretat amb la protecció donada a la família de Sibil·la. Els petits senyors empordanesos volien treure’s del damunt la jurisdicció del comte i s’acollien a la protecció de Pere.

Però, en aquesta «execució» contra el comte d’Empúries, de la qual s’encarrega Bernat de Fortià, el germà de la reina, Joan no té gaire intervenció, puix que el seu programa, que és de fer arribar a una avinença els dos antagonistes, no pot reeixir per la resistència del rei a cessar en l’execució començada. Aquesta posició neutral no sembla gens satisfactòria al pare, el qual acusa el seu primogènit de posar obstacles a la seva campanya contra el comte d’Empúries, i comunica les seves queixes als prohoms barcelonins. El duc de Girona ho sap i se’n disculpa, exposant la seva posició, que és de no intervenir contra les tropes del seu cunyat, però en canvi d’oposar-se amb les armes, complint el seu deure, quan siguin estrangeres les companyies que vulguin intervenir en el plet, «per final pena llur e perpetual exemple dels altres, sins en fos donat loser»^[164]. I aquest gal·licisme (loisir, per «lleure») és característic de l’exactitud del príncep. La seva voluntat de concòrdia és sincera, però el seu pare vol la submissió total del comte d’Empúries i la supressió de les jurisdiccions feudals que exerceix damunt els seus vassalls empordanesos, i, naturalment, el comte vol conservar també aquests privilegis, que fan important la seva posició de gran vassall autònom. L’avinença és doncs impossible, i la lluita durarà fins a la mort de Pere III.

També és sincera la seva decisió de defensar el país contra les invasions estrangeres. El comte d’Armagnac s’havia aliat amb el d’Empúries i tenia les seves companyies preparades a Durban per a entrar a Catalunya. El primogènit, en saber-ho —el seu cunyat l’havia fet sondejar perquè s’ajuntés també a la lliga que preparava contra Pere III— va fer una expedició nocturna, amb les seves tropes frontereres, i va desfer-los, tot agafant-los molts presoners. El seu pare va expressar-li la seva satisfacció per aquesta gesta, però seguí en la seva actitud negativa a tota mediació de Joan entre ell i el comte d’Empúries. En una extensa carta escrita pel primogènit a Vic, el 15 de Juliol del 1385, i adreçada a Pere III, tots els greuges que li ha fet aquest són contestats i rebatuts amb detall.^[165]

És un document característic de les relacions de Joan i el seu pare. Després d’una protesta d’amor filial i obediència, i d’anunciar que, d’aquell moment endavant, ell ha resolt «de callar ab paciència a tot ço que per aytal manera dir vos plàcia», perquè els bons fills han d’acceptar amb resignació els càstigs que els imposin els pares, el primogènit insinua que en els blasmes paterns no hi ha pas únicament la consciència i la voluntat del rei, ni les seves obres o culpes, sinó la mala voluntat d’altres persones, a les quals ell no ha donat mai raó d’aquesta disposició calumniosa. I va contestant per ordre les acusacions que li fa el pare. La primera és d’haver-se decantat, contra la inclinació de Pere i d’Elionor, per les cases de Castella i de França, en lloc de les d’Anglaterra —era en el moment de desencís que segueix la guerra de Castella, quan els reis d’Aragó volien trencar el compromís matrimonial de llur filla Elionor amb el fill d’Enric II i tractar aliances amb el Príncep Negre. Joan replica que és possible que hagi tingut sempre aquesta tendència, filla d’una afecció natural i del convenciment que és convenient de tenir bones relacions amb els veïns immediats. No ho són, fet i fet, els reis de Castella i de França?

El segon retret que li fa el rei, d’haver-se decantat tan manifestament per un dels papes elegits, Climent VII, en menyspreu de la «indiferència» que Pere III ha decretat, té una resposta també ben franca: ell prou hauria esperat la resolució del seu pare i rei, si no fos que la seva consciència ja està «clara de la veritat del fet». I no podia, sense càrrec de la seva ànima, «de la qual solament he de retre compte a nostre senyor Déus», callar el seu convenciment. I aquest franc arbitri, que Pere tolera o dissimula «a diverses persones e de diverses estaments de vostra terra» —al·lusió probable a la reina Sibil·la, també climentista declarada— no pot ésser-li negat al seu primogènit, qui és «ver catòlich». Però també afirma que mai no ha coaccionat ningú perquè segueixi o serveixi la seva opinió «en tant que pogués perjudicar a vostra declaració fahedora».

Joan es meravella després que encara li faci retret el seu pare del vell motiu de discòrdia que fou el seu matrimoni amb la filla del duc de Bar. Per aquell matrimoni, fet «contra vostra volentat e de la terra», com assegura el rei, Joan hauria abandonat el regne de Sicília. El primogènit repeteix tots els arguments ja coneguts: pel que fa al casament, tot es va fer amb consentiment, assentiment i procuració del rei, per uns procuradors nomenats pel rei, que mai no van ésser revocats; el duc no podia pas «recusar ni tornar atràs ço que ab simple consentiment era ferm per ley divinal e humanal». Amb la reverència deguda, ha de dir que no ha guanyat ni deixat el regne de Sicília, «car no he trobat quil me donàs». L’hauria pogut guanyar, això sí, si el rei hagués permès de dur a terme, com ell volia, una campanya que hauria tornat a la seva obediència el regne de Sardenya «e aprés en lo fet de Sicília hagra mostrada per obra ma diligència e volentat presta a vostra honor e mia e augmentació de vostra senyoria».

També l’acusa el rei d’haver instat els diputats d’Aragó i els de València a reclamar la convocatòria d’unes Corts generals a Montsó. El primogènit s’excusa d’aquest blasme, i afirma que el seu zel fou sempre de servil i d’ajudar el seu pare i més davant del «fet de Sardenya, lo qual no vehia lavores ni veyg de present que pogués ni puxa ésser provehit sens consell, favor e ajuda de vostres sotsmeses per via de cort general». Però les seves esperances es veieren fallides, tot i que sempre va estar al costat del seu pare en aquelles Corts, fins que no tingué altre remei que apartar-se’n per ordre del rei.

La sisena acusació que li fa el seu pare és d’haver tingut relacions secretes amb les corts de França i de Castella, sobre coses que al rei són, «no sens raó, desplacents». Una altra lliçó que, en la seva rèplica, dóna al rei el primogènit: «totes mes missatgeries e tots mos fets, tractaments e propòsits, han tots temps guardat e guardaran en tot cas vostre servey e vostra honor e mia e bé de vostres sotmesos, regnes e terres e he apagat aytant com he pugut e cessat ab missatgeries, missatges, letres e ab aquelles pus aptes maneres e pus honorables a vós, senyor, e a mi que Déus me ha administrades, que alguna discòrdia ni mai vostra casa e aquells dos regnes. E és clar, manifest e notori que, si per es guard meu no fos e presumesch, senyor, que per alguna reverència vostra, car sots mon pare e senyor, altres novitats si foren esdevingudes, a les quals la valença dels angleses o fora estada presta o no». L’aliança anglesa, de la qual tant semblava refiar-se Pere, no li hauria estat de cap profit, afegeix el duc de Girona, en la invasió preparada per a anar a ajuntar-se amb les forces del comte d’Empúries, i que ell i la duquessa, amb «missatgeries e tractaments», han evitat.

L’acusació més greu i més actual és, evidentment, la conducta del primogènit en l’afer de l’«execució» del comte d’Empúries. El rei retreu que Joan li havia dit que, tot i fer-li costat allà on calgués, no es volia armar per anar contra «companyes estranyes», i ell ho nega, valent-se de la seva intervenció en l’afer de Durban. Però el rei havia donat el comandament de les seves forces a Bernat de Fortià, i això era intolerable per a l’honor del duc. «E si estats tots ensemps en Gerona, lonch temps e continuadament e depuys aprés la mia tornada de Durban e majorment a Vilanova on aturí XII, o XIII jorns, esperant que vós, senyor, me donàssets loch que la dita execució pogués menar a fi, yo he sostengudes prou minves, deshonors e vergonyes. Déus e veritat e vostra excellència men siats testimonis, car, verament, senyor, bé m’era cruu que vós, qui sots pare e senyor meu, donàssets paciència que deguna persona fos preposada a mi, fill primogènit vostre, del qual, si vostra mercè fos, degrets haver esperada almenys alguna vista com me portara en la dita execució, pus ab vós, senyor, era present abans que res fos bastant de darmen minva, ni de fer-vos concebre vers mi alguna matèria de sospita, pus totes les altres raons e experiències desús dites no eren suficients a clarificarne vostre coratge».

És inútil, però —reconeix el duc—, d’intentar de fer el compte de les ofenses que ell té rebudes ni de sincerar-se’n amb el seu pare, «car en camp ras ni en loch desert, ni poblat; no pot fer molt, ni res, convinentment, aquell qui, en esguard de son senyor, cau en sospita e a mi pogra ésser imputat dignament a irreverència e ingratitud que aturàs lla on vós érets, pus no y era volgut, ni que m’esforçàs de caber en ço demanat».

La carta, document interessantíssim i que revela clarament el caràcter del primogènit i les seves relacions amb el seu pare, s’acaba amb la contestació a un altre vell greuge: el de la permanència de Constança de Perellós, per voluntat de la duquessa i contra les ordres de suspensió del rei, al costat dels ducs de Girona. En això havien intervingut, precisa Joan, unes cartes de la reina Sibil·la, que asseguraven que havia obtingut del seu marit el permís per aquella permanència. Però ara aquestes cartes són desmentides, injustament, pel rei, i el vell plet segueix encès. El duc acaba demanant al seu pare que no torni a reprendre per escrit tota la calumniosa trama contra el seu fill, totes aquelles «letres e reports de paraules, car no són dignes ni convinents a vós, senyor, ni a mi, ni les meresch, a vós ni a aquells qui les produeixen e insten ésser meses en escrit e trameses per la terra». Si el rei torna a escriure-li sobre tot allò, ell ja ha decidit de no contestar-li. Són aquelles persones «poch zelants per vostra honor e mia e molt menys per lo profit e bon estament de la terra» les culpables de la injusta consideració en què té el rei al seu primogènit. La dissensió no podia adobar-se amb cartes. Calia una entrevista i una esbandida general de greuges. I això era difícil que es produís mentre durés la guerra contra el comte d’Empúries.