Maria, reina de Sicília i la unió amb la Corona d’Aragó

Frederic el Feble, quart d’aquest nom a Sicília i que no fou pas digne, per l’energia ni per la glòria, dels tres que l’havien precedit, moria el 27 de juliol del 1377 i deixava com a hereva universal la seva única filla Maria. El testament del seu avi, Frederic l’Almogàver o el Vell, excloïa de la successió del regne les dones, i Pere III va invocar-lo per reivindicar els seus drets al tron, com a més directe successor masculí de Pere el Gran, fundador de la dinastia.

Maria tenia quinze anys i només la voltaven senyors ambiciosos, entre els quals es destacaven Artal d’Alagó, Bartomeu d’Aragó, el mestre de Chiaramonti i Guillem de Peralta, els quals es repartiren l’illa en quatre parts, com a vicaris de la reina. Els quatre s’havien ja preocupat, abans de la mort de Frederic, d’obtenir l’aquiescència del papa a la designació de la seva successora. Gregori XI va donar-la, exercint els drets que li reconeixia el tractat de 1372, i va negar, en canvi, la investidura que demanava en profit propi el rei d’Aragó. L’hostilitat tradicional del Papat a la Casa de Barcelona es perpetuava àdhuc en un home tan poc infeudat a la política angevina com el papa que definitivament havia tornat la Santa Seu a Roma. La seva mort, l’any següent, i l’adveniment a la cadira de Sant Pere de l’enèrgic italià Bartolommeo Prignani, entronitzat com a Urbà VI, a la qual seguia immediatament la del francès Robot de Ginebra, qui prengué el nom de Climent VII, obria el Gran Cisma d’Occident i feia que la investidura de Sicília esdevingués, a les mans de Pere III, una moneda de canvi per a fer-se recompensar el seu reconeixement de l’un o l’altre dels papes regnants a Roma i a Avinyó.

Hi havia un altre camí, que era el de lligar, per un matrimoni, la jove reina de Sicília, alhora néta, neboda i cosina de Pere III a la cort d’Aragó. El nuvi havia d’ésser el primogènit del rei, Joan, duc de Girona. Però aquest refusà el prometatge (i ens resten els versos i la carta amb què, sarcàsticament, el seu pare li’n fa retret, amb unes consideracions materialistes dignes de la més típica comèdia burgesa) i calgué cercar un altre nuvi. Perquè Artal d’Alagó, que era virtualment el guardià de la reina Maria, havia decidit de casar-la amb el senyor de Milà, Joan Galeazzo Visconti, comte de Virtut. Les aventures novel·lesques que volten aquestes intrigues matrimonials, amb episodis guerrers i diplomàtics, cops de mà atrevits, traïdors i herois, en fan un capítols més brillants de l’enfilall d’estampes que és la dominació a Sicília. I al darrere de tot, hi ha la voluntat decidida de Pere III d’arribar a l’annexió de l’illa als seus estats. El rei d’Aragó havia preparat un fort estol, del qual havia d’ésser almirall Bernadí de Cabrera, el nét del ministre reivindicat. Però, en saber que el comte de Virtut estava aparellant cinc grans naus per a passar a Sicília amb molta gent d’armes, i executar el matrimoni pactat, va fer armar cuita-corrents cinc galeres, manades per Gelabert de Cruïlles, les quals van entrar sigil·losament, de matinada, al port de Pisa, on les naus milaneses estaven a punt de partir, i van calar foc, simultàniament, a les cinc embarcacions, mentre les tripulacions dormien confiades (juliol 1379).

Per altra banda, un noble aventurer de nissaga catalana, Guillem Ramon de Montcada, havia aconseguit de treure del castell de Catània, on la tenia reclosa Artal d’Alagó, la jove reina Maria, i la dugué al seu castell d’Agosta. Immediatament passà a Catalunya a notificar al rei el seu acte i demanar-li l’ajut. La mateixa expedició que tornava a Atenes els delegats dels dos ducats grecs deixà, de retorn a Sicília, el senyor d’Agosta, al qual acompanyaven Pere d’Arenós i Roger de Montcada, amb forces trameses pel rei d’Aragó. Arribaren al castell al moment just que Artal d’Alagó es disposava a assetjar-lo per a emparar-se de la sobirana. Aquesta, aleshores, fou treta del castell d’Agosta i duta al de La Licata, de Manfred de Chiaramonte, on romangué sota la custòdia de Roger de Montcada. L’apèndix de la Crònica reial explica com Guillem Ramon de Montcada, havent tornat a la cort catalana i sentint-se decebut per la poca recompensa que el rei li donà pel seu servei, féu el projecte d’anar a apoderar-se novament de la reina de Sicília.^[111] Els catalans de Roger de Montcada, coneixedors dels propòsits del comte d’Agosta, li ho impediren. Aleshores Guillem Ramon de Montcada tornà a Catalunya, aconseguí uns importants subsidis de l’infant Martí, el qual per disposició de la seva mare defensava els drets d’aquesta al regne sicilià, i es lliurà a una activitat de corsari, contra amics i enemics, la qual cosa li va valer la indignació dels barcelonins, que li cremaren les naus.

Roger de Montcada, per la seva banda, sabé que Chiaramonte es disposava a emparar-se pel propi compte de la reina Maria, i va treure-la de La Licata per tornar-la al castell d’Agosta. Allà va assetjar-la Artal d’Alagó, per mar i terra, i els defensors del castell es trobaven a punt de retre’s per la fam, quan es presentà el vescomte de Rocabertí, amb tres galeres de retorn d’Atenes, i havent reforçat el seu estol amb dues galeres de corsaris, plantà cara i foragità els assetjadors i pogué alliberar els assetjats i endur-se’n la jove reina, la qual fou dipositada al castell de Càller a Sardenya (primavera del 1382). Fallit el projectat matrimoni de la reina de Sicília amb el seu oncle Joan, duc de Girona, Pere III va trobar-li un altre nuvi: el seu nét Martí, fill del segon dels fills mascles que li havia donat la reina Elionor. Era, doncs, cosí germà de Maria per part de pare i de mare, i tenia, altrament, uns catorze anys menys que la seva promesa. Això no era pas un gros obstacle, en aquells temps, i així la reina Maria fou duta a la cort catalana, on l’acolliren com a sobirana i com a futura muller del joveníssim infant. Tanmateix, el matrimoni va celebrar-se l’any 1390 i la jove parella passà a Sicília, sota la tutela del pare del nuvi, l’infant Martí, al qual havia traspassat Pere III el seu regne insular, tot i conservant-ne ell el títol fins a la mort. Rei de Sicília va voler-se dir, com el seu besavi tan admirat, i per això, sempre que es referia en algun document a la seva néta la tractava, no pas de reina, sinó d’infanta.