Els fills i les filles de Pere III

El rei Cerimoniós va tenir fills de tres de les seves quatre mullers. La primera, Maria de Navarra, era filla de Felip d’Evreux i de Joana II, reina de Navarra i germana, per tant, de Carles el Dolent, que va succeir la seva mare, regent del regne, l’any 1349. Abans havia mort Maria, molt jove encara, de sobrepart del seu quart fill, que fou el primer mascle i que dugué alhora, amb la seva naixença i la immediata mort, tanta joia i tant de desesper als servidors i vassalls del rei, quan aquests es trobaven a València. La primera filla fou Constança, nada pel 1399 i que, abans dels deu anys, fou nomenada primogènita pel seu pare, la qual cosa fou una de les causes del moviment subversiu de les Unions aragonesa i valenciana. Constança sembla que va ésser un dels fills que més estimà el rei, el qual, en no poder-la fer successora directa seva, va destinar-li un altre ofici insigne: convertida en reina de Sicília, havia d’ésser l’artífex de la incorporació del regne insular a la Corona d’Aragó. Les negociacions per al casament de la infanta amb el rei de Sicília, cunyat de la seva madrastra Elionor, foren molt llargues i es veieren entorpides per l’onada mortífera de la glànola el 1355. L’epidèmia va fer morir el jove rei Lluís III de Sicília, que era el nuvi previst, i posà en el seu lloc al seu germà Frederic, que hagué d’ésser anomenat el Feble, i que era molt més jove que Constança. Això no fou pas cap obstacle perquè les gestions matrimonials continuessin i l’any 1361 Constança esdevingués la seva muller, i reina, per tant, de Sicília. Dos anys més tard —als vint-i-quatre d’edat— va morir, deixant com a garantia de la realització del pla traçat pel seu pare i la seva madrastra, una filla, que fou la infanta Maria.

La segona filla es digué Joana i nasqué a Barcelona el 7 de novembre del 1344 (segons P. de Bofarull)^[138]. Els tractes matrimonials que intentà Pere III a base d’aquesta noia, probablement poc afavorida per la naturalesa, farien una capítol molt llarg, revelador de l’escassa importància que en aquella època hom donava a la persona o als sentiments dels nuvis, mentre la unió fos profitosa a l’Estat. L’any 1362, Bernat de Cabrera va proposar a Pere I de Castella, vidu en aquell moment, que es casés amb Joana, com a garantia de la pau que el ministeri aragonès intentava de consolidar entre els dos reis. El de Castella havia perdut, amb poca diferència de temps, la seva muller legítima, Blanca de Borbó, i la que ell estimava i considerava com a reina autèntica, Maria de Padilla. Però el rei refusà, al·legant que Joana era molt lletja i que tenia el nas llarg. El vescomte de Perellós, enemic de Bernat de Cabrera, va escriure a la reina Elionor que el casament de Joana havia estat desaconsellat a Pere el Cruel pel propi Bernat de Cabrera, al·legant «ca le era sabido que non era virgen». Proposat per segona vegada després de la pau de Morvedre, el rei castellà acceptà la núvia, però va desdir-se’n quan ella ja s’havia posat en camí.

L’any 1369 —Joana ja en tenia vint-i-cinc, i era una dona gairebé vella, segons els costums matrimonials de l’època— el seu pare va tenir tractes per casar-la amb Eduard d’Anglaterra, el famós Príncep Negre, tractes lligats amb un pacte d’aliança que neutralitzaria, ensems, els dos rivals castellans Pere i Enric. Però Eduard ja estava malalt i desenganyat de les seves experiències espanyoles i no trigaria gaire a retirar-se a la seva pàtria i morir-hi. El matrimoni de Joana tingué lloc, doncs, dintre la mateixa família del seu pare, amb Joan, comte d’Empúries, fill de l’infant Ramon Berenguer i cosí germà, per tant, de Pere III. El nuvi era vidu de la infanta Blanca de Sicília, germana de la reina Elionor. I el casament se celebrà l’any 1372. No sembla pas que fos massa afortunat. Joana va ésser víctima de les lluites entre el seu marit i el seu pare i va morir l’any 1384, deixant dos fills, Joan i Pere. Una tradició, recollida per Bofarull,^[139] atribueix la seva mort a una bufetada que li donà el seu pare, en el curs d’una discussió en la qual ella defensava el comte d’Empúries. Tenia quaranta anys.

Maria de Navarra donà al seu marit una altra filla, que es digué com ella i va morir molt poc després de la seva mare, i aquell infant Pere que havia de precedir-la de ben poc a la tomba, hores després d’haver nascut.

La segona muller, Elionor de Portugal, morta de la glànola, va viure les hores dramàtiques de la Unió a València i no va tenir fills.

Elionor de Sicília, en canvi, va assegurar el problema de la successió masculina. Casada als vint-i-quatre anys, a València, pel juliol de 1349, deslliurava el 27 de desembre del 1350 un noi, que fou batejat Joan i que, proclamat primogènit, fou nomenat pel seu pare duc de Girona, havent-li estat assignat com a tutor Bernat de Cabrera. Joan, als dotze anys, ocupà el càrrec de lloctinent general del reialme. Un any després, el 23 de juliol del 1364, havia de presidir l’execució per mà del botxí del seu educador Bernat de Cabrera.

El segon fill fou també un noi, el qual es digué Martí, nasqué l’any 1356 i havia d’ésser rei de Sicília i després succeir el seu germà al tron d’Aragó. Emancipat pel seu pare el 1358, va romandre sota la tutela de la seva mare, la qual sembla que el tingué en particular estima. L’any 1368 va ésser fet comte de Besalú i senescal de Catalunya,^[140] l’any 1372 esdevingué comte de Xèrica i finalment el seu germà va fer-lo duc de Montblanc i lloctinent seu a tots els seus regnes.

Un altre fill d’Elionor de Sicília fou la infanta Elionor, nascuda a Santa Maria del Puig, de València, el 20 de febrer del 1358 i que fou promesa, de molt jove, al fill d’Enric de Trastàmara. El casament, reclamat tant pel promès com pel sogre després del final de la guerra de Castella, va ésser ajornat, particularment per la voluntat hostil de la reina Elionor, fins que la mort d’aquesta va fer-lo possible. Tant és així que, ja malalta la reina i pocs dies abans de la seva mort, les capitulacions matrimonials foren signades i les noces se celebraren a Sòria el 18 de juny del mateix 1375. Contra la voluntat expressa de Pere III, la infanta Elionor no féu renúncia solemne dels seus drets hereditaris al tron aragonès. A la mort del seu sogre Enric II, va esdevenir reina de Castella, l’any 1379. El seu marit, Joan I, era feble i malaltís, i va morir l’any 1390. Vuit anys abans havia finat ella, que fou anomenada «la reina santa» i que, en els seus anys de matrimoni, va posar al món dos fills destinats a esdevenir, respectivament, reis de Castella i d’Aragó: Enric III i Ferran I, dit d’Antequera. Finalment, la reina Elionor va tenir un altre fill, que va dir-se Alfons i va néixer a Barcelona l’any 1362. Va morir, de molt nen, a Montblanc.

Ja hem vist que, abans del matrimoni que havia de legalitzar llurs amors, Sibil·la de Fortià i el rei Pere van tenir una filla, que es digué Isabel. Quan ella tenia deu anys va produir-se la mort del seu pare i la desgràcia de la seva mare, perseguida pel nou rei i desposseïda dels seus béns i de la seva influència. Tanmateix, fou criada a la cort del seu germà i no li faltaren pas les propostes matrimonials. En temps del seu pare, ja el seu cunyat Joan II de Castella va intervenir en un projecte de casament amb Carles VI de França. Però la núvia només tenia quatre anys i el projecte no va prosperar. Durant el regnat de Joan, hom li proposà com a nuvi un príncep d’Antioquia; en el de Martí, el rei proposà a la seva madrastra i a Bernat de Fortià, en carta de 29 d’octubre del 1401, de casar-la amb el fill segon de l’emperador d’Alemanya, a condició que es realitzés el matrimoni ja tractat del fill gran de l’emperador amb la filla gran del rei d’Anglaterra; si no es feia aquest darrer, el nuvi d’Isabel havia d’ésser l’hereu. Tampoc aquesta proposta no passà de projecte. Per últim, el 18 de juliol del 1405 van signar-se, al palau reial de Barcelona, i en presència de Martí I i del seu fill, Martí de Sicília, els capítols matrimonials entre la infanta Isabel i Jaume d’Urgell, nét del germà segon del Cerimoniós i fill de Pere, comte d’Urgell, el qual va morir a Balaguer l’any 1408, i de Margarida de Montferrat, dona enèrgica i ambiciosa. El casament d’Isabel i Jaume se celebrà amb gran pompa el 29 de juny del 1407, a València.

Un altre fill de Pere III i de Sibil·la fou Pere, mort a un any d’edat i la tomba del qual, encarregada a Jordi Johan, fou erigida, per ordre del rei, al monestir de Poblet.

D’aquests deu fills, quatre van morir a la infantesa. És una proporció gairebé normal, si hom té en compte les epidèmies del temps i la poca defensa contra les malalties infantils. Potser també hi influïa l’endogàmia, practicada a despit de totes les prohibicions de l’Església, i que feia que tots els membres de les famílies reials fossin cosins, cunyats, nebots i oncles entre ells, i de vegades reunissin diverses d’aquestes categories familiars en una sola persona. Però al costat d’aquests quatre fills morts de poca edat, altres quatre van cenyir corona reial. I l’enamorada Elionor, muller de Joan I de Castella, havia de donar origen a la dinastia que substituiria, al·legant els seus drets com a filla de Pere III, aquella que havia estat fundada per Guifre I i que, de pares a fills, per via masculina, havia regit els destins de Catalunya durant cinc segles.