La pau de Morvedre, nou respir en la guerra

La pau de Morvedre era signada pel juny, i Pere III passava a Castelló de la Plana. Allà va tenir consell secret per discutir d’algunes denúncies, també secretes, que li havien arribat sobre maquinacions del seu germà Ferran, marquès de Tortosa. El consell acordà d’empresonar l’infant. El rei va fer-lo acudir d’Almaçora, on es trobava, junt amb el comte d’Urgell, el vescomte de Cardona, don Tello de Trastàmara (germà del comte) i molta altra gent. La Crònica dona una versió segons la qual, en comunicar-se-li de part del rei l’ordre de presó, l’infant intentà defensar-se i això produí gran aldarull. El rei, aleshores, cridà i manà que «si no’s leixava pondre, morís, e de continent ocieren-lo»^[091]. Amb el marquès de Tortosa, i a mans també dels agutzils del rei, morien també alguns servidors seus, que intentaren defensar-lo. El caràcter de parany, evident en la manera com havia estat atacat i assassinat Ferran, i la inseguretat dels límits de les ordres reials, van espantar tant el comte d’Urgell i el vescomte de Cardona que, malgrat que Pere III va assegurar-los personalment que no corrien cap perill, el vescomte no es cregué en seguretat fins a trobar-se dintre els murs de Cardona. La mort de l’infant produí, per altra banda, un esvalot considerable entre els soldats que el seguien i els del comte de Trastàmara. També s’alarmaren les companyies del rei, perquè cregueren que havia estat aquest el mort. Pere III hagué de mostrar-se a tots, explicar-los la mort de l’infant Ferran i invitar-los tots a seguir al seu servei.

En una carta a la reina Elionor, datada del mateix dia 16 de juliol de 1363, poc després del drama, el rei li comunica amb poques paraules que el seu germà, amb les males obres que li feia, el posava en perill de perdre la corona i el regne, i que per això l’havia fet degollar en la seva cambra, junt amb els seus dos acompanyants, «hui en aquest dia aprés dinar». És evident que hi ha hagut premeditació i que el rei s’ha tret del damunt, sense cap recança, un parent que mai no ha estimat. Els greuges que Pere addueix contra el seu germà són ben poc convincents: diu que ha conspirat contra la vida del comte de Trastàmara, que ha robat una part del tresor reial, i que vol fugir dels seus estats, enduent-se’n les seves companyies. També l’acusa d’haver-se entès amb el rei de Castella —el mateix que ha fet matar la seva mare i el seu germà Joan. La cosa més probable és que Trastàmara incités Pere III a suprimir el seu germà, rival enutjós, i que Bernat de Cabrera, que ha esdevingut el mitjancer permanent amb el rei de Castella, ho hagi presentat com una mesura destinada a consolidar la pau entre els dos estats.

En tot cas, Pere no s’oblida d’anar, calent encara el cos del seu germà, a Tortosa, per apoderar-se de la ciutat i del marquesat constituït en mala hora pel seu pare. El dia 20 de juliol ja hi era, i va complaure’s a comunicar personalment als tortosins la reunió a la corona, segons vincle posat pel rei Alfons al marquesat.

Una de les clàusules del tractat de Morvedre era que el rei de Castella lliuraria als enviats del de Navarra les places que tenia en els estats del seu adversari. El 20 d’agost havia de tenir lloc aquest lliurament. Però el castellà tergiversava, i aviat va veure’s que es disposava a una nova campanya. Aleshores Pere III va entrar en una fase intensa d’activitat diplomàtica. L’objectiu principal era d’obtenir aliats. Ja l’any 1362 el castellà d’Amposta i Francesc de Perellós havien intentat de fer una aliança defensiva amb França, consolidada amb dos enllaços matrimonials (Joan, duc de Girona, havia de casar-se amb Joana de Valois, filla del rei Felip VI, i la infanta Joana amb el duc de Borgonya). Però no fou possible d’arribar a un acord i calgué lligar tractes amb Enric de Trastàmara.

Durant aquell mateix temps —treva de Deça— Pere I havia aconseguit dos aliats: el rei d’Anglaterra i el de Navarra. Aquest, conegut per la història amb el nom de Carles el Dolent, era cunyat de Pere III i havia intentat, com a pròxim parent del rei de França, de fer-se coronar a París en els moments confusos del captiven del rei Joan el Bo. Després d’unes negociacions en les quals cada aliat creia guanyar, l’aliança fou signada a Estella pel maig de 1362. Carles tenia molt poques ganes de fer la guerra contra Aragó, i es refiava que la pau de Deça continuaria. La represa de les hostilitats va obligar-lo a atacar els estats del seu cunyat i a aportar un exèrcit, que acabdillava el seu germà Lluís i el captal de Buch,^[092] a les hosts del rei de Castella. Però tot el seu desig era desfer-se de l’enutjosa aliança amb el bel·licós i desconfiat Pere I. Per això va acollir amb gran entusiasme l’ambaixada de pau de l’abat de Fécamp i va avenir-se a fer de mediador en la pau signada a Morvedre. Al mateix temps, entrava en tractes amb el rei d’Aragó.

El 25 d’agost es signava el tractat secret d’Uncastillo, proposat per Enric de Trastàmara. Pere III pagava l’aliança de Carles de Navarra, i gairebé la seva simple neutralitat, amb la prometença d’ajudar-lo contra el rei de França si aquest l’atacava. S’estipulava el preu del cap de Pere I, si el rei de Navarra aconseguia de suprimir-lo. I, naturalment, es concertaven casaments, sempre a base dels infants Joan i Joana, però amb altres promesos.

Una de les clàusules del tractat d’Uncastillo determinava que Bernat de Cabrera es faria vassall navarrès i seria la garantia del tractat. Com a contrapartida, l’ostatge del rei de Navarra seria el seu germà Lluís. Cabrera va resistir-se a aquesta condició, en la qual veia la mà d’Enric de Trastàmara i el seu desig d’anul·lar els seus esforços per lligar una pau duradora amb Castella. Però hagué de sotmetre-s’hi. L’infant Lluís de Navarra es deixà fer presoner en una emboscada del comte de Dènia. Però els castellans es malfiaren i atacaren Castellfavib, matant els navarresos que el tenien en ostatge.

Pere III oscil·lava entre Cabrera i Trastàmara. El tractat que va signar amb aquest a Montsó, el 6 d’octubre, està ple de desconfiances mútues. Els signants es donen ostatges, a base dels fills respectius i de parents dels consellers més addictes. Després Enric promet de cedir a Pere, en recompensa del seu ajut, el regne de Múrcia i la ciutat de Cuenca.

Però, davant una nova campanya contra Castella, que hom preveu inevitable, l’aliança navarresa és imprescindible. El rei d’Aragó, a primers de 1364, se’n va a Saragossa. D’allà tramet a Osca l’infant Pere i l’infant Lluís de Navarra, el presoner-ostatge «per afers necessaris nostres e de la dita guerra». I ell mateix, el 23 de febrer, s’entrevista a Sangüesa amb Carles de Navarra. L’entrevista es prolongà fins al 2 de març en què ambdós reis signaven a Sos, junt amb Enric de Trastàmara, un nou tractat, en presència de la reina Elionor, de l’infant Pere, de Bernat de Cabrera i d’Arellano. D’aquest tractat, l’únic que se’n beneficiava efectivament era Trastàmara, que tenia menys per a perdre. Carles no podia abandonar la guerra contra Castella sense autorització de Pere III, el qual li pagava 50.000 florins, donant-li com a garantia diversos llocs i castells. Tot un joc complicat de casaments i de juraments, d’ostatges territorials i personals, garantien l’execució d’aquest tractat tripartit, en el qual, naturalment, no era pas negligida la repartició que es faria de les terres a conquerir en el regne de Castella.

Carles tenia una altra preocupació urgent: el seu vell enemic, el delfí Carles de França, havia pujat al tron el 9 de març del 1364 i tot seguit declarà la guerra contra Navarra. En una campanya brillant, el conestable Bertran du Guesclin duu la contesa a Borgonya contra les possessions de Carles. Però les ex-reines de França Blanca i Joana intervenen, i els dos reis es reconcilien i posen la solució del plet de Borgonya a mans del papa. I la preocupació del rei Dolent, durant tota la guerra entre Catalunya i Castella serà de fer veure a tots dos que ajuda l’un i que traeix l’altre, sense que pugui aclarir-se gaire de quina banda es decanta, malgrat els tractats, les aliances i els juraments. Per la seva part, Pere III hauria preferit de pactar una aliança amb Carles V de França i feia fer tractes a Tolosa entre els seus ambaixadors Francesc de Perellós i Fernández d’Heredia, castellà d’Amposta, i els delegats francesos Lluís, duc d’Anjou, i el mariscal d’Audrehem. En aquest pacte, els dos reis s’oferien dret de pas en una guerra contra Navarra i no vacil·laven a repartir-se les despulles d’aquest regne.

Entre aquestes intrigues, Bernat de Cabrera representava, contra Enric de Trastàmara i Carles de Navarra, el partit de la pau i una desconfiança acusada contra els aliats que prenia el rei d’Aragó. Però el partit de la pau esdevé sempre sospitós de traïció, quan esclata la guerra.

Un dels pretextos que donava Pere I per reprendre les hostilitats era que no s’havien complerts els tractes fets a Morvedre, i que, per bé que hagués executat Ferran, no havia pas suprimit Enric, com fou convingut amb Bernat de Cabrera. Aquest, que veia fracassada la seva política i topava amb l’enemistat manifesta del comte de Trastàmara i el rei de Navarra, volgué retirar-se a Montsoriu i separar-se de tots els afers públics, però el rei no va deixar-lo anar-se’n i l’obligà a assistir als tractes de Sos. Una poderosa coalició d’enemics es formava sota els seus ulls. Enric de Trastàmara, el rei de Navarra, la reina Elionor, el comte de Dènia, Berenguer d’Abella, majordom i conseller jurídic del rei i Joan Ramírez d’Arellano. Però hagué de seguir Pere III a Almudévar, on havien de reunir-se altra vegada els signants del tractat de Sos.