El rei caçador i l’amador de la gentilesa

Llegint els registres del regnat de Joan I, hi ha dues coses que es destaquen de la correspondència reial: l’afecte del rei per Violant, la seva muller, i la preocupació per la caça. Els detalls íntims sobre malalties, menjars i allotjaments alternen, en aquestes cartes que, gairebé diàriament, adreça Joan I a la reina quan estan separats, amb els afers d’Estat en els quals mai no oblida de consultar la seva «molt cara companyona» i de fer-li saber totes les novetats i els «ardits» que li han arribat. La preocupació de la parella per tenir un descendent es trasllueix àdhuc en la correspondència del rei amb els seus ambaixadors a la cúria romana. «Ella sen va als banys d’Arles on estarà alguns dies per temprar-se, que quan ab nos sia se puxa emprenyar», es creu obligat a explicar-los. I la inquietud per la salut de Violant i el desig de tenir-la a la vora trasllueixen, sota la prosa de Pere de Benviure o de Bernat de Jonquera, els escrivans reials. Però, àdhuc quan prepara el viatge per coincidir amb Violant a Santes Creus o a Poblet, no pot estar-se de fer parada tres dies a Tarragona «on porem caçar de totes caçes». El rei no viatja mai sense aprofitar-ho per caçar pel camí; i tota mena de bestioles, grans o petites, li són bones per a la seva distracció preferida. Arriba a l’extrem, quan ha de traslladar-se a Barcelona, de manar que al monestir de frares predicadors, on ha de posar, hi facin tancar bé l’hort i deixar-hi en llibertat tantes llebres com es pugin trobar a Caldes i a Granollers, perquè ell pugui «adelitar-se en la caça domèstica»^[173] que té per costum. Quan es fan obres a l’Aljaferia de Saragossa, mana també: «queremos que fagades meter en el huerto mayor cuantas liebres poredes vivas»^[174], i escriu a l’abat de Poblet per mediació de dom Vicenç Ferrer (oncle, probablement, del predicador valencià), amic i protegit seu, en previsió d’una seva estada pròxima al monestir: «Axí mateix, volen que façats obrir les clavegueres de la vinya e que façats caçar de fora, per manera que les lebres hi entren: e puys, fets los tencar, que no’n puxen exir tro que nós hi siam. E fets afrenar los porchs selvatges que vinguen en la dita vinya e fets-hi metre truges que vagen en amor, per tal que ells mills hi devallen. En manera que com siam aquí hi puxam caçar e haver hi nostre plaer». La cacera dels porcs senglars és la que té per a ell més atractius i arriba a voler reservar-se’n l’exclusiva a València. La cacera de l’ós li era també agradable i al costat de les peces de caça major, en les seves caceres no menyspreava llebres ni perdius, agrons, grues ni ostardes.

La reina era també gran caçadora, i en llur correspondència, marit i muller canvien sovint impressions de cacera i anuncien llurs projectes. Tots dos tenen una gran preocupació pels gossos, i els llebrers, els alans, els «sahuesos» són reclamats a tots els indrets, sien dintre els estats de la Corona, sien a l’estranger, amb detalls sobre les característiques, colors i especialitats de cada un. Igualment els interessen els falcons, i en compren arreu on se’n troben, «e que cost ques vulla pus sie bo».

El matrimoni de la filla gran de Joan i de Matha, la infanta Joana, amb Mateu de Foix, fill del famós Gastó Febus, va fer més estrets els lligams d’amistat i admiració que el rei sentia per l’autor del Livre de la Chasse, model de caçadors i gran teoritzant i home experimentat, posseïdor d’una canilla de mil sis-cents gossos, i les gestes cinegètiques del seu gendre, com les de la seva muller, l’omplien de satisfacció.

Amb aquesta dèria absorbent, una altra afecció més noble ha fet del curt regnat de Joan I l’inici del renaixement a Catalunya. Gran lector, que manlleva llibres i n’encarrega la confecció o l’adquisició arreu, el rei caçador protegeix els escriptors i, sobretot, els músics. Si tenia un veritable parc zoològic, també posseïa una bona col·lecció d’instruments i, de la mateixa manera que es preocupava de fer-se dur de Barbaria un lleopard —quan es morí el que li havia regalat el rei de Xipre—, fa cercar i fer-se trametre de molt lluny un «exaquier», que potser era una viola de rodes, i uns «petits òrguens ab cordes» en les quals assaja les seves composicions musicals.

Així com el seu pare esmerçava els seus oficis fent versos —no pas massa bons, és cert— i protegia i estimulava el conreu de la poesia, seguint en això l’exemple del seu oncle l’infant Pere, comte de Ribagorça i de Prades, Joan I és un humanista, que sap gustar en llengua original o en traducció els tresors de l’antiguitat clàssica, però sap alternar les seves lectures amb la música. N’és oient infatigable —hom assegura que, en les tongades de residència fixa a una ciutat o vila, arribaven a donar-se tres concerts diaris a la seva cort— i àdhuc compositor. En una carta al seu germà Martí —el gran confident, després de la reina—, li explica com li ha tramès un «rondell notat» que ell mateix ha compost i li demana lletres de poesies —virolais, rondells o balades, en català o en francès— per a posar-hi música. Les seves cartes, d’altra banda, al costat de la incessant persecució de bons gossos caçadors, contenen una altra dèria constant: la dels músics que han d’alegrar els ocis de la seva casa. Els ministrers de xalamia, de bombarda, de cornamusa, d’òrguens, d’arpa, de guitarra, de museta, de trompa, així com els xantres de millor veu, són cercats allà on se troben, encara que sigui sostraient-los al senyors que els tenen a llur servei, i pagant-los al preu que demanen. Joan I ens ha deixat una llarga llista de músics de l’època, veritables virtuosos internacionals, que van de cort en cort, i els quals ell procura de retenir de la manera que sigui al seu costat: Huguets i Jacomí, sonadors de xalamia, un altre Jacomí, cornamusaire francès, Joan de Besiers i Bernardó lo Pelat, Conxe i Blasoff, Frelí i Pifet…, una selecció internacional de músics, d’entre els quals destaca, però, el predilecte del rei, Everlí. Aquest ministrer va ésser tramès a Avinyó i Itàlia per tal de perfeccionar el seu art i fou empresonat, per algun ignorat delicte, pel comte de Virtut, senyor de Milà, el mateix que havia intentat de casar-se amb la reina Maria de Sicília. I Joan I no cessa en les seves gestions per a obtenir-ne la llibertat i poder-lo tornar a tenir al seu costat. Tramet a aquesta fi ambaixada rere ambaixada i fa intervenir amb recomanacions el rei de França, el bisbe d’Elna i àdhuc el papa. Només pot aconseguir que el ministrer sigui alliberat, però aleshores el comte de Virtut el lliura a un altre amant de la bona música, el duc de Turena. El rei va migrar-se, enyorant els sons que sabia produir en la seva xalamia l’aventurer ministrer, fins que Everlí va tornar a la cort.

La seva devoció als llibres i a les lletres antigues farà, altrament, que Joan I sigui presentat com a suscitador de l’humanisme català. Rubió i Lluch ha traçat un panorama impressionant i complet de les activitats del rei com a lector i com a suscitador de traduccions i obres originals. Les tres figures de més relleu del seu regnat, dintre les lletres catalanes, seran Bernat Metge, barceloní, i els valencians Antoni de Vilaragut i fra Antoni Canals, traductors i adaptadors de Petrarca, Sèneca, Valeri Màxim i Hug de Sant Víctor, i ensems autors originals de llibres morals i religiosos importants. Al marge d’aquest moviment, i augmentant en aquest regnat la seva autoritat, hi ha la gran figura del gironí fra Francesc Eiximenis, bisbe d’Elna i gairebé constant ambaixador del rei prop del Sant Pare. Ell és l’últim gran escriptor enciclopèdic medieval; els seus coneixements dels clàssic grecs i llatins, sovint de segona mà, només li serveixen per a apuntar les seves cites escripturístiques i patrístiques, i són completament alienes al vast edifici del Crestià.