Els afers de la Santa Església

Martí va voler tornar a Catalunya i anà a passar el Nadal a Tortosa. L’acompanyava en el seu viatge —i el seu nom ja no deixarà de figurar en els registres reials fins a la mort del monarca— el seu fidel secretari Bernat Metge. Per mar va encaminar-se cap a Barcelona, on arribava el dia 11 de gener del 1408. El dia 22 de febrer va presidir una cerimònia que li fou particularment agradable: la col·locació dels fonaments del monestir de frares celestins que havia decidit de fer edificar en un pati contigu del seu palau major de Barcelona. La primera pedra fou posada per l’arquebisbe de Càller; la segona la posà el rei i també la tercera, aquesta en memòria de la reina Maria; la quarta, la reina vídua Violant; la cinquena la posà, en nom del rei de Sicília, Ramon de Torrelles, el qual col·locà també, en nom de la reina de Sicília, la setena; la sisena fou posada per la reina de Xipre, filla de l’infant Pere i, per tant, cosina del rei; la vuitena, el mestre de Calatrava; la novena, el bisbe de Barcelona; la desena, Frederic «fill del rei de Sicília e nét del dit senyor» (el rei Martí); les següents foren posades pel bisbe de Segorb, l’abat de Sant Cugat, el de Santes Creus i el de Benifaça; a continuació venien els consellers de Barcelona, i els seguiren els missatgers de les ciutats de València, Mallorca, Lleida, Tortosa, Girona i Perpinyà. Dintre el rigor protocol·lari de jerarquies que marca aquesta llista, sobta la presència, en un lloc tan destacat, d’un personatge tan jove, i de naixença irregular, com era Frederic. D’ençà de la seva arribada a Barcelona, el rei el tenia al seu costat i semblava que concentrés en aquell infant i en la seva germana tot l’afecte i totes les il·lusions que havia posat en els dos néts legítims que, tan efímerament, havia tingut a Sicília i no havia arribat a conèixer.

L’esperit sincerament religiós de Martí i el seu ardent pacifisme havien tingut una gran satisfacció en saber que, després de molts tractes entre Benet XIII i el nou papa de Roma, Gregori XII, convingueren de trobar-se a la ciutat de Saona pel setembre del 1407, per aconseguir un acord sobre «la unitat de l’església de Déu». El rei Martí va trametre-hi una ambaixada. Malauradament, aquest projecte no donà cap resultat. Tampoc no en donaria el concili reunit a Perpinyà, entre el 15 de novembre del 1408 i el 26 de març de l’any següent, per Benet XIII, amb assistència dels cardenals i prelats que li eren fidels. Tot i la tossuderia de l’aragonès, sembla que estava disposat a admetre, en el cas d’una avinença general, la seva renunciació a la tiara, si això havia de conduir a la unió de l’Església. Però simultàniament, a Pisa, un cert nombre de cardenals hostils a Pere de Luna van reunir-se en concili i es posaren d’acord per proclamar la deposició dels dos papes rivals i per elegir-ne un tercer, el grec Pere Filargo, el qual fou elegit el 15 de juny d’aquell mateix any i prengué el nom d’Alexandre V. S’arribà a aquest acord —que tanmateix no va pas resoldre el Cisma— per abandonament de la causa de Benet XIII per part de França i el títol d’emperador de Roma que s’havia adjudicat, després de la seva entrada a la Ciutat Eterna, el rei de Nàpols Ladislau.

Benet XIII, naturalment, va recusar els acords del Concili de Pisa, i va manifestar la seva voluntat de seguir-se considerant l’únic papa legítim. S’havia refugiat al Rosselló, en terres del seu fidel Martí, que mai no va refusar-li l’obediència i que fou el darrer sobirà que va mantenir-se-li al costat. Val a dir que no per aquesta invariable adhesió obtenia el rei d’Aragó del papa Benet XIII les coses que li demanava, i que molt sovint, en matèria de nomenament de prelats o de concessions especials, les ambaixades de Martí van tornar-se’n sense satisfacció. Entre les poques que va obtenir el rei fou la de donar al priorat de Montserrat la categoria d’abadia i de nomenar per regir-la l’abat de Ripoll.

Els ambaixadors que Martí havia tramès al Concili de Pisa no van acceptar com a bona l’elecció del candiota Pere Filargo. Tampoc no van admetre-la l’emperador, el rei de Castella, els de Xipre, Escòcia, Hongria i Nàpols, ni Venècia, Milà, Savoia i altres repúbliques i senyories italianes. Però això no millorava pas la situació de Benet XIII, el qual va decidir de fixar la seva residència a Barcelona, cordialment invitat pel rei Martí. El dia 14 de setembre del 1409 arribava a la torre de Bellesguard i, havent-li cedit el rei l’ús complet del seu Palau major —ell féu traslladar la seva audiència i la seva Cort al palau menor, que tan poc apreciava i havia intentat de posar en venda—, el 29 del mateix mes Benet XIII feia la seva entrada solemne a la capital, rebut pel bisbe i el capítol, amb totes les parròquies i ordres religioses de Barcelona. Anava a cavall, voltat pels consellers de la ciutat, els quals duien les vares del pal·li d’or campejat de blanc que el cobria, mentre anava a la dreta, duent les regnes, el comte d’Urgell, primer senyor dels regnes, i a l’esquerra el Conseller en cap de Barcelona, Ferrer de Gualbes. El papa aragonès establia la seva seu a la capital catalana. També era catalana, manada per un altre aragonès, Rodrigo de Luna, abat de Banyoles i nebot de Benet XIII, la guarnició que va defensar, fins a l’exhauriment de tots els recursos, el palau dels papes d’Avinyó.