La invasió del Rosselló i l’Alt Empordà per les tropes del comte d’Armagnac
En el seu viatge de Montsó a Barcelona, Joan I es deturà uns dies al monestir de Poblet per fer celebrar un ofici d’aniversari pels seus pares i presidir el trasllat del cos de la seva primera muller, Matha d’Armagnac, al sepulcre que li estava destinat.
Precisament, les companyies estranyes que havien travessat la frontera de França i que havien motivat la suspensió de les Corts eren tropes del comte d’Armagnac, germà de la difunta Matha, el qual al·legava uns suposats drets sobre el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya, adquirits a la marquesa de Montferrat, filla de Jaume III. Armagnac era l’home de confiança dels anglesos, i que havia de dur, com a cap d’una facció oposada al duc de Borgonya, a l’ocupació de França per les tropes d’Enric V. Les amenaces i reclamacions del cunyat de Joan I varen concretar-se cap el novembre del 1389. Manades per un altre germà de Matha, Bernat, i comptant, al costat dels temibles gascons d’Armagnac, bon nombre de tropes angleses, les companyies invasores penetraren al Rosselló i amenaçaren, poques setmanes després, la mateixa ciutat de Girona. El vescomte de Rocabertí, per ordre expressa del rei, acudí a fortificar-la i defensar-la, mentre hi anava, amb un fort exèrcit, el duc de Montblanc —una de les primeres mesures de Joan I com a rei fou de crear per al seu germà Martí aquest títol— amb el comte d’Urgell, el de Cardona, Bernat de Pinós i molts nobles aragonesos. També el rei es proposava d’anar a dirigir les operacions en el mateix camp de lluita, però hagué de romandre a Barcelona fins al 14 de març, preparant els seus pertrets i reunint un exèrcit prou poderós per expulsar els invasors del Rosselló, l’Empordà i el Gironès. El 29 d’aquell mes ja era a Girona —hi havia anat per mar, amb la reina, fins a Sant Feliu de Guíxols— i convocà els catalans a un parlament que havia de reunir-se al castell de Montagut, el quinze d’abril. Però les incidències de la campanya, que aviat obtingué l’expulsió de les tropes estrangeres de les terres ocupades, van impedir aquesta reunió. En una carta als prohoms de la ciutat de Barcelona, el 10 d’aquell mes, Joan I fa un breu resum d’aquells deu dies que havien vist la persecució de les companyies del comte d’Armagnac de Bàscara al Voló i fins als confins del Rosselló. L’enemic, assegura el rei, ha perdut ben bé dos mil homes i altres tants cavalls «e havem-los gitats de nostra senyoria».
La reina va caure malalta, d’uns accessos de febres que l’obligaren a estar-se uns dies a Ceret i anar després a prendre els banys d’Arles de Tec. El rei ho aprofità per lliurar-se a la seva passió predilecta, la cacera del senglar, tot i preocupant-se encara de noves amenaces d’invasió —aquest cop pel costat de Cerdanya— de les tropes d’Armagnac. Poder llicenciar les seves tropes li era molt important, puix que els problemes de tresoreria sempre són urgents i de mal resoldre. Són aquells, junt amb les presses per a la celebració de Corts i per a les invasions de la frontera, allò que han impedit la seva coronació solemne, prevista a Saragossa primerament per al 25 d’abril del 1388, després ajornada per a Sant Jordi i després fins a Sant Miquel del mateix any. El monarca, de gustos més refinats i més amic del luxe i la pompa, es veurà privat de la cerimònia que tant de ressò va tenir en temps del seu pare i del seu avi, i de la qual àdhuc la seva madrastra havia pogut gaudir.
Les companyies del comte d’Armagnac van seguir uns quants mesos estacionades a ran de la frontera cerdana, i calgué que els soldats del rei d’Aragó fessin una incursió de càstig per allunyar definitivament el perill d’invasió.