Formació de les Unions a Aragó i València. Lleialtat de Catalunya

La mort de la reina Maria acabava d’enverinar el problema de la successió. Pere seguia resolt a considerar com a hereva la seva filla gran, i Jaume, segur d’interpretar el sentiment general,^[050] ajuntava tots els senyors i les ciutats d’Aragó contra el seu germà, ressuscitant les Unions que tanta feina havien donat a Pere el Gran. El rei va tenir por, en rebre la notícia d’aquesta coalició contrària, que Catalunya no s’ajuntés al moviment; i va dirigir-se cap a Barcelona. Pel camí li arribà la notícia que a València també es constituïa una altra Unió. I, per acabar de fer-ho difícil, en aquell moment va produir-se l’envaïda del Rosselló per part de Jaume de Mallorca (que Pere ja anomena només Jaume de Montpeller, en espera del moment que, més despectivament, només serà per a ell Jaume de Clarença).^[051] El rei i els seus consellers immediats es debaten amb la incertesa de les mesures que cal prendre en primer lloc. Uns són partidaris de plantar cara a la sedició aragonesa i d’altres prefereixen que atengui el perill que representa la invasió del Rosselló i el Conflent. Pere comença per prendre una mesura de prudència política: demana els governadors dels regnes que no esmentin com a primogènita la infanta Constança, sinó únicament la persona i l’autoritat reials. «Car coneixíem», confessa, «que a tot lo general dels Regnes nostres sabia greu que a fembra, aprés la mort nostra, pervenguessen los Regnes nostres»^[052]. L’altra mesura urgent serà assegurar-se de la lleialtat de Catalunya. Si obté que aquesta no entri en la Unió, tot pot guanyar-se encara, «car ab Catalunya poríem retenir e revenir tot nostre fet e poríem cobrar Aragó e apagar lur dissensió, e poríem contrastar el dir En Jacme de Montpeller»^[053].

Afortunadament, Catalunya va mantenir-se unànimement fidel a l’autoritat reial i la invasió del Conflent, que de bell antuvi sembla augurar uns grans triomfs per al rei destronat de Mallorca, es converteix en un nou desastre. Tret de Vilafranca del Conflent, Jaume passa a la Cerdanya i intenta inútilment de prendre Puigcerdà. Aviat havia de fugir a França, i el rei d’Aragó podia consolidar el seu domini als comtats i passar-se tot un mes a Puigcerdà, posant «en bon stament» aquelles terres.

La situació d’Aragó era, tanmateix, greu. Representava, per damunt l’anècdota de la designació d’hereu presumpte del rei, un nou intent de les forces feudals del país, unides circumstancialment a la burgesia de les ciutats lliures, per a tallar i limitar l’extensió creixent del poder reial. És significatiu que es produeixin les Unions en el moment que Pere, conquistat el regne de Mallorca, acaba d’ordenar minuciosament els actes i la composició dels incipients organismes governamentals del país. El rei no es feia cap il·lusió, tot i les protestes dels Conservadors de la Unió en assegurar que aquesta no anava en cap manera contra la seva autoritat, ans per a enaltir-la, a gran honor seva i per a millor conservació de les regalies i drets del sobirà.^[054] Però les Unions d’Aragó i de València s’havien aliat i es donaven ostatges mutus. Més encara: desafiaven l’infant Pere, oncle del rei, perquè es negà a donar-los la seva adhesió. Una de les exigències del unionistes era que el rei anés a tenir-los Corts a Saragossa. Va decidir-se a anar-hi.

Abans, però, i això és significatiu de la situació que preveu que haurà d’afrontar, signa el 9 de juny de 1347 un document secret, pel qual declara nuls i sense cap valor tots els privilegis, concessions i confirmacions d’acords que la Unió faci a Aragó, i als quals no fos obligat per fur o per dret, així com rebutja tota modificació del seu consell que li sigui imposada pels unionistes. I és que té coneixement perfecte, pel seu fidel conseller Miquel Péreç Sabata, que li ha servit de missatger amb Saragossa, que el propòsit dels nobles de la Unió és fer-lo virtualment presoner així que arribi a la ciutat, separant-lo, si cal per força, de tots el seus seguidors. Per això, i ja en camí de Saragossa, demana guiatge per a ell i els cavallers i senyors del seu acompanyament, la qual cosa provoca la indignació de la Unió, puix que és «stranya cosa que senyor demanàs guiatge de sos vassalls»^[055]. Es decideix, doncs, a comparèixer a Saragossa, i la vigília de la Mare de Déu d’Agost surt de Fontes i passa l’Ebre pel Grau de Pina; en ésser a les envistes de Saragossa el surten a rebre els seus germans, els infants Jaume i Ferran, amb tots els rics homes, nobles i cavallers del regne d’Aragó, i representants de Saragossa i de totes les viles aragoneses. És una exhibició de força destinada a intimidar el rei i, detall més inquietant, Ferran va acompanyat de 500 homes a cavall que li han estat lliurats pel rei de Castella. L’acompanyen fins al palau de l’Aljaferia on el deixen, sobirà presoner dels seus vassalls.

Les reunions de les Corts aragoneses van tenir aviat un caràcter dramàtic. Al primer dia, destinat a la lectura de la proposició reial, equivalent al nostre modern «discurs de la corona», després del discurs de Pere, fet de la trona estant, amb tots els recursos oratoris que no mancaven al sobirà, i en el qual exhibeix les seves victòries i els actes assenyats del seu govern que li havien impedit, per manca de temps, de reunir les Corts, el desacord no esclata. Bé és veritat que el rei va elogiar-hi la Unió i va afirmar-nos que «de cor e de volentat» ell també hi era i volia ésser. Però aviat s’adona que els unionistes s’han conjurat per a no deixar que ningú s’acosti a parlar amb ell en privat, perquè es malfien dels dots de persuasió del monarca. És més: aquest té coneixement que a les sessions de Corts els unionistes, i principalment els infants, tenen decidit d’anar-hi armats, i en protesta solemnement, advertint que ell no hi compareixerà, davant del justícia d’Aragó. Hom troba un compromís, però la força material segueix a les mans dels de la Unió, que tenen com a cabdills els dos germans del rei. A poc a poc van arrencant concessions al sobirà, i les primeres són destituir els seus seguidors més fidels i antics: Péreç Sabata, Garcia de Loriç, Lop de Gurrea, Ferrer de Canet, Galceran de Bellpuig, majordoms i camarlencs del rei, i posar al lloc seu senyors i cavallers de pura obediència unionista. Aquest nou consell del rei, però, no mereix cap confiança a Pere, i el rei es resisteix a discutir amb ells les constants exigències de les Corts, fins que la situació arriba a ésser tan tibant, que els unionistes exigeixen al rei que els doni ostatges de la seva lleialtat i empresonen els homes que anaven amb ell, entre els quals hi ha el vice-canceller i el mestre racional. Ningú pot anar a visitar el sobirà i ell es troba pròpiament segrestat, sense cap partidari ni amic en qui recolzar-se, en el seu palau. Fou en aquell moment que havia de sortir a la vida pública un personatge important, el qual serà l’astre rutilant del reialme fins a la seva caiguda tràgica.