Sardenya, punt neuràlgic de la Mediterrània

El 27 d’agost del 1349, Pere III va casar-se amb Elionor de Sicília. La núvia tenia vint-i-quatre anys, era filla de Pere II de Sicília i de la seva muller Isabel, i germana, per tant, de Lluís, qui ocupava aleshores el tron de Palerm. Cap al 1337, quan només tenia dotze anys, ja hi havia hagut tractes per casar-la amb l’infant Ramon Berenguer, oncle del Cerimoniós, però van fracassar perquè el Sant Pare, hostil a tot enfortiment dels lligams entre Aragó i Sicília, havia negat la dispensa. Era una dona alta, blanca i vermella de cara, magra i no pas gaire bonica. Però tenia molt caràcter i era, de la nissaga de Pere II, la més dotada d’ambició política i de voluntat de domini. Les seves germanes menors, Constança, Eufèmia i Blanca, van intervenir, sempre d’acord amb Elionor, en els complicats afers sicilians, vetllant damunt llurs febles germans Lluís (que morí, jove i solter, l’any 1355) i Frederic, que fou rei als tretze anys. Al costat de Maria de Navarra, malaltissa i extenuada pels parts, i d’Elionor de Portugal, que no pogué gaudir de les satisfaccions del tron, sinó de les seves angoixes, i que havia de morir tan aviat, la reina Elionor de Sicília fa figura de dona enèrgica i que sap allò que vol, i la seva col·laboració i la seva influència damunt el rei foren sempre decisives.

Cosa més important —en aquell moment que Pere sortia de les lluites amb les Unions, provocades pel seu propòsit de nomenar hereva, per falta de fills mascles, la infanta Constança—, Elionor aviat va donar un successor al seu marit. Aquest fill, que rebé el nom de Joan, va venir al món a Perpinyà el 27 de desembre de 1350 i, pocs dies després, era creat per a ell, com a dignitat inseparable de la condició de fill hereu del rei d’Aragó, el ducat de Girona. El primer dia de l’any 1351, Bernat de Cabrera havia estat nomenat curador i instructor del nou nat, i, el 16 de febrer del mateix any, un document reial fa avinent a tots els sotmesos del rei Pere que Cabrera està autoritzat a prendre possessió del ducat de Girona en nom de l’infant Joan, i ordena a tots els síndics de les ciutats i viles que formen aquest nou ducat que prestin tots els homenatges deguts al duc, al seu mestre, procurador i actor, que no és altre que Bernat de Cabrera.^[070]

Som al començament de la consagració oficial del noble aragonès com a màxim conseller del sobirà. El seu encimbellament coincidia amb l’allunyament voluntari de la Cort d’un altre personatge important, que fins aleshores havia tingut la més gran influència damunt el rei: l’infant Pere, comte de les Muntanyes de Prades. Aquest s’anava decantant cap al misticisme, en una evolució que havia de dur-lo a vestir l’hàbit de Sant Francesc i a ésser, anys a venir, un dels protagonistes més abrandats de la batalla del Gran Cisma d’Occident.

Ja hem vist els mèrits que, en les setmanes difícils de Saragossa i, més tard, en la campanya contra els unionistes, havia tingut Bernat de Cabrera. Aquest també gaudia, fins aleshores, d’un gran prestigi com a jurista i tècnic en matèries marítimes.

L’any 1340 havia compost, per encàrrec del rei i amb l’assessorament de dos mariners destacats, Jaume Boscà i Joan Llombard, les ordinacions penals de la marina mercant.^[071] Pel 1349 es traslladà, delegat pel rei, a l’estret de Gibraltar, amb quatre galeres, en ajut del rei de Castella Alfons XI, qui va perdre la vida en aquell setge. Els seus coneixements com a militar i com a nauta havien de donar-li un lloc preeminent en la guerra que es preparava.

Perquè el regne de Sardenya, conquerit per Alfons el Benigne, era un constant fogar de preocupacions. L’any 1347, en plena revolta de les Unions, ja s’havia produït la batalla de Turdo, inici de la rebel·lió sarda, i en la qual les forces reials havien estat batudes, havent-hi mort Huguet de Cervelló i dos fills de Guillem de Cervelló, governador de l’illa, el qual morí de set en la retirada. El cabdill dels sards era el nou jutge d’Arbòrea, Marian IV, successor d’aquells que havien acudit a la coronació de Pere. Cosa curiosa: aquest senyor sard estava casat amb una dama catalana, Timbors de Rocabertí, la qual compartia amb vehemència la causa del seu marit. El jutge va tenir aviat convençuts els Òria i els Malaspina, altres grans senyors de Sardenya, de la necessitat d’unir-se contra els dominadors forasters, i aleshores els revoltats demanaren l’ajut de Gènova.

Bé o malament, Pere III havia restablert la situació, trametent a l’illa el seu oncle bastard Jaume d’Aragó, com a governador, i encomanant el pes de les operacions a Pere de Santa Pau i Riembau de Corbera. Aquest va obligar els Òria a aixecar el setge de Sàsser, però Gènova ajudà els senyors sards i va atacar Càller, permetent que els Òria reprenguessin el setge i posant Sàsser en perill de caure. La intervenció genovesa era descarada i això suscitava les inquietuds de les repúbliques rivals. Pisa va oferir la seva aliança al rei d’Aragó. Però fou la Senyoria de Venècia la que va dur més enllà l’oferiment.

Pel gener del 1351, i trobant-se a Perpinyà, el rei d’Aragó va rebre els ambaixadors de Venècia, els quals anaven a oferir-li una aliança contra Gènova, així com uns missatgers de Gènova, que demanaven una confirmació de l’estat de pau i que no fos concertada l’aliança amb Venècia. El rei va sotmetre el problema al seu consell, en el qual dugué la veu cantat Bernat de Cabrera. I l’aliança amb Venècia va decidir-se i fou signada el 16 de gener. El tractat anava dirigit concretament contra Gènova, enfront de la qual hi havia encesa la vella rivalitat dels venecians, que li disputaven els mercats orientals i grecs. Va convenir-se que la guerra, que havia d’ésser principalment naval, seria duta de comú acord, corresponent als estols catalans l’acció a les illes i a les costes italianes, i als venecians la intervenció als mars d’Orient. A aquests darrers efectes, l’aliança va ampliar-se amb l’emperador de Bizanci, Joan VI Cantacuzenos, al qual s’adreça directament el rei Cerimoniós. Aquest va tenir cura, també, de demanar la col·laboració dels catalans instal·lats a Grècia, tot recordant-los l’esperit de germanor i la fidelitat a la pàtria que distingia els catalans entre tots els altres pobles.

La guerra anava a començar i seria costosa i de desenllaç indecís. Com ho serien totes les inacabables campanyes de Sardenya que puntuarien el regnat de Pere III d’ençà de la batalla de Turdo.