Les Corts de València i Aragó

L’anada a València, que havia estat destorbada per la nova onada de pestilència, s’ajornà fins al mes d’abril del 1402. Entraren a València, amb tota solemnitat, no sols el rei, sinó la seva muller i la nora, la infanta navarresa que preparava el seu viatge per reunir-se amb el nuvi sicilià. Blanca va embarcar-se cap a Palerm, després d’haver resolt el seu sogre les dificultats sorgides per a organitzar l’acompanyament marítim. Mentrestant, Martí va tenir Corts als valencians i va anunciar el seu propòsit de reunir a Montblanc els catalans. Les febres no el deixaven, però, i l’estada a València i als seus encontorns s’allargà uns quants mesos. La correspondència del rei està plena de cartes amb instruccions sobre reformes i obres de conservació del Palau Major de Barcelona o al de Valldaura. La gran plaça que havia de construir-se al costat del primer, de la qual estant podria el rei, sense moure’s gaire, presenciar «juntes i torneigs», preocupava molt el sobirà, com també que el parc zoològic de la seva casa de Valldaura no es despoblés. Minuciós en els detalls com el seu pare, i sense poder lliurar-se com el seu germà als plaers de la caça, perquè la manca de salut i l’obesitat no li ho permetien, Martí s’ocupava amb especial interès de la vida religiosa i monàstica, s’indignava perquè els monjos de Poblet volien anar a Roma per lucrar el jubileu, essent així que el papa d’Avinyó els excomunicava si ho feien; exhortava la seva cosina Violant, elegida abadessa de les menoretes de València i que refusava, per modèstia, d’acceptar el càrrec, que se sacrifiqués i l’exercís «a servey de Déu e a tota honestat» com pertocava a una persona de sang reial que tenia, a més, el privilegi d’ésser parenta de sant Lluís de Tolosa i néta de fra Pere d’Aragó; acollia amb joia les notícies que li arribaven d’Avinyó i que indicaven un respir en la lluita entre el papa i el rei de França, així com una concòrdia de Benet XIII i els seus cardenals; donava instruccions per a la celebració litúrgica de la festa de la Immaculada Concepció i reclamava enèrgicament que fos aplicada una severa sanció a Miquel Dez Puig, frare predicador, que en un discurs posava en dubte la concepció sense pecat original de la Verge Maria; seguia amb considerable interès els viatges de les precioses relíquies que tenia, com la Vera Creu i la Verònica de la Verge Maria; perseguia les manifestacions públiques de religió dels sarraïns —els jueus ja havien desaparegut gairebé del tot i les cases del call de Barcelona servien per a allotjament de persones importants, com la reina Sibil·la, o eren ocupades per la Generalitat amb les seves oficines. En tenir notícia d’un sacrilegi comès en plena catedral de Girona, l’estigmatitzava en una carta on se sent vibrar, sota el text redactat pel secretari, tot l’horror del rei pietós davant de «tan abominables crims»; finalment, encarregava una llarga investigació per aclarir l’estat i la situació dels dos «cossos sants» de sant Silvestre papa i santa Coloma, que hom assegurava que havien estat furtats del monestir de la Vall de Cabrera per un prevere basc.

Les Corts de València es traslladaren a Burjassot i Altura, fugint de les endèmiques aparicions de la glànola. El rei volia passar a Catalunya, però el retenien algunes bandositats que es reproduïen a la ciutat de València, amb intervenció de Gilabert de Centelles, i topades sagnants, com les que es produïen a Saragossa entre els partidaris de l’arquebisbe i els dels comte de Dènia, i a Taraçona, entre els del bisbe i els senyors del lloc. També una inundació que es produïa a València, pel novembre del 1403, amb «inopinades morts de persones, enderrocaments, abisaments e totals destruiments e trebuscaments d’alberchs en massa, gran multitud e nombre», l’obliga a intervenir, com a bon sobirà, per condoldre’s de la catàstrofe i procurar-hi remei. Però no oblidava mai les obres de la gran plaça del davant del seu Palau de Barcelona i tenia presents detalls d’urbanisme, conservació de camins i policia interior, com quan renyava asprament els jurats de Vilafranca del Penedès perquè havien interromput les obres de portada d’aigües dolces a la vila; prohibia que els veïns de Sant Cugat i de la vall de Sant Medir prenguessin el camí del monestir de Sant Jeroni, en lloc de passar per Collcerola, o interdia el port de tota mena d’armes, que no fos un punyal, als habitants de Xàtiva. El seu temperament pacífic es manifestava tant en la rebuda que feia als ambaixadors de la república de Gènova, als quals recordava el tractat de pau signat en temps del seu pare, com quan, sabedor que Acart de Mur s’havia «deseixit» d’Eimeric de Centelles, i formant dues faccions es disposaven a dirimir per la guerra llur desacord, ordenava al governador general de Catalunya i als consellers de Barcelona que fessin presentar les parts en litigi, les obliguessin a establir treves i arribar a un acord i, en cas que no ho aconseguissin detinguessin «ab grans penes, axí corporals com pecuniàries o altres» els contendents i aquells que els haguessin fet valença. A Girona es reprodueixen les bandositats; a València, tot i la presència del rei, hi ha noves morts, i molta gent surt de la ciutat per anar a ajuntar-se als dos partits que es formen entorn dels nobles Mur i Centells. Martí decidí de sortir en llur persecució. La reina Maria, tanmateix, de València estant, seguia atenent els afers del país. Al capdavall, el rei pogué sortir del regne de València i pujà per l’Ebre de Tortosa a Casp, d’on anà a Maella, indret assignat per a tenir Corts als aragonesos. La reunió s’inaugurà el 26 de juliol del 1404, i les cartes quotidianes de Martí a la reina detallen les seves tasques i les esperances que té el sobirà d’haver pogut aconseguir la pau i el repòs de la cosa pública a Aragó.

Per l’agost, a través de l’Ebre, davalla altra vegada cap a Scala Dei. Volia anar a Girona per apaivagar les bandositats que renaixien, però hi havia una cosa que l’atreia a Barcelona: els seus néts bastards. Anà a Valldaura, i l’endemà d’haver-hi arribat, Francesc de Casassaja ja li duia els infants. «Nos menaren así don Fadrich e dona Violant, néts vostres e nostres», escrivia a la seva muller, «de la vista dels quals avem aüda e avem singular alegria e goig, e en aquells avem concebuda gran e cordial amor en nostre cor, com sien molt bells infants e graciosos resemblants en la cara lo dit Fadrich a nostre e vostre car fill lo rey de Sicília, e la dita Violant, a vós; de què l’amam sab Déu pus cordialment».

El viatge a Girona hagué d’ajornar-se, perquè la glànola hi havia fet la seva aparició, però l’obligació urgent de posar-hi pau induí el rei a trametre-hi com a governador Guerau Alemany de Cervelló. El repòs de Valldaura semblava donar plena satisfacció a Martí, el qual escrivia a un altre dels Cervelló que en aquell «loch solitari e prou contemplatiu» li plauria de llegir la vida dels sants. Per això li manllevava un Flos Sanctorum que tenia entès que figurava entre els llibres d’aquell noble. Les lectures pietoses i instructives, la companyia dels seus néts, els passeigs pels jardins de Valldaura, on havia fet dur arbres i plantes triades de tots els seus Estats, deixaven lleure per al repòs i la meditació. Mentrestant, la seva muller, a València, havia de fer justícia severa contra els promotors dels aldarulls i bandositats, però el fill, que feia poc havia pogut entrar triomfalment a la ciutat de Messina i que anava afiançant el seu poder a Sicília, havia d’estar-se, si seguia els seus consells, d’embarcar-se en aventures com les que l’incitava a córrer Ladislau de Durazzo, rei de Nàpols i Calàbria, i que entrava en «semblants fets, la successió e fi dels quals importen en si més dan que profit, com moltes vegades s’esdevinguen ab color e zel de bé los reys ésser prevenguts». I seguia aconsellant el fill: «E puis per la gràcia de Déu aquex regne és en la plena pau e obediència vostra, no us cureu de semblants afers e lexau-los fer a ells». Tant com els afers de l’estat, o potser més, el preocupen les obres que està fent al Palau Major, al de Valldaura, les columnes de pòrfir que li ha de fer dur el seu fill de Palerm —tot recomanat a Martí que les faci treure secretament «car de vegades de semblants coses mormura lo poble»— i la seva salut, que sempre està primparada, i que necessita purgues i aixarops.

Un dia, pot escriure a la seva muller, que ha romàs a València tenint cura dels complicats afers del regne, que sap per un missatger, que ha arribat de Sicília, que el rei Martí el Jove està aparellant cinc galeres per passar a Catalunya, acompanyat de Bernat de Cabrera, Jaume de Prades, el comte de Vintimilla, Antoni de Montcada i molts barons sicilians. I encara que no té notícia certa d’aquesta vinguda, que el missatger creu que no podrà trigar més enllà del mes d’octubre, anuncia que ja ha fet tots els preparatius per a rebre el primogènit. El preocupa, però, que el seu fill hagi empresonat Bernat de Cabrera, tot i que ja sap que després l’ha posat en llibertat, i amonesta el rei de Sicília per aquest acte, compte tingut dels especials mèrits i serveis que ha fet el noble català a pare i fill, en llur difícil campanya de fa uns anys.

Martí és, profundament, un rei pacífic. La prudència l’inclina a apartar el seu fill de tota mena de lliga bèl·lica, li fa fer tractes de pau i amistat amb el rei de Granada i seguir amb atenció els maneigs d’Artal d’Alagó, el vell conspirador sicilià, que a París i a Nàpols cerca aliats contra el rei català que domina el seu país.

Quan va resignar-se a deixar per més endavant el pler que li anunciava la visita del seu fill, el rei d’Aragó es decidí a abandonar el delitós refugi de Valldaura i el 6 de novembre del 1404 entrava a Barcelona, no pas massa neta encara d’epidèmies. Poc abans de Nadal se li ajuntava la reina Maria. Plegats havien d’esperar el gran esdeveniment que posaria claror a llurs vides i joia al cor de tots els catalans: l’arribada, en visita solemne, del primogènit d’Aragó, el rei de Sicília, Martí el Jove.