Relacions amb les illes gregues

L’interès vivíssim que Pere III sentia per la Mediterrània, i el seu desig de tenir-hi possessions, i punts on recolzar el seu domini i el comerç dels seus estats, va fer-lo interessar-se també en el llunyà regne de Xipre, on el príncep almogàver Ferran de Mallorca havia deixat nissaga, tan dissortada com la que havia de regnar i ésser desposseïda al regne i als comtats, per la voluntat del rei d’Aragó. L’interès demostrat per Jaume II, en casar-se en segones noces amb Maria de Xipre, volia dir una relació familiar i política constant entre el Casal de Barcelona i Filla de la Mediterrània Oriental, en senyorejava la família dels Lusignan. Una filla de Frederic III de Sicília, Constança, havia estat reina de Xipre l’any 1318, com a muller d’Enric II. Una altra princesa catalana, Elionor de Prades, filla de l’infant Pere i cosina germana, per tant, de Pere III, es casa, l’any 1353, amb Pere, comte de Trípoli, el qual esdevé rei de Xipre. Fou un matrimoni desavingut, que acabà amb l’assassinat del sobirà (1369) pels seus barons. El fill de Pere i Elionor, Pere II, dit Perrin, el succeeix, però les discòrdies i bandositats arriben a l’extrem que el gran mestre de Rodes i el pare de la reina mare, fra Pere d’Aragó, han d’anar l’any 1371 a Xipre per gestionar l’apaivagament de l’illa. Una sèrie de crims, i de traïcions, a les quals no són gens estranyes la reina Elionor ni la seva cosina Alisa de Mallorca, néta de l’infant Ferran, fan que, després del casament del jove rei Pere II amb Valentina Visconti, néta del duc de Milà (1377), unió més o menys gestionada pel rei d’Aragó, aquest hagi de cridar la seva venjativa cosina a Catalunya (1381).^[112]

Les relacions entre Xipre i els estats de Pere III són, dintre aquests daltabaixos familiars, sempre amistoses. El rei d’Aragó recolza el seu parent de Xipre, Pere II, en les reclamacions d’aquest contra els genovesos, que s’han emparat de Famagosta.^[113] I els mercaders catalans troben a l’illa una base excel·lent per a llur comerç amb els sarraïns d’Alexandria i Beirut, i amb els cristians de la Petita Armènia, porta del tràfec amb Pèrsia. La caiguda total del regne armeni a mans dels egipcians del soldà Xaban-Ascraf (1375) tanca aquella via comercial i la desvia cap a Síria, fent perdre importància, de retop, a l’escala de Xipre. El penúltim rei d’Armènia, Lleó V, s’havia casat amb la mateixa Constança de Sicília que pel 1358 esdevenia reina de Xipre. Moren sense fills. El darrer sobirà armeni, Lleó VI de Lusignan és fet presoner pels egipcis i, un cop alliberat, passa l’any 1383 per Catalunya.^[114]

També les illes de Rodes i Casteloryzo, així com la de Creta, serviran de bases comercials per a Catalunya. A la primera l’activitat de l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, en la qual tanta influència tenen els catalans i els aragonesos, serà el motor d’una resistència gairebé secular a l’expansió de l’imperi otomà, que ha de tancar els camins del comerç dels catalans amb Orient.