Naixença i infantesa del rei
Pere el Cerimoniós va néixer al Castell de Balaguer el cinc de setembre de mil tres-cents dinou.[006] Era el fill segon dels comtes d’Urgell, l’infant Alfons i Na Teresa d’Entença. Aquesta heretà, per via femenina, l’important comtat d’Urgell i el vescomtat d’Ager. Era un dels grans dominis feudals que s’involucrava a la família reial, puix que Alfons era el fill segon del rei Jaume II. El matrimoni havia de tenir set fills, cinc mascles i dues dones, dels quals només sobreviurien tres.
Res no feia suposar, doncs, que aquell nadó que ningú no creia que fos viable —setmesó i de poca estatura— hagués cenyir un dia la corona reial. Però els obstacles que el n’allunyaven van anar-se aplanant. El seu oncle Jaume, el primogènit de Jaume II i Blanca d’Anjou, renunciava a la vegada al tron, a la mà de la infanta Elionor de Castella i a les vanitats del món, fent així que el comte d’Urgell passés a ocupar el seu lloc com a successor del seu pare. El germà gran de Pere, que es deia Alfons, visqué només un any. I així, el setmesó fou jurat com a primogènit, successor del seu pare i del seu avi en el regne d’Aragó.
El caràcter providencial d’aquesta cadena d’esdeveniments és subratllat per la Crònica i per diversos discursos del Cerimoniós. I les paraules que posa en boca del qui fou padrí seu, N’Ot de Montcada, tenen tot el caràcter d’un programa: «Haja nom aquest infant Pere, per tal que Mossèn Sant Pere lo faça viure e li recapte de Déu gràcia que, pus haja nom Pere, que haja les bones ventures que hac son besavi, lo rey En Pere»[007].
Més endavant podrem veure com seguí, en diversos punts almenys —reunió a Catalunya del regne de Mallorca, política siciliana, topades amb les Unions, actitud reservada davant el Papat i França— les «bones ventures» del seu besavi, Pere el Gran.
Malaltís, difícil de criar —hagueren de canviar set vegades de dida en menys d’un any—, el fill dels comtes d’Urgell anà seguint en l’ombra i en companyia dels seus germans, principalment de Jaume, que havia d’heretar el títol del seu pare, i de Constança —destinada a ésser muller del futur rei de Mallorca, Jaume III—, el destí del seu pare. Aquest, un cop proclamat primogènit, hagué de passar a Sardenya, en la campanya que culminaria en la conquesta —sempre precària— de la gran illa mediterrània i en la revalidaria del títol purament nominal de rei de Sardenya, donat a Jaume II pel tractat d’Anagni. A petició del jutge d’Arbòrea, un dels senyors més importants i més inquiets de Sardenya, l’exèrcit expedicionari catalano-aragonès comanat per l’infant Alfons —al qual acompanyava la seva muller— passà a l’illa que senyorejaven els pisans i, després de diverses batalles, tornà victoriós, però delmat per les malalties. També estava malalt el primogènit i és probable que la seva mort, dotze anys més tard, fos conseqüència de la malaltia i la ferida que el colpiren a Sardenya.
El dia 11 de juny de 1324 era signat el tractat de pau amb Pisa, el qual reconeixia la sobirania de Jaume II. Un mes i mig més tard, el 2 d’agost, arribava a Barcelona el vencedor i era rebut pel seu pare. La seva vinguda, i l’ajut decidit de la nova reina —Jaume II s’havia casat per tercera vegada amb Elisenda de Montcada, germana del padrí de Pere— van impedir que prosperés la demanda de l’infant Pere, quart fill de Jaume II i comte de Ribagorça, d’establir un nou ordre de successió del tron, fent que aquest, en cas de morir Alfons abans que Jaume II, passés a ell en lloc de correspondre al seu nebot.
Aquest, amb el seu germà i la seva germana, es criava a Balaguer o seguia la Cort en els seus desplaçaments. Teresa d’Entença havia tingut encara dos fills més, que moriren molt aviat. Un altre, Sanç, que només visqué unes hores, ocasionà la mort de la seva mare, el 28 d’octubre de 1327. Per cinc dies, la muller d’Alfons no podia cenyir la corona de reina, puix que el dos de novembre moria Jaume II, deixant el tron al seu segon fill. Ramon Muntaner, entusiasta espectador i fidel vassall dels reis del Casal de Barcelona, ens ha deixat una descripció detallada de les festes de la coronació del nou sobirà.[008] Abans d’anar a Saragossa a cenyir la corona de rei d’Aragó, Alfons havia jurat a Barcelona els usatges, llibertats i franqueses dels catalans i aquests l’havien jurat i reconegut a llur torn com a comte sobirà de Barcelona, el dia de Nadal. Era l’acte de bona política que el seu fill, aconsellat pel recel i també per la gelosia dels seus partidaris aragonesos, haurà de negar-se a fer més tard. La coronació d’Alfons a Saragossa, el diumenge de Pasqua de l’any 1328, havia de revestir una solemnitat i una grandesa que, no sols impressionaven Muntaner fins a dictar-li la seva emocionada descripció, sinó que feien també que, molts anys més tard, la Crònica del seu fill també en donés una detallada ressenya. La reunió de tants i tants senyors catalans, aragonesos, valencians i sards, així com les representacions de totes les viles i ciutats, donaven a aquella coronació un sentit de totalitat que havia de mancar en l’acte que donava la corona al Cerimoniós.