La campanya final. Intervenció de les Grans Companyies

El rei de Castella seguia en terres de València i àdhuc havia conquerit Terol. A finals del 1364 assetjà Oriola i prengué Castellfavib, malgrat les expedicions del rei d’Aragó. Aquest seguia empaitant el seu adversari, en una inútil i tossuda voluntat d’enfrontar-se-li en batalla, que Pere I rebutjava sempre. L’arribada del Cerimoniós a la regió d’Oriola bastà perquè el castellà aixequés el setge, per després atacar Dènia i Calp. El mestre d’Alcàntara, que duia una expedició d’ajut a Morvedre, sempre ocupat pels castellans, fou vençut pel comte de Ribagorça. Una altra batalla naval davant de Calp, amb un estol castellà on lluitava el comte d’Osona (el fill de Cabrera, que en saber la presó del seu pare s’havia apressat a oferir els seus serveis al rei de Castella, de qui era presoner) donà novament la victòria al vescomte de Cardona. Bruscament, Pere I se’n tornà cap a Andalusia, deixant a Morvedre una guarnició assetjada.

El rei d’Aragó va passar el Nadal a València i va reunir a Tortosa unes noves Corts, pel gener del 1365, les quals li feren un donatiu de disset comptes de moneda barcelonina.

I una nova campanya començà, amb els setges simultanis d’Oriola i Morvedre, per part dels dos reis adversaris. Si la defensa desesperada d’Oriola s’acabava amb la mort a traïció del seu capità i la presa de la vila per Pere I, el setge de Morvedre, que durà sis mesos, era alternat pel rei d’Aragó amb la neteja metòdica de tot el territori abans ocupat pel seu enemic. L’entrada a Morvedre, la vila rebel que tant de temps havia estat en poder dels castellans, i que ocupava un lloc estratègic en les comunicacions de Catalunya, Aragó i València, motivà que fos reduïda a la qualitat de carrer de València, regit pels oficials i jurats de la capital. I la rendició de la forta guarnició castellana serví al comte de Trastàmara per a augmentar els seus exèrcits i fer propaganda dels seus drets al tron entre els soldats del seu germà i rival.

Era visible que Pere I acabava l’empenta i que cada vegada tenia menys seguidors. Però la desproporció de forces seguia jugant a favor seu (en general, el seu exèrcit era del doble al triple en nombre del que podia reunir Pere III; per altra banda, no sembla que tingués els constants problemes financers que interrompien de cop les possibilitats guerreres del Cerimoniós) i calia fer un altre gran esforç per a vèncer-lo definitivament. Aquest esforç consistí en enrolar les Companyies Blanques.

Les gestions de Perellós i el castellà d’Amposta a París continuaven i es doblaven amb les de l’infant Pere a Avinyó. Calia el consentiment de tots dos per a l’operació planejada, que consistia a fer anar les Companyies, sota un comandament regular i eficaç, a atacar Castella, junt amb les forces del rei d’Aragó i les del pretendent al tron castellà. La mort lamentable de la muller abandonada de Pere el Cruel, la pobra Blanca de Borbó, serví de pretext per a donar un aire de croada contra un rei herètic, polígam i deslleial, a l’expedició. Aquesta va tenir tot el volum d’una operació internacional, finançada conjuntament pel rei de França (que tenia interès a desprendre’s d’uns hostes tan molestos com eren els aventurers de les Grans Companyies), el Sant Pare (igualment interessat a treure del Llenguadoc i la Provença unes bandes que no respectaven pas gens els dominis papals) i el rei d’Aragó.^[098] Pel Nadal del 1365 arribaren a Barcelona els caps de les dites Companyies, amb Bertran du Guesclin, el més famós dels guerrers francesos, l’anglès Hug de Calviley, el mariscal Audrehem, que havia estat un temps capità del comte de Trastàmara, i d’altres cavallers. Pere III els oferí un sumptuós àpat el dia de cap d’any, i estigué angoixat fins que pogué aconseguir d’acorruar tota aquella gent tumultuosa cap a les terres de Castella. No ho obtingué sense haver donat cent-vint mil florins a Bertran du Guesclin, en paga dels seus mercenaris.

L’onada de les Grans Companyies s’endugué les resistències castellanes als castells de Borja i de Magallò. En menys de dos mesos, tot Castella era conquerida, i el rei Pere I es veia assetjat a Sevilla, d’on hagué de fugir, abandonat de tothom, cap a Galícia i Bordeus, prop del seu aliat el Príncep Negre.

Les tropes de Pere III cooperaren a la campanya i recuperaren totes les places ocupades pels castellans: Calataiud i Terol, particularment. Tot el territori que el rei Cruel havia intentat de conquerir, i al qual ja havia posat per nom «Castella la Nova» tornava a passar a poder del sobirà legítim. Però el comte de Trastàmara, que havia satisfet la seva ambició i havia estat proclamat a Burgos rei de Castella, no tingué cap interès a complir les clàusules territorials, que tantes vegades s’havien establert en els tractes d’aliança entre Pere i Enric. En canvi reclamava el compliment d’una clàusula matrimonial, que estipulava el casament del seu fill Joan amb la infanta Elionor, filla de Pere III i de la seva muller siciliana. El rei d’Aragó —i sobretot la reina, marcadament hostil a l’enllaç— s’hi resistia. Una de les seves raons era la inseguretat de la victòria d’Enric de Trastàmara.

Pere I, en efecte, havia aconseguit de moure la tradicional pugna entre Anglaterra i França, fent valer davant el Príncep Negre, fill del rei Eduard III i gran cabdill de les seves tropes, l’aliança pactada entre el rei de França i el comte de Trastàmara, i l’ajuda decisiva que aquest havia tingut per part de du Guesclin. Pel setembre de 1366 ja havia lligat Carles de Navarra en un altre tractat d’aliança. (Però el rei Dolent tenia tractes simultanis amb Pere i Enric, i el rei d’Aragó no deixava de cercar l’amistat del príncep anglès). Les forces angleses entraren per Navarra i atacaren les de Trastàmara. A la batalla de Nájera, les forces del bastard foren totalment desfetes per les que sostenien el seu germà. Enric hagué de fugir i refugiar-se a França. Du Guesclin, el comte de Dènia i el mestre de Calatrava caigueren presoners i hagueren d’ésser rescatats. Trastàmara, tanmateix, era tossut i polític, i en canvi Pere I, en ésser reposat al tron, no sabé reconquerir l’afecte dels seus sotmesos, ni conservar la preciosa aliança anglesa.

Un treball incessant de persuasió permeté que Enric refés un exèrcit manat pel mateix Bertran du Guesclin, i entrés a la Península per les muntanyes de Jaca, posant en un greu compromís la neutralitat de Pere III, gens disposat a veure’s novament embolicat en una guerra. La nova i definitiva campanya no fou pas més llarga que les altres dues. Enric va conquerir Burgos i Toledo i perseguí fins a Andalusia el seu germà, vencent-lo a la batalla de Montiel (23 de març de 1369). Pere va rendir-se, sota paraula, a Bertran du Guesclin, però Enric se li abraonà, i en la lluita va matar-lo.^[099] Pere I tenia trenta-set anys. Els seus nombrosos casaments i aventures amoroses no van deixar-li cap successor, i Enric de Trastàmara, bastard i fratricida, fundava una dinastia destinada a extingir-se abans de dos segles, però que reuniria tots els regnes d’Espanya sota el seu ceptre.

Per al rei d’Aragó i els seus sotmesos, la guerra amb Castella, tot i el seu acabament victoriós, representà un sacrifici de vides i de diners, necessari sens dubte, però que potser hauria pogut reduir-se, si haguessin predominat les intencions pacífiques de Bernat de Cabrera, en lloc de les interessades incitacions bèl·liques del comte de Trastàmara. La Crònica del Cerimoniós, que dóna detalls ben personals de la campanya, fa constar que el nou rei de Castella no va complir cap de les clàusules territorials dels tractats d’aliança, al·legant que les Corts del seu regne no podien autoritzar aquella minva del territori. Però que en canvi oferí una indemnització en metàl·lic, la qual, en tres pagues, arribà a cent vuitanta mil florins d’or.^[100] Per la seva banda, Enric II va exigir que es dugés a efecte el casament del seu fill hereu amb la infanta Elionor. Pere, molt a contracor, hagué de resignar-s’hi, però això no fou fins que la seva muller i mare de la núvia no hagué mort (1375). Elionor tenia disset anys i el seu marit esdevingué rei de Castella, amb el nom de Joan I, l’any 1379. Fou mare d’Enric III de Castella i de Ferran, dit «d’Antequera», que havia d’ocupar el tron d’Aragó, en virtut de la sentència de Casp. El seu casament fou fet, més que per raó d’estat, per amor,^[101] i la infanta catalana sabé guanyar-se l’estima del seus nous sotmesos, els quals la nomenaren la «reina santa», i van plorar-la va morir, als 24 anys d’edat.