Els dos Peres. Semblances i contrastos

La mort d’Alfons XI, víctima de la pesta, al camp de Gibraltar, duia al tron de Castella un rei que, en molts aspectes, és el paral·lel del Cerimoniós. Pere I —puix que la semblança comença amb el nom, i és de remarcar que el sobirà contemporani de Portugal també es deia Pere— ha passat a la història amb el sobrenom de «Cruel», mudat més tard, per raons de tàctica política, pel de «Justicier». Com el rei d’Aragó, el fill d’Alfons XI cenyia la corona (1350) encara adolescent, amb menys de 16 anys d’edat. La seva mare, Maria de Portugal, havia estat preferida, feia molts anys, pel seu marit, qui donava tots els honors i les preferències a la seva amistançada Leonor de Guzmán, la «rica hembra», amb la qual va tenir molts fills. En restar vídua, la reina prengué revenja completa de la seva rival, fent-la matar. El jove rei malaltejava i el poder estava exercit per la seva mare i pel poderós ministre Alburquerque. No mancaven els pretendents a la seva successió: el seu cosí Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i Joan Núñez de Lara eren els principals. El casament amb Blanca de Borbó, germana de la reina de França (1353), la qual ben aviat abandonà, i les seves passions vehements per Joana de Castro i Maria de Padilla, provocaren probablement un tomb en el seu esperit. D’ençà d’aleshores, Pere de Castella, que es trobà embolicat en una guerra interminable, amb aliats dubtosos i amb amics encara més perillosos que els mateixos enemics, semblà que s’abandonés a tots els excessos. Exterminà tots els seus rivals i adversaris, menys els més perillosos; se separà de tots els seus ministres i consellers però conservà fins a darrera hora els seus fidels jueus i àrabs; fou rancuniós i venjatiu, però amic del poble i estimat d’ell, i morí tràgicament, en la culminació, en combat singular, d’una lluita fratricida que havia durat prop de vint anys.

Sense la prudència i el sentit polític que havien regit les relacions entre Alfons XI i el fillastre de la seva germana, el rei d’Aragó, era difícil que les relacions del nou sobirà de Castella i el seu homònim català es mantinguessin cordials. La voluntat de ruptura vingué per part de Pere I, el qual es valgué d’un incident naval, derivat de la guerra catalano-genovesa. L’any 1356, i a la vista del rei de Castella, qui es trobava a Sanlúcar, l’almirall català Francesc de Perellós encalçà i apresà dues naus italianes amb carregament d’oli. Pere I, qui afavoria els genovesos i en tenia alguns al seu servei, volgué obligar el marí català a deslliurar les preses, sense obtenir-ho. Això li dictà una carta de desafiament, un veritable ultimàtum, al rei d’Aragó, el qual intentà de contemporitzar, sense oblidar però, de retreure els greuges que ell també tenia rebuts contínuament del rei de Castella i en particular en el curs de la guerra que està sostenint amb Gènova. Pere I blasma el seu homònim d’Aragó pels tractes que ha donat a la reina Elionor i als seus fills —els quals tornen a estar a la seva cort— i el Cerimoniós li contesta que ell sempre ha complert els tractes establerts.^[081] Però la voluntat de guerra del castellà era evident, i Pere III hagué de preparar-se per a les hostilitats, que esclataren pel setembre del 1356. La frontera era extensa i les d’Aragó i València oferien moltes oportunitats per a la invasió. Per impedir-la, trameté forces de peu i cavall, amb el vescomte de Cardona, Dalmau de Queralt, Ramon Alemany de Cervelló, Pere Galceran de Pinós i altres nobles i cavallers, junt amb les companyies de la ciutat i el regne de València.

Pere de Castella volia jugar la carta que representava tenir al seu costat el marquès de Tortosa, presumpte rival del rei d’Aragó. El seu adversari es procurà també, tot seguit, l’ajut d’Enric de Trastàmara, germà bastard del rei castellà, que s’havia exiliat a França. La guerra entre Castella i els estats del rei d’Aragó, que va durar tretze anys, tingué en molts moments caràcters de lluita dinàstica i de discòrdies internes, sobretot a les terres castellanes. Pere I era violent i desconfiat, i les traïcions que li entrebancaven els seus projectes encenien encara més els seus afanys de venjança. Cadascun dels esclats sanguinaris de la seva indignació allunyava del seu costat amics fidels i aliats dubtosos. Tots aquest acabaren per ésser enemics o per abandonar-lo al seu tràgic destí. Li mancaven els dots polítics i diplomàtics que mai no abandonaren el seu rival català, i que convertiren un altre dels seus adversaris, el rei de Navarra, Carles el Dolent, en un dels virtuosos del doble joc, en una època que la lleialtat no era pas tampoc la regla en matèria de relacions personals ni internacionals.

Contra el seu homònim castellà, Pere III, que es trobava en inferioritat quant a força terrestre, hagué de combatre amb totes les armes, i explotar fins al màxim els desencerts i les rauxes del Cruel. I així, Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa —que de bell antuvi posava en poder del seu cosí castellà la regió d’Alacant que posseïa—, serà el candidat a la substitució del rei Cerimoniós en els plans de Pere I, fins que els rampells de desconfiança d’aquest (motivats en bona part per la participació que el seu cosí ja havia tingut en una revolta que uní tots els parents i vassalls del rei contra la seva tirania, i que aquest desbaratà a Toro poc abans de començar la guerra amb el rei d’Aragó) faran que el fill d’Elionor passi al servei del seu germà i esdevingui, de retop, candidat al tron castellà. Pere III no es refia únicament de les seves forces, tot i que el seu orgull cavalleresc li obliga a proclamar-se’n segur. Cerca aliances externes, neutralitza els seus enemics i se’n fa aliats; s’aprofita de les discòrdies per a imposar la seva política i àdhuc per a eliminar un rival perillós (però també es deixa endur per la desconfiança i per les rancúnies de la seva muller, eliminant un servidor de gran categoria); troba, finalment, en les crisis més dramàtiques de la llarga contesa, ocasió i incentiu per a encendre el patriotisme dels seus vassalls i galvanitzar llur lleialtat. A la fi, és prou pacient per consolidar les seves posicions peninsulars i la seva influència política al regne veí, tot i que no pot engrandir per la banda de Múrcia els seus estats.