La primera amistançada i la quarta muller

Com el seu pare Alfons, Pere el Cerimoniós és, en contrast amb els costums de l’època i àdhuc amb les tradicions de la seva família, on tant abundaren els bastards, un rei auster em matèria conjugal. Sembla, però, com si els afers de l’Estat, que per força havien d’absorbir un home com ell, tan dotat per a la política i que amb tanta d’empenta s’hi dedicava, no li haguessin deixat temps per a descobrir els encisos femenins fins a la seva vellesa. Els tres primers matrimonis es realitzen per raons d’Estat i, tot i que el rei té interès a saber per endavant el grau de bellesa de les seves futures mullers, poques dades ens permeten de suposar-lo gaire enamorat de la fràgil Maria de Navarra, de la fugaç Elionor de Portugal i de l’enèrgica i voluminosa Elionor de Sicília. Sembla, però, com si la mort d’aquesta darrera, deixant-lo vidu després de vint-i-sis anys de matrimoni, i quan el rei en té cinquanta-cinc, i coincidint amb un cert apaivagament dels conflictes exteriors que han abassegat l’atenció del sobirà en els darrers anys, i amb el casament de tots els fills, el deixés disponible per a l’aventura amorosa.

Aquesta no trigà gaire a presentar-se a Pere III, i revestí la forma d’una dama empordanesa, vídua recent, com era vidu també de ben poc el rei, i que aviat esdevingué la seva amistançada. Es deia Sibil·la de Fortià, era filla d’un noble sense gaire patrimoni, Berenguer de Fortià, i feia molt poc que havia perdut el primer marit, el noble aragonès Artal de Foces, que participà en moltes de les campanyes bèl·liques del rei. Tot fa suposar que entre els components d’aquest matrimoni hi havia una considerable diferència d’edat, i no tenim notícia d’haver-ne restat cap fill. Allò que sembla indiscutible és que Sibil·la —«madona Sibília», com li dirà, en la seva correspondència, el seu reial amant— era una dona encara força jove, bonica de cara i de cos, i que sabé ràpidament apoderar-se del cor i de la voluntat del quinquagenari monarca. A darrers del 1375, llur relació ja era íntima i coneguda de tothom. Pel gener següent, el duc de Girona encarregava a un familiar seu a la cort del rei que demanés l’ajut de madona Sibília per a impedir que Pere III prengui novament muller, «cosa que nos és e serà fort greu»^[115], declara. Pocs dies després, escriu recomanant «que tinga a prop lo senyor Rei e quel servesca bé e contínuament e que no dó loch a altra dona per res, car d’açò ens farà pler e servei»^[116]. Els fills, doncs, veuen amb bons ulls que una dama noble hagi esdevingut, abans d’un any, successora de llur mare al tàlem reial, i pensen servir-se’n per a treure’n favors del rei i allunyar-li tota temptació de contraure nou matrimoni.

Aviat la influència i la categoria de l’amistançada es refermen. Pel juliol del 76 ja té un tresorer, nomenat pel rei, el qual atribueix a la seva amant una renda de dos mil florins, que li són pagats per primera vegada set mesos després de la mort de la reina Elionor, amb un present de deu mil florins d’or que el mateix dia fa també el rei a Sibil·la.^[117] Aquesta ja té la seva «casa» —és a dir, una cort pròpia— en la qual abunden els parents, i funcionaris i servents que li asseguren un rang de vida gairebé reial.^[118] És que els amors reials han donat fruit, i aquest augmenta encara la influència de l’amistançada damunt Pere. Ja pel juliol del 1376 aquest demanava les andes de viatge de la reina difunta, que havien restat a Lleida, perquè Sibil·la, que espera un fill, pugui servir-se’n en els viatges que faci acompanyant el rei. Pel gener següent, l’amiga del sobirà ja ha deslliurat una noia, que es diu Isabel, i s’instal·la amb ella al palau reial. Tot favor que hom demani al rei ha de passar per la intercessió de Sibil·la, i els fills, i àdhuc la nora, no s’estan pas de sol·licitar-la. Els jurats i prohoms de Vilafranca del Penedès i de Montblanc li fan obsequis en metàl·lic, el comte de Prades, cosí germà de Pere III, li regala una copa i un pitxer d’argent daurat i esmaltat, i el mestre de Calatrava una mula i més joies. Isabel és, per a tothom, «la filla del senyor rei» i cal suposar que Sibil·la no deixa d’insistir prop del seu amant perquè la legitimi de la manera més completa. No triga pas a aconseguir-ho: el diumenge 11 d’octubre del 77, el rei pren solemnement per muller madona Sibil·la de Fortià —del primer marit no se’n parla gaire. Isabel esdevé infanta d’Aragó.

Sibil·la no sabia de lletra, però tenia una clara intel·ligència del poder que havia adquirit a la cort barcelonina —cada vegada més, Pere III resideix a Barcelona, on té el Palau Major i també el Menor, que Elionor havia fet edificar— i se’n serveix, en primer lloc, per a afavorir els seus parents. Tota una rastellera de Fortians, Barutells, Dezcatllars, Vilamarins i Pontons s’acull al favor de Sibil·la i s’empara poc a poc dels millors càrrecs civils i eclesiàstics. La nova reina té especial interès en ésser servida i adulada pels seus fillastres, i pels senyors de més categoria i de nissaga més il·lustre. Una dama que es resisteix a prestar servei a la cort de Sibil·la, Constança d’Aragó, és objecte d’especials requeriments per part del mateix rei i, més endavant, serà un dels pretexts de la renyina entre Pere i el seu primogènit.

En una carta seva al comte de Prades, Sibil·la declarava la seva tàctica: «E lavors devets pensar que en semblant fet no procehirem scaldadament sinó madurament e axí com se pertany»^[119]. Però no reposa ni un punt fins a aconseguir allò que vol. Té al seu costat la seva mare i, sobretot, el seu germà Bernat de Fortià, que la secunden en els seus propòsits. No és solament la família, tot aquell eixam de petits senyors empordanesos sense gaire riquesa ni terres, la que ocupa els càrrecs de la cort i els beneficis i les canongies de les esglésies, sinó la petita noblesa, enfront dels grans senyors. Comença una revolució en els costums i la constitució de l’Estat, que durà el rei a enfrontar-se amb el seu fill gran i amb grans senyors com el comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí. Bernat de Fortià, germà de la reina, esdevé l’any 1382 camarlenc del rei i està en mesura de fer-li un préstec de 5.500 florins d’or. És un home insolent, que no vacil·la a injuriar en plena cort nobles d’il·lustre nissaga, com Galceran de Vilanova (1383) i, anys abans, la mateixa ciutat de Barcelona, per la qual cosa Pere III el reprèn (abril 1380) i li ordena que s’excusi, car «la ciutat és solemne». Però Bernat se sent fort en el favor reial i tracta de casar-se amb la filla del comte de Prades, Na Timbors.